A finals del segle XIX i començaments del XX, la major part dels atemptats terroristes estaven associats a l’anarquisme. A mitjan segle XX, el terrorisme va ser fonamentalment anticolonial. En la tercera onada terrorista, la primacia la va tenir el d’extrema esquerra, a vegades vinculat a nacionalismes. Des de finals del XX, el més important és l’islàmic. Grups diversos (talibans, Al-Qaeda, Estat Islàmic, Boko Haram, Daesh, entre altres) justifiquen els seus actes de violència amb una visió radical de l’islam. Són minoritaris, però constitueixen una amenaça global, amb una gran capacitat desestabilitzadora.
L’actual onada terrorista és de motivació religiosa. El 1980, només a 2 dels 64 grups considerats com a terroristes es consideraven de motivació religiosa. El 1995 era quasi la meitat dels grups identificats, 26 de 56, gairebé tots islamistes. Actualment són la majoria. Adopta formes diverses –atemptats suïcides, grups autoorganitzats, «llops solitaris» després de radicalitzacions personals, etc.– i ataca forces de l’ordre, militars o objectius civils. La seva major força es troba a l’Orient Mitjà i al sud d’Àsia, però la seva acció es deixa sentir a tot el món.
Ha generat respostes específiques, incloent-hi accions bèl·liques, com la invasió d’Afganistan per l’OTAN i els Estats Units o la intervenció nord-americana a Iraq (en aquest cas, com a pretext).
Gihadisme i islamisme
«Terrorisme islàmic», o gihadisme, no signifiquen que l’islam estigui consagrat a la pràctica del terror ni que el món musulmà en doni suport. Aquesta precisió és necessària per evitar estereotips. Fa temps, s’havia de clarificar que la majoria dels bascos repudiava el terrorisme i que la societat basca era la seva principal víctima, per molt que es parlés de «terrorisme basc».
El gihadisme sorgeix dins de l’islamisme, una variant de l’islam que busca reconstruir la societat sobre una base religiosa, apostant per un retorn a l’islam pur, que seria el de les primeres comunitats islàmiques. Presenta alhora diverses corrents, que inclouen una versió reformista o la que propugna la predicació religiosa.
En 1979, el triomf islamista a l’Iraq va afavorir la difusió del «fonamentalisme», diferent de l’islamisme tradicional, que proposa una visió conservadora de la religió, i no un projecte polític. La radicalització fonamentalista veu en la Xaria (el sistema legal islàmic) la base d’un programa polític. Reacciona contra la secularització o la corrupció dels costums. Assegura que la violència permetrà acabar amb els obstacles que obstrueixen l’extensió de l’islam i defensar a la comunitat musulmana.
Al-Qaeda
Fa un crit en nom de la gihad, la guerra santa. El gihadisme va sorgir a finals dels setanta, quan alguns grups va propugnar establir sistemes islamistes als diferents països musulmans. El grup «Gihad islàmica» a assassinar el 1981 a Sadat, el president d’Egipte, a qui se li retreien els acords amb Israel. En la següent dècada es va assentar el gihadisme. Després de la invasió soviètica, la guerra d’Afganistan va atraure musulmans per ajudar als combatents locals. Allà es va formar, cap al 1988, Al-Qaeda. Va entrenar a islamistes radicals que van formar part de la resistència a l’URSS, amb el suport dels Estats Units.
Un cop es va donar per acabada la invasió, va contribuir a establir als talibans en el poder. Sota el lideratge d’Ossama bin Laden, Al-Qaeda («La base») va formar una xarxa terrorista multinacional, basada en cèl·lules disperses. Va plantejar com a objectiu un califat panislàmic que acabés amb els governs no islamistes als països musulmans. Propugna un nou ordre mundial i Occident sorgeix com el principal enemic de l’islam.
Als anys noranta, el gihadisme es va estendre per l'Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Va intervenir en la cruenta guerra civil d’Algèria, lliurada durant deu anys per rebels islamistes, des del 1991. Amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001 (Estats Units), va assolir un protagonisme internacional que va mantenir amb els de Madrid (2004), Londres (2005) i una llarga seqüela d’actes terroristes a tots els continents.
Després de la invasió nord-americana d’Afganistan i Iraq, va sorgir una nova generació gihadista. Durant la primera dècada del segle XXI, moviments d’aquest tipus van actuar a llocs distants: Somàlia, Filipines, Txetxènia, etc., amb una descentralització creixent i cèl·lules terroristes sense vinculacions precises.
Estat Islàmic
La Primavera Àrab (2010-12), amb les seves conseqüències bèl·liques (guerres a Llívia, Síria o Iemen), va propiciar noves formes d’actuació gihadista. Els següents anys va sorgir l’anomenat Estat Islàmic –també ISIS i Daesh–, que va aconseguir una base territorial a Síria i Iraq, i va proclamar-se califat.
Els talibans van recuperar el poder quan els Estats Units va abandonar l’Afganistan. Al-Qaeda va dirigir diverses organitzacions descentralitzades. Cap al 2020 l’ISIS va perdre el seu domini territorial, però molts llocs de l’Orient Mitjà, Àfrica i el sud d’Àsia estan sota el control dels gihadistes. L'organització Boko Haram va sorgir al nord de Nigèria el 2020 i compta amb influència al Sahel (a Níger, Txad o Burkina Faso), considerant-se part del Daesh.
La majoria dels atemptats gihadistes (el 89,5% entre el 1979 i el 2021) afecten els països musulmans. Han causat la mort de més de 210 000 persones, cosa que els converteix en l’onada terrorista més virulenta de la història. Amb la seva dimensió global, és una de les principals preocupacions mundials, accentuada per la diversitat de les seves formes organitzatives, l’hostilitat respecte de qualsevol sistema no islamista i la seva lluita contra les democràcies, el pluralisme i la modernitat.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.