Fa uns dies passejava tranquil·lament per Tarragona quan vaig veure amb alegria com la recuperació de l’activitat musical en directe era una realitat. Moltes de les parets estaven plenes de cartells que anunciaven actuacions pels pròxims dies a les sales de la ciutat.
A més a més, els noms que figuraven en aquells cartells eren prou importants. AC/DC, U2, The Cure, Muse... fins i tot The Beatles, en una doble versió, per adults i per nens. Tot un reguitzell de concerts de grups tribut que, no us vull enganyar, em van deixar una sensació agredolça.
La satisfacció de veure com l’activitat musical en directe es recupera lentament se’m va barrejar amb la decepció de constatar que, per a molts, la música rock ja no és més que un record nostàlgic per a vells dinosaures.
I no dic això com a crítica als grups tribut ni vull entrar en el desgastat debat sobre la proliferació d’aquestes formacions en detriment dels creadors de nova música. Simplement em sembla que és un pas més de l’evolució que ha tingut el rock’n’roll durant les últimes dècades.
El fet que en molts llocs ja només es programin grups tribut és indicatiu que el rock ja no és una música per a les noves generacions. El seu principal públic són els seguidors d’una certa edat que ja han deixat de tenir interès per descobrir nova música i pel que poden oferir els nous grups.
Actualment es veuen grups tribut que omplen grans sales i pavellons. Els seus defensors ho comparen amb les orquestres de música clàssica que interpreten les grans simfonies de Mahler, Brahms o Beethoven. Esgrimeixen que és una manera de poder escoltar en directe aquestes grans cançons de grups que ja no existeixen.
Fins i tot, en el cas dels grups que segueixen en actiu, apunten que els clons estan en millor forma que el grup original. No opinaré sobre aquestes qüestions, però sí que diré que, tot i la bona salut que tenen actualment aquestes bandes, no veig que puguin tenir un futur a llarg termini.
La gent jove d’avui en dia ja no té gens d'interès pel rock, escolten altres estils i segueixen els seus referents, com ha de ser. I això vol dir que, quan l’última generació que vam tenir el rock com a música de masses —la nostra— desapareixi, ja no quedarà un gran públic per a aquesta música.
I les bandes tribut, que hauran estat l’últim cop de cua del rock de masses, també s’aniran esllanguint a poc a poc. En el futur potser hi haurà imitadors dels artistes de trap o reggeaton o ves a saber què. I una altra generació de joves escoltarà la seva música i tindrà els seus referents, també molt diferents.
I tot això no ho escric per persistir en aquella frase tan sentida que assegura que el rock’n’roll ha mort. No, perquè el rock segueix ben viu, i ho fa al seu entorn natural, a les clavegueres. El lloc d'on prové i on es mou amb més naturalitat.
Sempre hi haurà músics i grups que no llençaran la tovallola i seguiran creant la seva música, encara que els escoltin 500, 50 o cinc persones. I sales com la Mojo de Tarragona, que les programin, encara que tinguin un seguiment modest. Seguiran aliens a modes i egos desfermats, fent allò que els agrada: sentir, viure i tocar el rock’n’roll més genuí.