La història de Lucas: el nen de 10 anys que ha superat el coronavirus

«Una de les coses que més li preocupava és que havia sentit que els malalts es queden sols. Es va enfonsar», manifestava la mare del menor

Professionals sanitaris atenen malalts de coronavirus a l'Hospital Clínic el 16 de maig de 2020
62 menors de 19 anys han passat pel mateix procés que en Lucas a Espanya | Catalunya Diari

A l'Hospital de La Paz de Madrid hi va haver un nen ingressat per coronavirus que els sanitaris han anomenat com 'Súper Lucas'. El motiu? El menor, que va complir 10 anys al centre mèdic, presentava anticossos. En aquests moments se li estan fent exploracions, anàlisis i preguntes per mirar de trobar el perquè es va posar tan malament quan, segon les estadístiques, els menors no presenten una greu simptomatologia davant del virus.

62 menors de 19 anys han passat pel mateix procés que en Lucas a Espanya, dels quals set no han sobreviscut. La gran majoria dels menors que han requerit l'UCI són nadons o adolescents. De fet, la situació del petit ha estat realment complexa perquè els sanitaris van arribar a advertir a la seva mare, Elena, que estigués preparada per al pitjor. Segons ha explicat la mare a 'El Confidencial', el seu fill no parava d'empitjorar i el pulmó sortia «tot blanc» a les plaques.

«Era com si acabessin d'entrar quatre astronautes a l'habitació, amb els seus vestits blancs. Van dir que jo no el podia acompanyar mentre el traslladaven i ell es va espantar molt, va pensar que ja no em veuria», recordava.

El relat de la mare

«Una de les coses que més li preocupava és que havia sentit que els malalts es queden sols. Es va enfonsar, es va posar a plorar i li va donar un atac de tos que m'ofegava. Li vaig dir que confiés en els metges, que l'ajudarien. Quan va entrar li va agafar un altre atac de tos i els metges es van llençar a sobre. Van estar a punt d'intubar-lo. Jo no m'atrevia a preguntar si es moriria. Els deia si estava evolucionant tan malament com un adult», afegia.

L'Elena i el seu marit Elías expliquen que han patit físicament i mentalment durant aquestes últimes setmanes. «A mi a més em cau el pèl que, si segueixo així, em quedo calba», relatava. El seu marit ha manifestat que: «Jo vaig estar menys a l'hospital i més a casa, però t'asseguro que no sé què és pitjor si ser-hi o sol a casa esperant una trucada, preocupat perquè no responen a un missatge ... Van ser molts dies sense dormir ni un minut».

El menor havia patit de bronquiolitis quan era tan sols un bebè i fa dos anys va patir una pneumònia. Va començar a sentir-se malament el passat 17 de març: «El nen primer em va dir que li feia mal la panxa, una mica el pit, però feia molts dies que seguiem les notícies, a més tinc companys de treball a Milà i havíem parlat molt del coronavirus davant d'ell. No li vaig donar importància. Li vaig dir que serien gasos, que es tirés 4 'pets' i s'oblidés», explicava Elena.

A la jornada següent, el 18 de març, va començar a queixar-se que li feia mal en respirar i llavors va ser quan es van preocupar de veritat. «Al mes de febrer jo vaig volar a Portugal, el meu cap havia estat a Itàlia... El podíem tenir tots. Vaig trucar al centre de salut i em van atendre. Quan vaig arribar no tenien moltes mesures de protecció encara. El van escoltar i no sentien res. Paracetamol i cap a casa», manifestava.

Lucas empitjorava

A la nit Lucas marcava 39,5 de febre al termòmetre, però no van voler donar-li ibuprofèn, perquè des de França es deia que podia ser contraproduent. «Li vaig donar paracetamol i vam anar a Urgències. Estava tot gairebé buit, ells amb mascareta, era fantasmagòric. El nen es va posar nerviós i va acabar vomitant en una paperera. La febre li va baixar molt i el van tornar a escoltar. Una dosi de metalgial i de nou cap a casa».

Malgrat que l'endemà el petit no presentava febre, els seus pares van observar que estava empitjorant: «Tenia una careta ... Respirava però estava esgotat, amb unes ulleres que et mors. Deia que estava molt cansat, no volia ni jugar a la PlayStation», manifestava el pare a l'esmentat mitjà. «Jo mai l'havia vist així, ni amb la pneumònia», deia la seva mare.

A les 20.00 hores del vespre tornaven a Urgències. Li van fer una placa per veure què tenia i quan van tornar amb la radiografia els sanitaris els van advertir que no tenia bona pinta. Poc després, li van fer la prova del coronavirus i va donar positiu. Li van diagnosticar «pneumònia bilateral amb vessament pleural en el pulmó esquerre», recordava Elena.

