Quan Pep Guardiola es va fer càrrec del primer equip del Barça, l’estiu del 2008, jo tenia gairebé 19 anys. I quan en va marxar, el 2012, estava a punt de fer els 23. Van ser quatre temporades tan monstruoses que avui dia el Barça encara viu de les últimes engrunes que en queden; i els qui les vam gaudir fa vuit anys que travessem una d’aquelles ressaques tristes i fosques. Des del Barça fundacional i empotrador del 2-6 al Bernabéu, fins al del Mundial de Clubs del 2011, passant pel del 5-0, no hi ha absolutament res d’aquell equip que no fos bell. Un autèntic tarat amb una idea (un geni, si ho preferiu) i uns futbolistes amb un talent generacional, en el millor moment de les seves carreres respectives i que es van creure aquella idea. Per als que som culers va ser el que en termes científics es coneix com la puta polla.
Durant l’adolescència i els primers anys de la vintena les persones tendim a veure les coses de manera eminentment binària: hi ha el bé i hi ha el mal. El bé es troba en les persones que fan i diuen coses bones; i el mal, doncs viceversa. Segurament aquesta visió de la vida en una sola dimensió es veu accentuada si l’individu en qüestió és un supervivent de l’educació catòlica, com per cert és el meu cas. Després passen els anys i et fas més gran i més cínic i tot té més tons de grisos i acabes que només tens tres o quatre coses clares i totes són xorrades.
Exactament així vaig viure jo aquells anys del Barça de Guardiola: amb aquesta mirada romàntico-binària (aquesta mena de maniqueisme naïf). Nosaltres érem els bons i ells eren els dolents. Les teles, les ràdios i els diaris es van passar quatre anys apuntalant aquest relat, bombardejant-nos amb conceptes cursis com “valors” i “humilitat” o amb conceptes directament feixistes com “aixecar-se ben d’hora”. Ens ho vam empassar tot. El nacionalbarcelonisme en ple vam abraçar el guardiolisme com si no demà, assedegats d’èxits però sobretot de tenir raó. Tot estava per fer, tot era possible, fot-li que és de Reus i are we human or are we dancers.
Certament els perfils dels protagonistes eren molt llaminers: Guardiola, un entrenador intel·lectualoide, culte i sensible enfrontat a Mourinho, un entrenador trampós, mentider compulsiu i portuguès. Messi, el jugador estrella, un paio senzill i tímid, enfrontat a Cristiano, un egòlatra (i portuguès). Puyol, un central-pastor de la Pobla de Segur que semblava el mite del bon salvatge, enfrontat a Pepe, un central psicòpata (i portuguès). Semblava el càsting d’una pel·lícula d’institut americana de mitja tarda a Antena3. I vam sucar-hi tot el pa del món. Ens la vam pelar a dues mans amb les rodes de premsa postpartit i ens vam empatxar de superioritat moral fins que no vam poder més.
Ha passat el temps i jo ja no tinc 19 anys sinó que en tinc 31. He après algunes coses importants: que la gent gairebé sempre que parla de solidaritat és que té por i que l’única moral universal i homologable és no fer patir la mare. També he après que, si bé continua sent cert que hi ha el bé i hi ha el mal, la gent que insisteix en situar-se al costat dels bons normalment et vol vendre alguna moto. I que gairebé tan important com ser dels bons és no ser un conyàs. I que està ple de fills de puta que s’aixequen ben d’hora ben d’hora per anar a fer la pilota al jefe.
Vist en perspectiva, el guardiolisme (entès com a doctrina no-futbolística) no deixa de ser un proto-processisme. Autoajuda barata, consignes infantilitzadores i molta, moltíssima victimització.
La màxima expressió de tot això va ser segurament la roda de premsa al Bernabéu, prèvia a l’anada de les semifinals de Champions contra el Madrid, l’abril del 2011. Hi apareixen tots els elements que després definirien la política catalana dels últims anys: atacs de dignitat teatralitzats, valentia controlada, èpica d’estar per casa i complex d’inferioritat.
FC Barcelona- Rueda de prensa de Pep Guardiola en el Bernabéu (íntegra)
L’exemple triat no és innocent. Aquesta roda de premsa va ser el zenit de la relació onanista entre Guardiola i els guardiolistes: hi havia un català guapo, elegant i exitós que plantava cara per nosaltres a Madrid. Un dels nostres.
Gairebé una dècada després, en aquesta roda de premsa només hi puc veure el mateix marc mental que va provocar l’hòstia en tota la cara que ens vam fotre la tardor del 2017 i que encara ressona: el marc mental del derrotat que es revolta un moment. L’estirabot del català emprenyat, que es diu a si mateix: “som molt bons, collons, no ens poden tractar així”. És simplement un agredit que li diu “no hi ha dret” a l’agressor. Sempre és preferible el conflicte a la submissió, però el conflicte no és real si és el menú infantil que se serveix a la taula dels petits. Dit d’una altra manera: el guardiolisme va servir per pujar-nos l’autoestima, però va ser una autoestima estèril, perquè també es va encarregar de col·locar-nos un sostre de vidre a sobre.
Evidentment Guardiola no té cap culpa de la lamentable cercavila en què s’ha convertit la política catalana, protagonitzada a dia d’avui per una mena de Dream Team de la Tara. I, per descomptat, Guardiola és el millor entrenador de la història del futbol i ho serà encara que perdi vuitanta-quatre vegades a quarts de la Champions. En cap moment de la seva carrera ha deixat de buscar la bellesa, cosa que no es pot dir pràcticament de ningú més. I, de retruc, vam ser molt feliços. Però no es poden tenir 19 anys tota la vida.