Les forces centrífugues són cruels. Pot passar que visquis tranquil·lament al teu reducte metropolità i que, d’un any a l’altre, el propietari del pis t’apugi l’arrendament de forma exagerada. O que t’enamoris tan fort que t’oblidis de la teva família i, heus aquí, que la teva família també t’acabi oblidant. O que t’adonis que pel mateix preu que costa la teva cova barcelonina et pots permetre un pis nou a primera línia de mar. Les peripècies són interminables però el cas és que al Penedès, d’uns anys ençà, hem detectat una invasió subtil, que diria Calders, de nouvinguts d’arreu de Catalunya. De la província de Barcelona, en gran part.
Valgui aquest article, doncs, per situar aquells qui han arribat fa poc a les seves noves coordenades.
Els pagesos, en vaga
Dijous, 5 de setembre. Sóc a Sant Sadurní d’Anoia, envoltat de tractors. Els pagesos i viticultors estan en vaga per protestar contra el baix preu que els ofereixen les grans empreses del sector. El punt de reunió és l’aparcament del cementiri, una esplanada polsosa que avui ofereix una imatge de rodeo sense bestiar. Veig na Isabel Vidal, portaveu d’una de les tres organitzacions que convoquen la vaga, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, movent-se d’un cantó a l’altre, desbridats els rínxols de color bordeus, atenent els micròfons i parlant amb tothom qui l’atura. Manant, vaja.
Havia quedat amb en Jordi Inglada, veí i viticultor de Banyeres del Penedès, a dos quarts tocats de nou, per sortir junts cap a Sant Sadurní. De Vilanova i la Geltrú, casa meva, fins a Banyeres la carretera és una serp que s’enrosca al llarg del Pantà de Foix, l’aigua del qual aquest matí estava coberta d’una capa verdosa i macilenta. La sinuositat de la carretera t’obliga a estar atent, però el contorn del castell m’ha rememorat els dies en què, amb el carnet de cotxe tot just aprovat, tota excusa era bona per portar una amiga a Castellet.
«Mentrestant, les dues grans marques històriques, Freixenet i Codorniu, són gegants de capital estranger».
En el trajecte, en Jordi m’ha resumit la situació. Les explotacions agrícoles al Penedès són majoritàriament familiars, mitjanes o petites. Algunes vinyes només serveixen com a complement al salari dels seus propietaris en d’altres sectors. La vinya és l’únic conreu que dona diners —uns quants anys bons seguits de molts de dolents. Mentrestant, les dues grans marques històriques, Freixenet i Codorniu, són gegants de capital estranger. El grup alemany Henkell va comprar un paquet d’accions majoritari a Freixenet el març de 2018 i, uns mesos més tard, el fons inversor estatunidenc Carlyle feia una operació equivalent amb Codorniu.
El preu que els han ofert és un menyspreu i un avís. Un menyspreu perquè ni tan sols cobreix el cost de producció del raïm i un avís de la seva força de mercat. Uns núvols desfets i circulars ombregen la caravana de tractors que s’allunya i noto la flaire del combustible fòssil disseminada per la plana curulla de vinyes, arrenglerades com un exèrcit. El paisatge serà bell en tant que hi hagi cultiu, aquesta seria una primera idea per a l’aprenent de penedesenc.
El Lebensraum barceloní
Per poc que surtis de Barcelona, ja veus que el país té caràcter. Sovint el necessita per sobreviure a la lletjor, que és la marca de l’acció humana a l’engròs. La bellesa, al territori del Penedès, ha patit una fortuna ambivalent. Pertot hi ha músics i pintors, escultors i filòsofs que a títol individual han deixat un llegat valuós. Joaquim Mir, Josep Cañas, Pau Casals, Rodolf Llorens o Leonora Milà són només alguns dels noms que té la sensibilitat en aquestes contrades. D’altres, com Santiago Rusiñol a Sitges, hi han trobat una font d’inspiració i de descans.
La lletjor és una part important del Penedès. Ja no és tan sols la indústria. Al contrari que en bona part del segle vint, la proporció de treballadors al sector industrial és més gran a l’Alt Penedès i a l’Anoia, superant en tots dos casos el 31 per cent, que al Garraf i al Baix Penedès, respectivament un 15 i un 18 per cent. La lletjor no ve només dels polígons ni de les xemeneies ni de l’asfalt. Hi ha una lletjor espiritual que prové del centralisme barceloní, que després de trinxar el seu entorn ha trobat en el Penedès el seu espai vital de creixement.