La situació del petit no parava d'empitjorar i, malgrat que li donaven la medicació amb aigua i sucre perquè les tolerés, les vomitava. «Diumenge, a l'una del matí, el pediatre treu el cap una altra vegada i em diu que el nen ha empitjorat i que ha estat parlant amb els metges de cures intensives», relatava la mare del menor. En aquest moment, els especialistes van decidir ingressar-lo a l'UCI.

El pare es va assabentar per telèfon de la situació: «La meva dona em diu que el nen no reacciona a cap medicació. Agafo el cotxe i me'n vaig a 200 per hora. Gairebé em mato pel camí diverses vegades. En arribar, em trobo a la meva dona destrossada a la porta de l'UCI. Ens vam asseure amb el metge i ens explica amb molta claredat les coses. Ens diu que si està aquí és perquè està molt malament. Ho fa amb un tacte i una claredat increïbles. Si no has viscut una UCI és bastant impactant. És com un hotel de cinc estrelles al que vénen a veure't cada pocs minuts perquè estiguis bé».

Abans de res, els pares del menor estan molt agraïts als sanitaris que han tractat al petit Lucas: «El motiu pel qual hem volgut explicar-ho és sobretot per donar-los les gràcies, perquè se sàpiga el que estan fent. Anna, Elena, el doctor Meléndez ... no puc expressar el que sento cap a ells. Vam marxar gairebé sense poder acomiadar-nos perquè tot va molt de pressa i estàs en un núvol, jo al final del cansament no sentia els xiulets...». Tot i el trasllat a l'UCI, Lucas no millorava: «Li van posar un respirador de flux ràpid i cap per avall. El Kaletra li va començar a donar molta diarrea».

Arriben al punt en què li ofereixen provar un medicament que als Estats Units està donant bons resultats amb el coronavirus. «L'estaven portant d'Estats Units i ens diuen que quan arribi li poden administrar, que és un medicament que s'utilitza amb l'Ebola i està donant bons resultats amb coronavirus. Vam haver de signar un paper acceptant el tractament perquè no estava provat amb nens. Em fa por però ens fiem i el vam signar», manifestava Elena.

 

El centre mèdic es converteix en un hospital de campanya

Però la situació a Madrid davant del coronavirus empitjora, i el centre mèdic es comença a transformar en un hospital de campanya: «Els nens que no tenien Covid-19 els pugen a reanimació i a nosaltres ens canvien a una habitació del fons. Desendollen a Lucas del respirador per moure'l i es comença a ofegar. Quaranta metres, però gairebé em desmaio. Comencen a canviar els protocols, que si zona neta, zona bruta. Un embolic», rememora la mare de Lucas.

«Ens fiquen en una cantonada, en una habitació de vidre però més petita. Lucas està tot el temps cap per avall. És com un hospital de guerra. Gent cap amunt, cap avall, movent llits», continuava explicant Elena a 'El Confidencial'.

Els protocols es multipliquen per tractar els pacients, per evitar al màxim el risc de contagi entre ells i els nous pacients: «Per posar-li un termòmetre, per a qualsevol cosa, s'han de posar d'astronauta en blanc, les ulleres com d'esquiar, la pantalla aquesta i la repera. Trigaven una eternitat i el vestit és un infern. Sortien plens de suor. Ha de ser gent molt forta per suportar això», explicava Elies. El seu marit descriu amb fascinació el protocol que han de seguir les infermeres i pediatres cada vegada que entren a veure a Lucas.

Elías es va posar en contacte amb la germana d'un amic , amb un lloc de rellevància en la pediatria de l'Hospital Infantil Niño Jesús: «Em diu que estan tots els pediatres d'Espanya mirant que cony li poden donar a Lucas, que em fiï, que està en bones mans, en les millors, que la Paz com el Niño Jesús tenen la millor tecnologia, els millors professionals, la millor medicina...».

La situació de Lucas, tot i els tractaments i les assistències mèdiques, no deixava d'empitjorar: «Llegíem que amb els adults la Covid-19 actua així. Un deteriorament molt ràpid, et calmen i ja t'estabilitzes o et mors», recordava la seva mare.

«Al final no va fer falta intubar-lo i va començar a recuperar-se tan ràpid com havia empitjorat. Divendres vaig estar amb ell i es va veure la gravació del Madrid-Atlètic de la Champions. Va ser tan ràpid que no te n'adones. L'endemà el van treure de l'UCI», deien afegint que el medicament portat d'Estats Units podia ser la causa de la millora. Sis dies després, Lucas va poder dormir a casa, explicava la seva mare alleujada.

