Encara que els últims anys ha crescut la consciència col·lectiva sobre la relació directa entre l’augment de les temperatures i els desastres naturals, els avisos de l’ecologisme de primera hora ens han enganxat feinejant i, una mica per sorpresa, hem vist l’impacte tangible que pot tenir sobre les nostres vides. Les conseqüències polítiques que se’n deriven a escala global les estem observant en directe. Són cada vegada més freqüents les imatges de canícules estiuenques als Camps Elisis, els efectes d’huracans o recentment dels incendis al Brasil o a la Ribera d’Ebre, per mirar cap a casa. Però quins moviments generarà tot això a nivell geopolític?
Històricament, s’ha explicat com la sort de les nacions venia determinada per la geografia i les seves condicions climàtiques. Unes temperatures càlides però no tropicals permetien una agricultura pròspera i mantenir a ratlla plagues i bacteris, amb el consegüent impuls demogràfic. Uns rius cabalosos permetien el desenvolupament del comerç i l’expansió econòmica, religiosa o cultural Ara, essent la humanitat qui pel seu model energètic i de consum està canviant la climatologia, la geografia condiciona però és la petjada humana qui determinarà el clima i, per tant, el futur de societats senceres. Per bé que ens afecta a tota l’espècie en conjunt, però, aquesta situació de desequilibri i disrupció pot ser vista —i és vista per alguns països— com una oportunitat des del punt de vista dels interessos geoestratègics. No desaprofitaran els avantatges que hi vegin. Inevitablement, s’eixamplarà la distància entre les preocupacions dels països amb més desigualtats i la frustració de les noves generacions més compromeses als països rics.
Què tenen en comú les protestes a França, Equador o Xile?
Aquesta tardor ha estat marcada per protestes a diferents punts del planeta. Des del Líban, Uganda o el Sudan, fins a l’Equador i Xile, passant per França. Tot i que cada societat té la seva idiosincràsia, hi ha un element que els relliga a tots: l’espurna que encén les mobilitzacions és l’aplicació d’una nova taxa, la pujada d’un preu públic o l’eliminació d’un subsidi. A diferència de les antigues tensions socials, que afectaven els treballadors d’un sector determinat i que lideraven els sindicats, avui podem observar una transformació cap a protestes eminentment de consumidors. Internet ajuda a organitzar i a mantenir aquestes manifestacions i a difondre’n la repressió aplicada per les autoritats.
Les decisions lligades a la lluita contra el canvi climàtic o a l’adaptació a la crisi del petroli seran cada vegada més difícils de sostenir. A cada país s’hi barreja l’enuig social, la mateixa divisió interna i les lluites de poder habituals, però és el preu del transport públic o de la benzina el que genera l’esclat popular. Mentre nens i adolescents europeus surten al carrer als Fridays For Future, inspirats per una jove activista sueca, milers d’indígenes marxen sobre Quito fins a fer cedir el seu govern i recuperar els subsidis als carburants d’origen fòssil.
«Tant a Pequín com a Nova Delhi la preocupació i el malestar es manifesta, necessàriament, quan els teus fills no poden sortir a jugar al carrer o al pati de l’escola».
A la Xina, allò que tensa més fortament el règim del partit únic no és la dissidència política, ni els anhels de llibertat. És la pressió d’una classe mitjana que es consolida i que no tolera bé els nivells de contaminació atmosfèrica. La Xina emet més del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle mundials i el xoc sobre l’esperança de vida ja es calcula en una disminució de cinc anys en algunes regions del nord del país. Tant a Pequín com a Nova Delhi, per molts purificadors d’aire que es pugui permetre la classe emergent, la preocupació i el malestar es manifesta, necessàriament, quan els teus fills no poden sortir a jugar al carrer o al pati de l’escola.
Aigua i nous controls estratègics
L’escalfament global, però, també té alguns beneficiats. Rússia, que en l’era Putin ha utilitzat les rendes de l’energia per quadruplicar el seu pressupost militar, sap que la propera gran batalla es lliurarà a l’Àrtic. Robert D. Kaplan en parlava a The Revenge of Geography: «l’Àrtic, especialment si s’escalfa, donarà un nou significat al poder marítim i especialment al poder aeri (...) el transport supersònic pot retallar en dos terços les distàncies entre la costa oest dels Estats Units i les ciutats asiàtiques. (...) l’Àrtic es convertirà en un pol d’avions i vaixells (...) s’hi generarà més conflicte i més cooperació». Històricament, un dels principals desavantatges militars de Moscou respecte dels Estats Units és la manca de ports d’aigua calenta. Els seus ports estan glaçats bona part de l’any i per tant no són operatius. Un dels objectius de la invasió russa a l’Afganistan durant la Guerra Freda era justament l’accés a l’Oceà Índic. Avui, el suport de Moscou al règim de Síria es deu en bona part a l’existència de l’única instal·lació portuària russa al Mediterrani, situada a Tartus. El desglaç de l’Àrtic no només obre un nou oceà amb possibilitats militars, sinó també noves rutes comercials i l’explotació de recursos naturals gasístics que fins ara eren de difícil accés. L’interès general del planeta topa aquí amb l’interès econòmic i militar rus. Veu un problema greu en el desglaç, per exemple, el diputat al Parlament, Pep Puig, eminència de l’ecologisme català i convidat al podcast d’avui: «a Sibèria hi ha congelats hidrats de metà que s’alliberen a l’escalfar-se. Es tracta d’un gas d’efecte hivernacle cent vegades superior al CO2 i que ens pot situar en escenaris dantescos». En qualsevol cas, el ministre de defensa rus, Sergei Shoigu, anunciava fa poc que a finals d’any el 59% de l’arsenal militar més modern del país estarà ubicat a les instal·lacions militars russes de la regió àrtica.