No és que cregui que el centralisme barceloní sigui com el Tercer Reich alemany, però la teoria de l’espai vital —Lebensraum— serveix per explicar que la Generalitat i les classes directores de l’economia han localitzat el Penedès com un territori on expandir-se. Les funcions que li reserven són de magatzem, d’abocador i de passadís. La situació geogràfica i les bones comunicacions amb el sud i el nord del país col·loquen el Penedès en una posició semblant a la d’un caramel a les escales d’un col·legi.
«L’oposició ciutadana va crear la plataforma "No fem el CIM”, que va tenir prou força per obligar a repensar el pla inicial.»
La crisi financera va aturar alguns dels projectes ideats des del poder barceloní. El més conegut és el Centre Integral de Mercaderies, nascut durant el pujolisme i reprès pel govern tripartit. Es va fer públic l’any 2003, després d’anys de compra-venda de finques a l’Arboç i a Banyeres per part d’intermediaris en nom de l’Institut Català del Sòl. Un cop conegut, l’oposició ciutadana va crear la plataforma “No fem el CIM”, que va tenir prou força per obligar a repensar el pla inicial, de 242 hectàrees. Temps suficient perquè arribés la recessió i, amb ella, s’aparqués el projecte.
Una mar de ciment, de Ramon Tort, és un documental de 2006 que ho explica molt bé. Per sorpresa meva, hi apareix en Jordi denunciant l’especulació de la Generalitat. Diu: «he refusat les ofertes; allà hi ha oliveres centenàries que va plantar l’avi del meu avi. Jo només en sóc el propietari, no tinc dret a fer-ne el que vulgui».
Pel que fa a la demografia, els límits al creixement de Barcelona i de la seva immediata àrea d’influència se salven convertint allò que en queda fora en una immensa perifèria residencial. Per posar-hi xifres: encara que la ciutat més gran del Penedès, Vilanova, no hagi recuperat la població màxima a què va arribar el 2011, els anys anteriors a la crisi havia augmentat molt ràpidament. L’any 2001 marca l’inici d’una època de creixement meteòric. Llavors tenia 53 mil habitants. L’any 2008, el de la caiguda de Lehman Brothers, havia assolit els 65 mil.
«El cinturó roig ja no existeix o, si existeix, el té al costat de casa».
El Vendrell, capital del Baix Penedès, ha crescut en major proporció. Si el 2001 tenia vora 24 mil habitants, el 2008 va arribar als 35 mil. Avui en té més de 37 mil. Igualada i Vilafranca han crescut més lentament. En el mateix període, Igualada va sumar 5229 habitants i Vilafranca 6557. En l’actualitat les dues voregen els 40 mil habitants.
La població total de la suma de les tres comarques ha passat de 247 mil habitants el 2001 als actuals 359 mil habitants. Si sumem els municipis de l’Anoia que en formen part, la població total de la vegueria supera els 470 mil habitants, la tercera més poblada.
La segona idea pel penedesenc neòfit és que el cinturó roig ja no existeix o, si existeix, el té al costat de casa.
El príncep d'Olèrdola
Hi va haver un moment en què el Parlament semblava conduït per la voluntat de poder —els cursis en diuen sobiranisme— que domina entre la majoria de catalans. Va durar poc. L’any 2010 es va aprovar la Llei 30/2010, de vegueries. L’objectiu era eliminar la divisió provincial i substituir-la per les vegueries, la forma d’organització vigent abans del Decret de Nova Planta. La llei ha quedat en suspens a l’espera que l’Administració Central modifiqui la legislació per encabir-hi aquestes noves divisions.
Malgrat això, el territori ha lluitat perquè l’incloguin com a vegueria, ja que en el text de la llei les comarques penedesenques quedaven dissoltes en les vegueries de Barcelona, Catalunya Central i Camp de Tarragona. Finalment, el febrer de 2017, després d’anys de perseverança, es va aprovar la creació de la vegueria del Penedès, la vuitena en el mapa imaginari dels diputats.
Li demano assessorament a l’Albert Tubau, historiador vilanoví i expresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs. La primera defensa dels comtats catalans contra els sarraïns, entre els segles X i XI, eren els castells que traçaven la “Marca del Penedès”. Terra de frontera. Es veu que un tal Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, aleshores la plaça forta, es va autoanomenar Príncep d’Olèrdola, que era com dir Príncep del Penedès. Els nobles de la zona estaven farts d’en Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, a causa d’una disputa sobre els tributs. Llavors en Geribert, nét del Comte Borrell II, es va engoril·lar. No va anar bé, em diu en Tubau.
«Felip V, el 1716, elimina les vegueries i les transforma en els corregimientos, desmembrant la unitat de la vegueria de Vilafranca.»
