Hola, personetes desestructurades. Salutacions cordials i abraçades empàtiques. Anem empenyent un dia més el carro de fem que és la vida per aquesta vall de llàgrimes, on l'únic esplai del que disposem els catalans sensibles és la dosi setmanal d'infragastronomia i misèries humanes que ens regala cada dimecres la nostra televisió pública de la mà del Kilian Jornet dels fogons que és l'admiradíssim i mai prou celebrat Marc Ribas.
Ahir, aquest homenot, aquest comunicador de raça, ens va tornar a dur a la puta Girona que el va veure néixer i, per ser-vos franc, n'estem tant fins als collons de Girona, ens hem d'empassar tan sovint la seva combinació indigerible de superioritat moral, pretensió i cretinisme provincià, que la nostra reacció natural hauria de ser donar-los per la pala. Dir-los que sí, que tenen raó, que és la ciutat més beneïda de Catalanocòsia i que se la confitin, que no en volem saber res. Però és una trampa. I no hi podem caure. Si s'ha d'insultar Girona dos cops l'any doncs toca embrutar-se, armar-se d'esperit de sacrifici i no defallir en la sagrada missió de fer-los saber que els catalans normals no els suportem.
Sense anar més lluny, la setmana vinent hi he d'anar en un acte de promoció i no seria just que ara callés tot el que en penso i que els gironins no tinguessin l'oportunitat de fer justícia i venir-me a insultar. O boicotejar-me com se sol fer a la resta del país. Deixar de palesar amb tots els recursos retòrics que convinguin la desgràcia que representen per a la nació seria discriminar-los respecte de, posem per cas, els badalonins. Per tant, no ens deixarem endur per la desídia induïda que Girona ens vol inocular com un xute d'heroïna adulterada i ens mantindrem ferms en la nostra missió redemptora.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Abans de tornar a Girona, no obstant, un nota al marge: ahir, just abans del 'Joc de Cartes' que esperàvem tots, TV3 ens va castigar amb un teatret repugnant, una mena de sainet a mig camí de la ficció i el docudrama, per promocionar la lata anual de la Marató. Comencem d'hora. La cosa va ser greu. Hi estaven embolicats el Julio Manrique, exsexsymbol canallita i un calbo que diria que era l'Eloi Vila, que es veu que no en va tenir prou amb el festival lacrimogen d'allò que va perpetrar dels famosets fent servir els morts de la guerra civil, que ahir inclús va fer plorar el REALITZADOR de l'espot! Ja en parlarem quan toqui, que ara hem de centrar els nostres esforços primordials en cagar-nos en el Mundial de Qatar, però això no quedarà així.
Tornem a Girona. El pretext psicosocial woke d'ahir era trobar dones locals —s'entén persones humanes detentores de cony— que portessin restaurants. Com a exemples de grans dones de "les comarques" gironines, ens hi van fotre a Aurora Bertrana, a M. Àngels Anglada o Víctor Català, que no hi tinc res a dir, però encabat ens van sortir amb el ciri trencat de Gemma Nierga —una periodista sociata que passarà a la història per fer el ridícul amb allò de 'ustedes que pueden dialoguen' que encara ara provoca enceses rialles al PP i al PSOE— o, sobretot, amb el càncersida musical de Sílvia Pérez Cruz, una de les persones que ha treballat amb més intensitat en favor de la destrucció del gust i l'alegria de viure dels catalans. Com deia més amunt, aquests missatges subliminars que ens intenten colar amb traïdoria no els podem permetre.
Però malgrat l'aposta compromesa del càsting, l'edició del programa ens tenia reservada una sorpresa rellevant: el tema de fons de la denúncia social —perquè com tot entreteniment de qualitat busca tenir la seva coartada de consciència— no va ser el feminisme com es podia esperar de la tria sublim de petardes gironines sinó el racisme, encarnat en una relació molt malsana entre una catalana de la ceba que semblava una Marina Geli satànica i una romanesa bipolar que es definia a si mateixa com 'la reina del xampany', tota una triomfadora. Perquè us en feu a la idea, com una mena de Marcela Topor de baratillo. Us juro pel serrell de Carles Puigdemont el fugao que no m'invento res.
La Marina Geli de la mala llet practicava el noble ofici d'administrativa i no se sap per quins set sous fa un any va decidir convertir-se en restauradora. A tal efecte es va comprar un bar de carretera horrible a Bescanó i se'l va arreglar (per dir algo) per donar menús i esmorzars de forquilla. Coses tenebroses com uns tomàquets coberts de formatge fos, uns caragols que semblaven xiclets o unes carxofes arrebossades que eren com fulles seques escombrades del pati de casa. Aquí, a la Marina se li va començar a travessar la romanesa, perquè la trobava massa fina pel seu ranxòdrom i coquetejava lúbricament amb Ribas. Per dir alguna cosa positiva, l'estil de cuina de Can Rojalet —així es deia el cau— era honest tot i el nivell d'execució 'administratiu'.
Va arribar el torn de la venjança, visitant el restaurant de la romanesa Renata, la reina del xampany. Es tractava d'un mas de bastanta més categoria a Quart, i la diferència qualitativa entre els dos restaurants no se li va posar gaire bé a la Marina mala. Li va començar a traspuar un ressentiment racista molt gironí, perquè ja se sap que darrere dels somriures i les bones paraules, darrere un bon gironí sempre hi ha un xenòfob. No li va agradar que la Renata fos tan pròxima, que tingués un vi propi dedicat al seu avi però amb el seu nom, que vestís amb més classe, que no se sabés ben bé com havia pogut fer-se mestressa d'un lloc tan maco. En definitiva que fos estrangera; només li va faltar dir que la Renata fos on fos gràcies a un passat fosc fent de model d'Only Fans. Tot i que ho va insinuar quan, mirant-la molt fixament, li va deixar anar que les turistes de Girona semblaven vestides de Louis Putton i que si ella sempre lligava amb els clients. Va anar del canto d'un duro que no li diu puta russa directament.
