Ja sabeu que a mi els pobles gairebé abandonats i les persones amb feines inútils, com jo, em tenen el cor robat. Avui us proposo una anàbasi al punt de guaita que hi ha a gairebé mil metres d’altura, a la Miranda de la Serra de Llaberia, una excursió per l’orografia mítica de les nostres meteores. A les muntanyes hi ha hagut sempre guaites i sempre hi seran. Són necessaris. O ho eren, fins ara. Al capdamunt de les serres sempre hi ha hagut talaies, vestigis d‘antigues torres de moro que des de l’antiguitat han existit per tota la Mediterrània i que amb senyals de fum es comunicaven més de pressa que avui amb la tecnologia 5G.
Tot això fins ara que, amb l’excusa del Còvid, la Generalitat de Catalunya n’ha decretat el tancament. Durant l’hora forta del sol, el polític de torn que ha pres aquesta decisió dormirà ben tranquil la migdiada, pensant que una màquina farà millor la feina que el guaita, que coneix el territori, que espera les tempestes d’agost i els milers de llamps que toquen a terra, que coneix el so de les falses alarmes, que sap distingir una columna de fum d’una de pols que ve de la pedrera del Coll Negre de les Irles, que sap cridar el llamp a la zona de la Dòvia a Pratdip, que està en comunicació amb els bombers en tot moment i els crida quan cal i també quan no cal.
El meu guaita és una mena de Sòcrates a les altures, com en la comèdia dels Núvols d’Aristòfanes. Un Sòcrates suspès en l’aire però sense cistella, que afirma que les muntanyes són la seva ment. Va fugir de la vida insostenible de Barcelona i es va instal·lar aquí, pensant que hi havia una altra manera de viure. Amb menys coses. El seu dia a dia, del 15 de juny al 15 de setembre, aniria més o menys així: marxa del poble amb el Panda per passar tres dies de guàrdia sol a la muntanya amb menjar i beure i una mica d'avituallament variat. S’estarà a la caseta del guaita al costat del radar meteorològic, del qual també se n’encarrega. Un cop allà, prendrà les dades del radar i vigilarà que no s’encengui cap columna de fum al territori que s'estén als seus peus.
El Joan tenia dues feines que li donava la muntanya i ara s’ha quedat sense cap de les dues. El radar s’ha espatllat i ningú s’ha molestat a arreglar-lo.
Sense feina i sense sou. Una causa oberta, denúncies i si tot va bé, a ells i als altres els recolocaran dins un camió de bombers o d’ajudants d’ofici dels delta zero, prèvia prova.
Avui tornaré a pujar a Llaberia. És una excursió que m’agrada i que durant uns anys he fet unes quantes vegades per diferents motius, però avui he decidit que hi aniré amb les Històries Naturals de Joan Perucho sota el braç, per això de l’any Perucho i per totes les activitats que havíem de fer que encara no hem fet i que vam anotar en un tovalló de paper un dia amb tanta il·lusió.
Surto de casa direcció a Mont-roig. Les muntanyes de Tivissa i Vandellòs, que és com les anomenem els d’aquí i no les de Mestral com volen alguns, són al meu davant, el meu objectiu. Agafo la recta del Prat, set quilòmetres d’una carretera llarga que discorre paral·lela al mar, que s’està a la meva esquerra, blavíssim. Passat el camp de golf a l’alçada de Miami, trenco a mà dreta direcció a Pratdip. M’esperen uns deu minuts de revolts que em portaran dins la muntanya, fins el poble. Per una vegada deixo que el meu cicerone sigui Perucho:
«Pratdip és un poblet situat en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima. Grans penyals grisos, de caràcter granític, contrasten amb les escasses franges de terra roja i fecunda, on el camperol s’afanya al conreu. La riquesa del país és però la cabra que tresca, valenta i decidida, i es cerca ella mateixa en el nodriment. Pratdip es troba doncs al mig d’aquesta orgia de bolets, cabres, perdius lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d’una muntanya i coronada per un castell en ruïnes. Uns grans prats s’hi estenen als peus… el verd hi domina: verd tendre, verd poma, verd cendrós, verd intens, verd de verdolaga fresca, verd pensatiu, verd rúfol, verd de dip, etc. Hi ha un safareig comunal d'aigües verdes a l’entrada del poble, una majestuosa font de múltiples boques dispensa una melodiosa meravella refrescant, verda i freda».
