Quedo amb J., està descobrint a Gaudí i se’l veu bastant entusiasmat. El descobreix intel·lectualment, clar, llegint llibres i papers. A nivell sensorial Gaudí no es pot descobrir, és per a nosaltres omnipresent, a la vista, a l’oïda i al tacte, inclús. Les seves ondulacions, les casetes de cera que fa, com doblega les pedres i lifta els acabats i el magnífic bunyol de la Sagrada Família, última pervivència del segle XIX a la capital, fan de tot indígena un habitant més del seu trencadís. Però les idees i els motius, ah, això és una altra cosa. Gaudí és un cas més, l’enèsim, d’algú que tots reconeixem com a imprescindible i fonamental però del que, de fet, no en sabem gaire bé res. No en sabem els perquès. Aquest escàndol de la raó sempre se soluciona igual, dient que era algú molt reservat o explicant alguna anècdota que acosta l’home genial al llunàtic convencional. Psicologismes, sempre psicologismes barats, per no voler anar mai a les coses bàsiques que expliquen les relacions entre les persones, la seva història i les seves accions. Però bé.
Com deia, J. està entusiasmat amb el descobriment. És bonic de veure com una ment fresca i dinàmica es posa sobre un material antic, immòbil i indiferent. És com passar un drapet humit per la plata empolsegada, com regar una flor flàccida de set, com respirar aire net al matí.
A El pensament de Gaudí, de la editorial DUX, es recullen idees i comentaris de l’arquitecte. J., ensenyant-me el llibre, m’explica que Gaudí, tot i que sempre és presentat com un modernista, això és, un romàntic, això és, un esteta, és un home travessat per les idees més avançades i més políticament complexes del seu temps. En el pensament de Gaudí hi ha una crítica a la industrialització i a la producció maquinal dels objectes, en la que l’obrer queda alienat i l’home que hi ha darrere de les mans es desintegra. Gaudí marxista, sí. El pes que té en l’obra de Gaudí l’artesania, el treball dels materials i la manufactura, stricto sensu, no li ve donat només per la seva formació ni per l’interès que té en cuidar els interiors i el detall dels seus edificis, sinó que hi ha aquí una ideologia, una cura política, un pla social. J. ho explica molt bé: tota l’obra de Gaudí és autògrafa, la intervenció de l’obrer no és replicable. No hi ha motllos, no hi ha còpies, no hi ha ni un mil·límetre de paret on no es pugui resseguir l’operació que fa la mà o l’instrumental. Tot està signat, per dir-ho així, res és fotocòpia de res, res es pot repetir, només tornar a fer o fer-ho una vegada més. Aquí hi ha també, evidentment, una connexió amb la Catalunya medieval, amb el món dels gremis i els oficis. Un intent de completar la tradició.
J. veu a Gaudí com a primera resposta als estralls del capitalisme industrial i a les falles del liberalisme. El seu intent de donar resposta és la concreció, l’obrer sap el que fa, l’obrer coneix el seu sentit.
L’afirmació m’ha despertat un record. Una vegada, quan era petit, li vaig preguntar a la meva àvia, que era minyona a la casa d’un doctor, dels que cada any anaven al sopar del Premio Nadal, si li agradava la seva feina. Em va contestar que aquella no era la seva feina, que ella des de ben jove havia treballat en un taller, fent làmpades, però que allò es va acabar i li va tocar anar a netejar. Fins ara no havia entès perquè la meva àvia parlava amb orgull i nostàlgia de la seva feina manual, tan dura que em semblava a mi. Ara ho comprenc.
La memòria és curiosa. De vegades, per presentar-se, necessita trobar-te davant d’un monument.