Anava forta, la Marina. Ara bé, la Renata hi va ajudar quan va explicar una tradició romanesa dels casaments segons la qual s'agafa una gallina (morta, vaig entendre) i se li fot una cigarreta pel cul perquè fumi. Absurd, ja ho sé. Però és la seva cultura, ves. Se la va mirar com si els hagués parlat d'una ablació de clítoris i només li va faltar dir que ella sí que era una bona gallina que fumava. El nivell culinari de la Renata, tanmateix, va ser de llarg el millor de la nit. La reina del xampany tenia dos cuinerets que ho feien bé i van treure plats apreciables. Li va agradar sobretot a la concursant Susanna, que endrapava amb una voracitat que feia por. Per destacar alguna cosa dins del nivell general alt, un arròs mar i muntanya que al final seria el plat de la nit. La Marinota no se'n sabia avenir i fotia una cara de tres déus, encara dient que son fill hi havia anat i havia menjat fatal. És que l'enveja és molt dolenta i quan es barreja amb el racisme, perillosa.
I ja que parlem de la Susanna, aquesta noia hortolana, experta en verdures de proximitat, ens va explicar una altra història d'intrusisme professional per no dormir. Només fa tres mesos era perruquera i ara ha agafat (atenció) el bar restaurant d'uns pisos tutelats per a gent de la tercera edat. Sí, era tan llòbrec com sona. De fet, ni a Transsilvània deuen existir llocs tan sòrdids. Qui collons té ganes de fotre's unes patates d'Olot congelades després d'anar a veure dos cops a l'any la iaia que has deixat aparcada en una residència soviètica perquè ets un fill de puta? Ni el criminal de Ceausescu era tan recaragolat. Això sí, unes verdures fetén però uns plats lamentables. I per seguir amb la nostàlgia romanesa, després del ball de la gallina sodomitzada, vam tenir un retrobament ètnic de la romanesa Renata amb una cuinera de la llar de jubilats també romanesa que fa unes postres molt especials i emotives del país dels Carpats. Una puta merda dolça, esclar.
Costa de creure però la pitjor de les petardes gironines encara havia d'actuar. He d'admetre que em va agafar una mica a contrapeu. No és que un lloc al Barri Vell de Girona que havia estat una fusteria i ara està decorat amb motius ciclistes —perquè l'amo havia corregut un Tour de França— m'inspirés gaire confiança. Que la mosqueta morta que el representava digués que a La Fàbrica hi fan 'brunch i cafè d'especialitat(?)' m'hauria d'haver posat definitivament en alerta. Però la noia era tan educada, tan dolceta i s'explicava tan bé que va enredar tot el país. És el mètode Girona de donar pel sac el conjunt de la nació i és el mateix que ens van fer els gironins amb el Procés, els molt desgraciats. Ni un paper a terra i Girona m'enamora i totes aquestes collonades per fotre't en un pou sense fons sodomitzats amb un cigarro entaforat pel cul i fent el ball de la gallina romanesa. Putos degenerats rosegaaltars, com ens coneixen.
I tot això ens van fer en aquest local de perdició. Amb la suavitat i les bones paraules de l'Eva, ens van fer viure un infern a la resta de les concursants i als teleespectadors. Va ser horrible, humiliant. Ous rebullits en una salamandra, la pèrfida i altament condemnable torrada d'alvocat, quinoes, bagels amb salses vergonyoses, germinats, llavors, gofres amb merdes i noms pretensiosos en anglès o una macedònia hipster que semblava una corona funerària. Tots els tòpics hipsters junts i combinats en el pitjor àpat, de llarg, vist aquesta temporada a 'Joc de Cartes'. Una experiència que supera la de la Paella (ni a Barcelona es pot concebre un esmorzar tan terrorífic) i que justifica per si sol el confinament immediat del nucli històric de Girona i la fumigació urgent amb sofre i pesticides transgènics, a veure si els gironins muten d'una puta vegada i el seu caràcter monstruós es reflecteix en deformitats visibles. No sé, que els surti un tercer braç o que se'ls tornin les orelles verdes i així els puguem reconèixer fàcilment i tancar-los en una gàbia. Girona mai més, contra ningú.
Cal dir que la més llesta va ser la Marina Geli satànica, que ja es va ensumar l'aixecada de camisa i només va demanar un tros de pa torrat amb un ou ferrat mal girbat d'aquests. Encara que va reconèixer que quan veu massa ingredients en un plat s'atabala, també va intuir el cop de pala històric. Em va fer mal a mi i tot, com a contribuent. I no vull ni saber on van a parar tots els quartos que estafen en aquest antro. Almenys fos per comprar droga, però ni això. Al final es va fer una mica de justícia poètica, clar, i la romanesa Renata va imposar-se, entre les notes tètriques del Dràcula de Coppola, en tant que la gironina menys petarda de totes. Au, deixem-ho aquí que em vaig a fotre un Cohibas a l'anus a veure si em relaxo d'aquí a la setmana vinent. Cooooc coooc.