'Generació[RE]: Canvi o Continuïtat' és la nova exposició del Museu de la Vida Rural, l'espai cultural de la Fundació Carulla a l'Espluga de Francolí, i és, en certa manera, un corol·lari i una declaració d'intencions del nou rumb del Museu. És possiblement l'exposició més ambiciosa de les realitzades fins avui i darrere ja s'hi veu l'experiència adquirida per l'organització.
'Generació[RE]' ha estat comissariada per dos joves de la Conca de Barberà, Anna M. Andevert i Àlex Rebollo, que han dissenyat una exposició de tints poètics, amb peces artístiques curosament seleccionades i amb una incitació transparent i volguda al debat d'idees. El vector angular al voltant d'on gira el missatge de Generació[RE]és el paral·lelisme de la sortida de la crisi de la fil·loxera, que va transformar per sempre més la faiçó de la ruralia del país, amb la sortida de la crisi pandèmica de la COVID-19. Un missatge que és optimista però que no amaga el vertigen davant del canvi radical de model socioeconòmic que estem vivint.
L'exposició s'estructura a través de diverses peces, etnogràfiques i artístiques, que tracen un camí continu des del segle XIX fins ara, en un moment d'abisme de la nostra civilització. Com llavors, la sortida de l'atzucac només serà possible amb feina, optimisme i una completa reinicialització del nostre mode de vida.
Però, quines són les peces i obres d'art multidisciplinari que empedren aquest camí? En farem una tria i un breu recorregut, amb l'ànim d'animar els lectors a la visita de la mostra.
L'arrencaceps, l'eina de la regeneració
La mostra és presidida per una màquina emblemàtica, una peça del fons rural del MVR, que va servir per desarrelar els ceps malalts que van contaminar el món rural —i per extensió, l'urbà— durant el segle XIX. L'expeditiu arrencaceps, un cargol de fusta i ferro que s'enfronta amb el terròs, va ser l'eina que ens va ajudar llavors a sortir-nos-en. Com les vacunes d'ara. Una màquina de destrucció, però també de regeneració i d'esperança, depèn com t'ho miris. La sala de l'arrencaceps s'acompanya d'una projecció de videoart amb tot de catàstrofes contemporànies, la música insistent del Changes de David Bowie i un text de Josep Maria Espinàs horroritzat davant de la visió de la màquina infernal/benefactora al Priorat.
Dura lex, sed lex
La instal·lació Dura lex, sed lex de Marc Anglès són cinquanta-un plats de color ambre, dels de tota la vida, sota cinc rams de bitxo, garrofa, olivera, lavanda i blat. Són recursos vegetals que han servit per alimentar la població en temps de vaques magres, totes endèmiques de la comarca de la Conca de Barberà. La juxtaposició dels dos elements ens parla del despoblament rural. Els munts de plats decreixen en la mateixa mesura que desapareix la vida a l'entorn rural.
El gran allunyament
El tema del despoblament rural, una ferida que —tot i brots verds que ens parlen d'un procés de reversió— es manté oberta al rerepaís, també és la poètica que inspira les fotografies d'Anaïs Boudot. Unes instantànies nocturnes i irreals que retraten l'arquitectura en l'entorn del Priorat i la seva relació amb la natura abandonada. La pedra —com per exemple a l'emblemàtic arc del Monestir d'Escaladei— es manté incòlume però sola i deserta, sense vestigis de vida civil.
Muntanya Negra
Muntanya Negra de Modest Cuixart ens torna a parlar d'aquesta natura que s'imposa de forma cíclica quan el territori s'abandona. És fosca i misteriosa, indòmita, i en certa manera amenaçant. Però té un poder de regeneració inesgotable i conté dins l'adob necessari — per tornar a començar, si se la tracta amb el respecte que mereix la seva dignitat, diguem-ne divina.
Gran Teatre del Liceu
L'actitud per retornar als valors de respecte a la Natura i que ens ajudi a la regeneració de la vida és el que ens explica Perejaume amb el seu oli Gran Teatre del Liceu. Hi detectem, en un extrem, una butaca com a gran símbol de la cultura urbana. En aquest cas, però, l'escenari cap a on està orientada és l'horitzó, l'espai natural i la vida, en comptes de la representació d'aquesta. Un missatge diàfan que ens convida a girar la vista cap al passat i cap al futur alhora.
DEFOOOOOOREST
Una obra d'art digital que fa visible en una pantalla el nombre d’arbres que són necessaris per absorbir les quantitats de CO2 generades per les visites globals a Google segon a segon. L’artista Joana Moll ens recorda que la pàgina del gegant tecnològic és la més utilitzada d’internet, amb una mitjana de 52.000 visites per segon que generen aproximadament 500 quilograms d’emissions.
Una consigna clara de quina és la deriva insostenible que ha pres el model de la globalització, poc compatible, en aquest cas, amb l'objectiu de regeneració del solar natural i humà que ens deixa l'ultima pandèmia i la perspectiva preocupant del canvi climàtic.