Aquest passat 15 de febrer es va complir el dècim aniversari de l’anomenat esdeveniment de Txeliàbinsk. Aquell fred matí, i sobre aquella ciutat russa als contraforts dels Urals, un asteroide d’entre 17 i 20 metres de diàmetre va impactar contra l'atmosfera de la Terra, provocant una explosió equivalent a 500 kilotones de TNT (unes 35 vegades l’energia alliberada per la bomba d’Hiroshima).
Per primera vegada, un succés d’aquesta magnitud va poder ser seguit i estudiat en detall gràcies a la quantitat de càmeres disponibles als vehicles que circulaven aquell matí, fins a distàncies de diversos centenars de quilòmetres del punt d’impacte.
L’explosió aèria va tenir lloc a una alçada d’uns 30 quilòmetres. Quan l’onada de xoc va arribar a terra uns minuts més tard, va provocar que es trenquessin molts vidres i els sostres d’algunes instal·lacions. Unes 1 500 persones van haver de ser ateses de diversa gravetat.
L’esdeveniment de Txeliàbinsk va marcar un abans i un després en la percepció de la societat entorn el risc que suposen els cossos propers a la Terra (NEO, per les seves sigles en anglès). Malgrat això, aquest senyal d’alerta feia temps que havia estat captat per les autoritats internacionals.
Els vigilants del cel
A finals dels anys 90 del segle passat, la NASA havia rebut la instrucció del seu govern de trobar tots els asteroides més grans d’1 quilòmetre, abans de 20 anys. El 2005, va acceptar l’encàrrec de rebaixar aquella grandària als 140 metres.
Pel costat europeu i des del 2002, l’Agència Espacial Europea (ESA) estava estudiant missions espacials per desviar asteroides. Als dos costats de l’Atlàntic hi havia sistemes de monitoratge de l’impacte d’aquestes roques espacials des d’inicis de segle, com el que es va implantar al Centre de Coordinació de NEO de l’ESA.
S’ha de ressenyar que la població de NEO segueix una distribució exponencial. Això significa que encara que hi ha pocs objectes molt grans, el nombre augmenta molt ràpidament quan reduïm la mida En total es calcula que existeixen al voltant de 900 objectes més grans d’1 quilòmetre i uns 25 000 més grans de 140 metres. Quan rebaixem la dimensió als 50 metres, parlaríem d’entre 200 000 i 300 000 NEO, i si ens referim a objectes com el que va impactar sobre Txeliàbinsk, la xifra estaria entre els 5 i els 10 milions.
La bona notícia és que la humanitat ha aconseguit detectar gairebé tots els objectes més grans d’un quilòmetre, que són els que podrien provocar desastres a escala global. Quant als que arriben a 140 metres, hem trobat al voltant del 40%, i a mesura que continuem baixant les cotes de descobriment es redueix encara més. Avui dia coneixem una mica més de 31 000 NEO.
Un risc que es pot prevenir
Si bé els sistemes de descobriment i monitoratge dels NEO existeixen des de començaments del segle actual, l’esdeveniment Txeliàbinsk va suposar un grau major de conscienciació entorn de la necessitat d’emprendre accions que ens ajudin a protegir les nostres societats de l’amenaça; una amenaça que, d’altra banda, és de les poques que es pot prevenir.
En aquest sentit, s’han de destacar diverses iniciatives que s’han pres en els últims anys per tal d’augmentar el nostre grau de protecció. D’una banda, s’està potenciant l’acompliment del mandat a la NASA de descobrir tots els asteroides més grans de 140 metres en un termini raonable mitjançant el disseny del telescopi espacial NEO Surveyor, que haurà de ser llançat abans de mitjans del 2028. Per la seva part, l’ESA s’ha embarcat en una missió complementària anomenada NEOMIR que està començant a ser estudiada.
A escala global, l’Oficina d’Assumptes de l’Espai Ultraterrestre de les Nacions Unides (UNOOSA), va encarregar aquell mateix any 2013 la creació de dues institucions supranacionals per assessorar en aquestes qüestions a la comunitat internacional: IAWN i SMPAG.
La Xarxa Internacional d’Alerta Asteroidal (IAWN) té la tasca de desenvolupar una estratègia de resposta al risc NEO utilitzant plans i protocols de comunicació ben definits per ajudar als governs en l’anàlisi de les conseqüències de l’impacte d’asteroides i en la planificació de respostes de mitigació. Aquesta xarxa reuneix també a tots els observatoris i centres de vigilància que monitoren el perill que suposen els asteroides.
D’altra banda, la missió del Grup Consultiu per a la Planificació de Missions Espacials (SMPAG) és la de preparar-se per donar una resposta internacional al risc dels asteroides a través de l’intercanvi d’informació i el desenvolupament d’opcions d’investigació col·laborativa i oportunitats de missió, i per portar a terme activitats de planificació de mitigació d’amenaces NEO.
DART i Hera, missions companyes
Des del punt de vista de la preparació per afrontar l’amenaça, durant l'última dècada s’ha fet realitat la primera missió de demostració de defensa planetària: l’impacte de la missió DART de la NASA contra la lluna Dimorfo de l’asteroide binari Dídimo.
DART és la companya de la missió Hera de l’ESA, que serà llançada l’octubre de 2024 per estudiar minuciosament els resultats de la col·lisió. Gràcies a aquestes dues missions serem capaços de comprendre molt millor les tecnologies necessàries i els efectes que es poden produir després de l’impacte a supervelocitat d’un satèl·lit contra un asteroide. Tot això és precís per preparar una futura resposta a les amenaces.
Poc probable, però molt devastador
Tal com he tractat d’exposar en aquest article, si bé l’esdeveniment de Txeliàbinsk va suposar un crit d’atenció a escala global, la comunitat de científics i enginyers que col·laborem internacionalment en defensa planetària, ho portem fent des de fa unes dècades. En aquest últim decenni s’han començat a veure els resultats de tot aquest treball.
El risc NEO té molt poca probabilitat d’ocórrer, però les seves conseqüències poden ser devastadores. Afortunadament, també entra en la categoria de les amenaces previsibles (per desgràcia això no succeeix amb moltes altres, tal com hem vist recentment amb els terratrèmols de Turquia i Síria).
Per tant, s’imposen accions que no requereixin grans nivells de despesa, però permetin inversions continuades en el temps per detectar a poc a poc tots els objectes que ens falta descobrir i tenen preparades missions espacials que ens permetin eliminar el risc, si es donés el desafortunat cas que detectéssim algun objecte en direcció a la Terra.
En resum, a l’ESA així com a la NASA comptem amb programes específics per entendre i afrontar aquest perill i permetre que la nostra societat estigui preparada per fer front en el futur qualsevol amenaça que ens arribi des dels encontorns del sistema solar.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.