Diu un proverbi d’Igbo, a Nigèria, que «Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador». Ras i curt: la història l’escriuen els vencedors. I per això, les oprimides per mil fronts, una de les coses que hem de fer és maldar per reescriure la història. Contra els vencedors d’ahir i opressors d’avui, sens dubte. Però també contra els seus còmplices que intenten desdibuixar la història per dur l’aigua al seu molí. I així trobem articles vergonyants com el de la candidata —ai las!— Sandra Guaita vers n’Aurora Picornell.
Si n’Aurora pogués aixecar el cap, el primer que recordaria a l’alcaldable és que la mallorquina era, sobretot, comunista. No debades, tant ella com na Catalina Flaquer, n’Antònia i na Maria Pascual i na Belarmina González són conegudes com ses roges del Molinar. No és casualitat que la del PSC ometi tant els noms de les militants comunistes com el sobrenom amb què se les coneix arreu dels Països Catalans.
Parlant de la nació completa, i ja que Guaita ha mirat cap a Mallorca quan li ha interessat, per mirar de posar-se la medalla amb motiu del 25N. Just l’endemà, el dissabte 26, el TSJV autoritzava la mobilització de la Falange a Alacant i la subdelegació del Govern del PSOE i Podemos enviava lla Policia a identificar i retenir una quinzena d'antifeixistes que es manifestaven contra la desfilada paramilitar. De quin antifeixisme parlem, senyora Guaita?
I seguim al País Valencià. Viatgem a Pego, aquest cop, a l’octubre del 2020. Aquell dia, centenars de joves pegolins van plantar cara a un grup feixista seguidor d’un equip de futbol que volia atemorir la població. La Policia espanyola i la Guàrdia Civil els van escortar i protegir fins a la sortida. Després, van detenir 14 d’aquests joves antifeixistes sota acusacions completament desmesurades. A l’octubre del 2023 aniran a judici amb peticions que van dels 4 anys i 9 mesos als 9 anys i 2 mesos de presó. De quin antifeixisme parlem, senyora Guaita?
N’Aurora Picornell era antifeixista i feminista perquè era comunista. Per això, hauria estat a l’octubre del 2020 a Pego i el dissabte 26 a Alacant. I estaria tant a les mobilitzacions del 25N com a les del 8M però no pas al bloc del feminisme liberal i mainstream que defensa el PSOE a tot arreu, sinó amb aquelles dones que defensen i practiquen un feminisme de classe cada dia de l’any, i no només a les diades del calendari per a posar-se la medalla.
Estaria lluitant per la regularització de totes les persones sense papers i contra l’expulsió de veïns, com en Mohamed. Estaria militant als sindicats d’habitatge perquè tothom té dret a sostre, i digne, i plantaria cara tant als desnonaments que faciliten les seves polítiques com denunciant la criminalització que fan des del consistori de Reus. Un consistori, per cert, on el PSC va restar ben callat quan el grup filofeixista Ciudadanos atacava Lluís Companys amb comentaris d’absoluta aberració històrica.
Les treballadores dels Països Catalans, com a part de les oprimides del món, tenim memòria, present i històrica, i no deixarem que ningú ens la robi o tergiversi. N’Aurora va ser assassinada pels franquistes; 40 anys després de la seva dictadura, el règim del 78 n’és la continuïtat directe i el PSOE, el seu principal artífex i avalador. Avui n’Aurora seria a l’altra banda de la barricada del PSC-PSOE, senyora Guaita.
Clar i català: no n’hi ha prou amb voler brandar el fil lila un dia l’any per poder-se apropiar de referents que ho són tant del comunisme com del feminisme de classe del qual el PSC-PSOE n’és antagònic. De la mateixa manera que avui, n’Aurora, també tiraria a terra el monument franquista de Sa Feixina que ni amb el PSIB al govern de Palma han volgut enderrocar, per molt que en fos promesa electoral que —ai las!— s’ha esvaït des que governen. Compte amb voler esfilagarsar-nos la memòria: avui la lluita de n’Aurora és ben viva i ho és gràcies a les feministes anticapitalistes dels Països Catalans.
Marta Llorens i Mònica Pàmies, regidores de la CUP de Reus