Al segle XIII ja trobem la vegueria de Vilafranca del Penedès. Felip V, el 1716, elimina les vegueries i les transforma en els corregimientos, desmembrant la unitat de la vegueria de Vilafranca. L'àrea del Garraf i del Baix Penedès passa a pertànyer a un corregiment diferent que la resta del territori, que fins llavors havia constituït la vegueria de Vilafranca. Saltem a 1936, al decret de la Generalitat republicana que estableix la divisió comarcal. Per algun motiu, els poders públics veten la utilització del nom “Marina del Penedès” al Garraf. Fet que, em diu en Tubau, pesarà en la diferenciació posterior.
Avui el Penedès és una carretera, concretament la C-15, que des de 2011 connecta per primera vegada amb una via decent Igualada, Vilafranca i Vilanova. Cada cap de setmana d’estiu els de dalt baixen a banyar-se a la platja i cada pont de tardor els de baix pugen a buscar bolets. En Tubau no m’acaba de comprar la idea. Per desviar l’atenció, li pregunto quines són les realitats positives de la vegueria. Coincidim en valorar la importància de l’extinta Caixa Penedès, víctima dels seus gestors fraudulents i de la riuada que es va endur el sistema català de caixes d’estalvi. Els col·legis professionals, l’Associació d’Empresaris del Gran Penedès i les sectorials dels partits i dels sindicats, així com el mateix Institut d’Estudis i altres entitats culturals, aniran darrere.
Resumeixo. La llei de vegueries és una entelèquia. Les comarques penedesenques estan dividides en diferents províncies i no hi ha transport públic de qualitat que uneixi les seves capitals. El centralisme barceloní pren les decisions en els àmbits de salut, d’educació i de planificació. El territori no té cap estratègia comuna i els polítics locals prou feina tenen per fer quadrar els pressupostos.
El nostre nouvingut faria bé d’entendre que discriminar entre els problemes del camp i de la ciutat de vegades és absurd.
La banalització del territori
Dimecres, 11 de setembre, Diada Nacional. Pedro Sánchez, conegut pel malnom de “Vacío”, es refereix a Catalunya com un «territorio que los españoles estiman». He de reconèixer que m’ha fet somriure. L’any 1941, l’escriptor convers José M. Junoy escrivia a la revista Destino:
«Sitges es un bello pedazo de naturaleza meridional o mediterránea —auténticamente racial— y a la vez nos brinda un delicioso y picante aire exótico que le otorga, en algunos de sus mejores momentos, una calidad especial de vieja estampa, nostálgica y soñadora de Ultramar. Sus pinos —de Teócrito— y sus palmeras tropicales se juntan en una grave y cálida armonía común. En la mirada de sus mejores admiradores —en un mismo azabache— el vivo y duro reflexo de los cielos españoles y la blanda y aterciopelada languidez de las bahías antillanas!».
Fins i tot per a un vilanoví, aquest escarni a Sitges fa mal. Deslligar el territori del país va ser una jugada mestra dels intel·lectuals del franquisme. Tal i com explica al seu llibre sobre Destino el periodista Francesc Vilanova, és d’aquesta manera que neix el barcelonismo, l’intent de convertir la capital de Catalunya en una ciutat aïllada sense connexió amb les provincías. Dic jugada mestra perquè, a diferència de les ensarronades a què estem avesats, el barcelonismo s’ha mantingut en el temps i és una de les raons que al Telenotícies es parli de “comarques” com d’una cosa pintoresca i aliena a la realitat dels barcelonins.
«Deslligar el territori del país va ser una jugada mestra dels intel·lectuals del franquisme».
Protegit del sol pels núvols escadussers sobre Sant Sadurní i per la seva gorra, Josep Marrugat, viticultor i membre de l’executiva d’Unió de Pagesos, em va dir una frase que condensa el problema: «si es banalitza el conreu de la vinya, l’accés a la terra per altres activitats serà més fàcil». Cepat i amb ulls murris, em mirava torçant una mica el coll. Sé que sobreinterpreto les seves paraules, però després m’ha semblat que amagaven una crítica més general. ¿O és que en els darrers anys hem vist una altra cosa que un procés de banalització de la voluntat de poder dels catalans?
Com que estan abocats a la terra, els pagesos pateixen abans que ningú la falta de visió de conjunt. Són moments d’incertesa, em deia en Marrugat. Hi ha una diferència en sentir-ho de boca d’un home que s’hi juga la pell a què t’ho expliqui un periodista que repeteix d’esma el tòpic de torn. Per això, encara que sembli òbvia, aquesta és l'última idea que li cedeixo al penedesenc inexpert.