Sé que en un dels meus últims articles us vaig dir que fer aflorar les malures pròpies a l’arena pública tendeix irremeiablement a la perversió moral. Ho mantinc. Però com que ja sóc un pervertit i en tot cas el meu criteri és si més no oscil·lant, doncs què collons, endavant que ampla és la plana de Lleida. En la meva dilatada trajectòria professional adulta, he pesat des dels setanta i pocs quilos fins als gairebé cent vint.
D’aquesta dada històrica i incontrovertible se n’extreu que pel cap baix tinc dues malalties: la primera un trastorn alimentari evident i perenne que es manté al marge del que digui la bàscula a cada moment. La segona —que concorre amb l’altra— es va produir en el moment en què vaig batre el rècord de greix acumulat i vaig esdevenir una fatibomba, i es diu obesitat com està perfectament delimitat per la ciència mèdica. No ho dic pas jo que estava malalt, eh? Ho diu l’Organització Mundial de la Salut i ho diu el mètode científic i el sistema de raó cartesiana que ens hem donat entre tots.
No farem escarafalls: els humans tenim una inclinació natural a pixar-nos en la raó científica quan no afavoreix els nostres interessos o viola les nostres creences religioses. N’hem vist exemples des dels inicis de la nostra civilització. Quan vam invitar Sòcrates al suïcidi, quan vam condemnar a Copèrnic i a Galileu per dir obvietats astronòmiques o quan els espanyols li van enviar paquets de torrons-bomba a Joan Fuster per parlar català a València.
No passa res, la vida ens ha fet així. La ciència té fórmules per a resoldre-ho gairebé tot i ha empoderat la tecnologia de manera gairebé increïble per dotar-nos d’eines inimaginables, però no ha pogut ni podrà fer res contra l’estructura del poder, contra l’avarícia i, sobretot, és del tot ineficient contra l'estultícia. Dit d’una altra manera, el subnormal sempre serà més fort que el científic. Sense entrar ara en què hi ha científics que són subnormals integrals, cosa que sol veure’s magnificada quan aquests individus no apliquen els mateixos criteris racionals que usen a la feina en la seva quotidianitat.
Darrerament, hem tornat a veure casos flagrants de la impotència científica quan malgrat totes les evidències palmàries, no ha pogut fer bo i res per aturar el moviment antivacunes, segons els quals tots hem sortit de la pandèmia amb xips 5G sota la pell i nanobots al corrent sanguini. Us faríeu creus de la quantitat de gent que ho pensa de veritat. Però la superstició i la superxeria no és una cosa exclusiva de l’espectre poblacional diguem-ne trumpista. A l’altra banda, entre el progressisme woke, també en deixen anar de l’alçada d’un campanar.
L’última moda és reivindicar l’astrologia. Ojo, que jo em pensava que era una cosa irònica i em feia gràcia. Però es veu que no, es veu que hi ha jovenalla que creu en els horòscops com en els evangelis i inclús els defensa com a fonaments del feminisme i eines de lluita contra l’heteropatriarcat. No hi perdeu el temps, és una altra de les xaladures habituals d’aquesta canalla. No se’ls pot culpar, amb les penes que passen per construir-se com a persones amb vuit-cents euros al mes, però ens indica que no és gaire prudent deixar res a les mans d’aquesta generació perduda a no ser que passin nou mesets en una incubadora com abans es feia la mili.
És per això que m’ha causat una sorpresa relativa que segons el revisionisme que ara mana i s’endú la pasta pública, ja no hi hagi gordos, sinó cossos alternatius. El Centre LGTBI de Barcelona presentava l’altre dia un cicle anomenat #Corporalitats. Diu que hi exploraran «corporalitats diverses, joioses, resilients» i diuen que «volem estimar les diferències, volem amanyagar les sortides de la norma, volem desmuntar un món pensat perquè no hi encaixem». Fantàstic. Per il·lustrar-ho, hi posen una senyora gorda tota conilla.
Entenc perfectament que la imatge té unes ganes de provocar i fer parlar encomiables, però el primer que em va venir al cap en veure-la van ser les fotos de dentadures podrides i pulmons plens de sutge dels paquets de cigarrets. És una dona indiscutiblement obesa i, per tant, malalta. Però a diferència de les estampes artístiques contra el tabaquisme, aquí hi ha un deix d’ostentació i d’orgull, de proselitisme de la malaltia que fa feredat. El més greu és que això no fa saltar cap alarma, en un país seriosament amenaçat per l’obesitat infantil i on s’eleva a la condició d’ídol de masses un obès retardat com Ibai Llanos que fa propaganda impune de productes de pastisseria industrial.
Actualment, he passat de l’obesitat jovenívola al graciós i simpàtic sobrepès de la maduresa, i fins i tot se’m comencen a xuclar les faccions, que és el signe inequívoc del declivi físic. Però un cop ets gordo ho ets per sempre més. Per un motiu científic: les cèl·lules adiposes no són elàstiques i un cop s’han inflat de greix ja no tornen més a la seva esveltesa original; sempre tenen un raconet per tornar-se a rebotir. I per una raó mental: la pressió ambiental sobre els gordos és de tal magnitud que el seu cervell tampoc es refà mai d’un sobrepès o una obesitat perllongada. Per molt que t’aprimis la teva percepció del cos serà invariable, perquè els altres te l’han convertit en una nosa i en una extravagància fora dels cànons.
És important, doncs, que s’acabi amb aquest apartheid social, i no es pot més que defensar qualsevol campanya destinada a visibilitzar-lo. Ara bé, no es combat la grassofòbia negant l’existència dels gordos; de fet encara se li dona més corda. La tècnica de mort el gos morta la ràbia en aquest cas no funciona. I, per damunt de tot, no es pot obviar el factor determinant que l’obesitat és una malaltia. Només en un país com el nostre en què estar malalt computa com a mèrit algú pot arribar a mostrar aquest orgull insà.