Jordi Oliver, el segon convidat del podcast d’avui, explicava a l’article Groenlàndia, a tot gas cap a l’abisme, com la proposta del president Trump de comprar l’illa estava directament relacionada amb el canvi climàtic. L’objectiu és doble: en primer lloc el control de futures rutes navals. En aquest sentit Oliver ens avisa que aquestes noves rutes poden deixar «Barcelona en fora de joc». I en segon lloc, l’abastiment de recursos naturals. De fet, la Xina ja controla la majoria de territoris africans d’on s’extreuen bona part dels recursos minerals necessaris per a la indústria tecnològica. El rerefons de la guerra comercial entre les dues grans potències és justament el control dels elements materials que permeten el domini digital. D’aquesta guerra en segon pla, en parlem també en la secció econòmica del podcast amb Jon Sindreu.
Així com l’Àrtic serà l’escenari dels conflictes geoestratègics més importants del nou món de crisi climàtica permanent, també sabem que en el futur el recurs més preuat serà l’aigua. El conflicte entre l’Índia i el Pakistan amb el Caixmir no s’entén sense tenir en compte l’aprofitament del desgel de les glaceres de la regió o com el riu Ravi irriga cap al sud al Panjab. En aquesta línia cal entendre també l’ocupació xinesa al Tibet. Les seves muntanyes són la font dels dos principals rius xinesos, el Yangtse i el riu Groc, aigua imprescindible per als cultius que alimenten milions de persones. Com explica Tim Marshall a Prisoners of Geography, que l’Índia arribés a controlar aquesta font és un risc estratègic en què la Xina no pot incórrer.
Més fluxos migratoris, més tensió
A Catalunya, el gruix d’immigrants provinents d’Amèrica llatina i del Magreb es va produir en una època expansiva. Així, les tensions que la reducció de pressupostos públics durant la crisi hagués pogut provocar entre nadius i nouvinguts van quedar amortides per l’emigració de nacionals cap al nord i el retorn a Amèrica d’una part de la immigració pre-crisi. Això pot explicar que mai arrelessin opcions polítiques clarament antiimmigració com ha succeit a un bon nombre de països europeus. La guerra civil a Síria i les persones que n’han hagut de fugir, han estat acollides novament al nord. Aquesta arribada de persones ha coincidit amb l’onada d’atacs del terrorisme jihadista i amb la desacceleració de l’economia. Com vam analitzar fa unes setmanes parlant d’Alemanya, això s’està traduint en una pujada de partits antiglobalització i ultraconservadors.
L’edició catalana del llibre de l’activista Greta Thunberg avisa: d’aquí a 30 anys Barcelona tindrà el clima de Marràqueix i Londres el de Barcelona. L’impacte socioeconòmic de canvis d’aquestes magnituds comportarà més fluxos migratoris. Les afectacions més immediates seran a les illes més petites del Pacífic i de l’oceà Índic. Però també estan en perill països baixos i costaners com Bangla Desh, que al seu torn ha refugiat a milers de musulmans rohingya que s’escapen del genocidi perpetrat a Myanmar.
«D’aquí a 30 anys Barcelona tindrà el clima de Marràqueix i Londres el de Barcelona».
No estarem davant d’immigracions cícliques sinó d’un desplaçament massiu de persones, de refugiats climàtics. Veiem com la Turquia d’Erdogan utilitza l’espantall dels refugiats per negociar amb Europa i observem com aquest xantatge permet que Ankara persegueixi els seus objectius militars contra els kurds de Síria, -pactant amb un Putin que aprofita per desgastar internament l’OTAN-. Són les mateixes dinàmiques que a l’Europa de l’est, on al grup de Visegrád s’explota la xenofòbia per reforçar un nou autoritarisme aliat de Moscou. Cada vegada més seran les derivades climàtiques les que marcaran tant els debats de política domèstica com les geoestratègies en conflicte.
De la xerrameca diplomàtica al paper de les ciutats i les empreses
Aquests exemples potser ajuden a entendre el fracàs del conjunt de cimeres sobre el canvi climàtic i acords diplomàtics derivats. Que són el fracàs de les institucions tradicionals i dels estat-nació. De vegades pot semblar que parlar de combatre el canvi climàtic és com parlar de la lluita contra la pobresa, una guerra benpensant per tenir entretinguda tota una generació però de difícil solució. Hi ha però una diferència: si les dades de pobresa mundials milloren any rere any, diuen que amb l’emergència climàtica se’ns està acabant el temps. Novament Pep Puig és contundent: «estem fent un experiment geoquímic i biològic que no en sabem les conseqüències; tenim concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera com no s’havien registrat en milions d’anys».
Per acabar amb una nota positiva, és veritat que les grans automobilístiques s’estan movent en la direcció adequada amb la introducció de nous models híbrids i elèctrics. A la vegada, les ciutats acompanyen la seva modernització amb les tecnologies intel·ligents i la societat abraça nous models de transport urbans sostenibles com els patinets elèctrics. Sembla que la batalla de la conscienciació va pel bon camí. Algunes ciutats capdavanteres lideren en el marc dels seus països respectius les limitacions necessàries als nuclis urbans amb peatges de congestió, millorant la qualitat de vida. A Barcelona, certament, un Eixample dinàmic i creatiu, amb menys vehicles, no-contaminants i silenciosos, seria irresistible. Les ciutats poden ser la trinxera per evitar el replegament cap a nou control social dels estats autoritaris i oligopòlics. Si no, només ens quedarà la ciència-ficció, pensar que una futura Amazon convertida en empresa-estat, hi faci més que nosaltres, per exemple fent realitat el somni del seu fundador: colonitzar l’espai i fer del planeta una immensa reserva natural.