Tanco el llibre i surto del poble per la carretera que va a l’ermita. Una llenca de bundestein tenyeix de vermell la terra i els horts que creixen abundosos amb tanta aigua. Pinedes, un hotel -mas amb encant, una urbanització i l’ermita. La gent dels voltants del Camp acostumem a fer aplecs i excursions a Santa Marina. Sempre s’hi ha anat a buscar l’aigua. Jo en vaig beure una vegada i vaig quedar presa durant uns segons dels seus efectes miraculosos, un dia després de localitzar un topònim que vaig descobrir en un pergamí del segle XII de la mà de dos habitants autòctons amb qui em vaig endinsar en aquesta natura salvatge. Afortunadament vaig poder trobar l’antídot. Avui, quan ja ningú creu en les propietats miraculoses de l’aigua, sinó en els restaurants i els pícnics de domigueros, hi ha el del Carlos, que ofereix plats de llangonissa amb fesols que fan les delícies de boletaires, caminadors, runners, bikers i motards que s’hi endinsen cada cap de setmana. M’hi aturo a fer un cafè. M’assec davant l’ermita, no sense demanar la clau i entrar-hi a posar una espelmeta a la marededéu, que sempre hi ha coses per demanar. Obro el llibre pel capítol IX, el de l’amor entre Agnès i Antoni de Montpalau, quan l’invoquen com a padrina, a la gloriosa Marina, patrona del poble, la verge que du als seus peus, vençuda, la imatge deforme del dip.
Ja estic preparada per l’ascensió a Llaberia que fins i tot en cotxe és, de per si, una experiència i un espectacle, per les vistes i els revolts, com una mena de Dragon Khan, més rústic. Jo més m’estimo conduir sobretot si no t’agraden els revolts, perquè si vas de copilot, hi pots arribar marejat com una sopa. Just abans del poble després d’uns dotze quilòmetres per aquesta carretereta que ressegueix la muntanya pel costat com la pela d’una poma, s’agafa un petit camí de pista molt empinat que et puja gairebé fins als peus del radar i la caseta del guaita.
Des del capdamunt d’aquesta muntanya el Camp de Tarragona s'estén als teus peus. Hi ha dies que es pot veure Mallorca. O això diuen. Jo hi veig tots els pobles del Camp, a sota, entre el cap de Salou i el golf de Sant Jordi, en aquella petxina decantada vers el mar. Pots jugar a buscar el teu, el teu campanar, el del poble del costat. Contemplo la mola de Colldejou que sempre ha estat allà. Avui la veig des d’una altra perspectiva.
En el conte “La muntanya que avança”, del recull Amb la tècnica de Lovecraft i altres contesPerucho afirma que «aquesta mola sembla un ésser viu». L’entenc. És la mateixa muntanya que de petites, amb mes germanes, era un gegant adormit en el nostre Lil·liput particular. Per a molts, encara ho continua sent. Sobretot per aquells que perdem el temps imaginant gegants, monstres, altres criatures fantàstiques en les siluetes de les muntanyes, en els núvols o en les ombres. «Assistim al naixement d’un mite per la senzilla raó que, a l'home, li calen mites per a viure». Me’n faria un tatuatge d’aquesta frase, si m’agradessin els tatoos. Potser ho puc fer repicar en la pedra de l’entrada de casa, com les màximes del temple de Delfos. Però no cal perquè ja ho porto dins meu, de la mateixa manera que la muntanya forma part del meu skyline particular. «Li cal el meravellós i el fantàstic, perquè mai un ordre científic no explicarà totalment el misteri del que ha estat creat», continua Perucho.
Ara que no té qui la vigili, sense el guaita, la muntanya és més viva que mai. Aneu amb compte, que no es desperti. No us oblideu de la seva naturalesa salvatge i del seu ADN mític que no ha deixat mai indiferent a ningú que s’hi hagi endinsat. Si veniu, camineu-hi sense fer massa soroll, de puntetes per damunt la seva panxa. Qui sap si ja es va despertant, en silenci, una mica cada dia, fins al dia que «els homes cremaran la rara i enigmàtica flor de la llegenda. Uns llavis la contaran i unes orelles l’escoltaran.»