Durant la seva estada a l'hospital, la mare del petit va patir febres i altres dolors, de manera que assumeix que també ha passat el coronavirus, tot i que no li han realitzat test. «Et juro que ni pensava en això, em donava igual. Estava massa preocupada per Lucas. Em vaig tirar tant alcohol a les mans que no sé si els penellons eren d'això o de virus. Vaig tenir un mal de cap brutal, ganes de vomitar, diarrea. I el paracetamol no em treia el mal de cap. Vaig estar vuit dies malalta, encara que alguns pot ser que fos de el nivell d'estrès que portava a sobre», explicava.

Els metges estudien el cas

Ara, Lucas està apuntat a un programa de la comunitat mèdica i científica, amb l'objectiu d'investigar la malaltia: «Ens van preguntar i vam dir que sí, sense dubtar-ho, el que faci falta. Venim avui de l'hospital i estan estudiant uns 7.000 casos a nivell nacional. De tots els casos pediàtrics que hi ha hagut, 45 han passat per la Paz. Li miren de tot: pediatria, analítica, vuit tubs de sang li han tret, ens demanen informació d'al·lèrgies, estudien la seva genètica.

Avui li han dilatat la pupil·la de l'ull per veure les petites venes, i revisar si pot haver-hi alguna seqüela o alguna derivació com aquests casos d'Alemanya i Estats Units, però està sa. Els pulmons els té com a nous». Malgrat això, no abaixen la guàrdia i Elías explica que a Elena encara li costa dormir a les nits.

La carta que va escriure Lucas

Todo empezó un miércoles que me dolía mucho el pecho. Todos pensamos que eran gases pero no, y lo descubrimos al día siguiente cuando me subió la fiebre.

Fuimos al médico y nos dijeron que tenía que tomarme una medicina. Al día siguiente no tenía apenas fiebre pero sí estaba tan cansado que decidimos ir al hospital, donde allí me dieron otra medicina, aún más efectiva, por si me subía demasiado la fiebre tomármela.

Ya el sábado, después de haber ido al hospital, me levanté mareado y con ganas de vomitar. Me tomé la medicina y la vomité. Luego me tumbé en el sofá todo el día sin ni siquiera ver la tele porque pensaba que me iba a doler la cabeza y con la tiritona constantemente.

Me encontraba fatal, estaba cansado y sólo quería que todo acabase. Mis padres decidieron llevarme al hospital a hacerme una placa y a ver si era positivo en coronavirus. Y tras dos horas esperando los resultados de la placa, vieron que tenía neumonía. Eran como las dos de la madrugada y yo por fin pude acostarme pero esta vez no en mi cama sino en la del hospital. Exacto, me ingresaron.

Al día siguiente me desperté, al momento me dieron los resultados de coronavirus y efectivamente di positivo. Era la segunda vez que me ingresaban así que tampoco pensé que iba a ser para tanto hasta que llegó el día siguiente, que me metieron en la UCI.

Me costaba respirar, así que me tuve que poner bocabajo y con una máscara que me diese aire. La máscara era tan grande que tenía que estar con el cuello torcido. En esa posición tan incómoda solo pensaba en salir de ahí. También pensaba que mi cumple era en cinco días y que sí me iba a dar tiempo a estar en mi casa, como lo celebraría y muchas más cosas.

Al final todo el mundo me trataba bien y siempre me miraban por si había algún problema. Tras cuatro días en la UCI, ya estaba mucho mejor, apenas necesitaba el aire y ya me pude poner boca arriba. Los médicos me vieron y me dijeron que ya podían subirme a una habitación, que bueno, no cambiaba mucho la cosa porque era el único que había en la UCI, pero bueno, la habitación significaba que estaba mejor.

De vuelta a la a habitación, lo único que hacía era dormir, la tele y aburrirme. Hasta pensé que se me olvidaba algo y era que al día siguiente era mi cumple. De repente entró por la puerta otro niño, íbamos a compartir habitación. Suerte que los dos éramos del Madrid porque nos tiramos todo el día viendo partidos antiguos de fútbol. ¡Ya era mi cumple!

Muchísimos amigos y familiares me hicieron un video, felicitándome. ¡Incluso gente que no conocía! Por lo menos ese día estuve más entretenido. Hasta los médicos en la comida me ponían:

¡Feliz Cumpleaños!

Ese día mi compi de habitación ya se iba, estaba curado y yo estaba convencido de que pronto yo también lo estaría. Al día siguiente no hice nada especial, salvo una cosa, una videollamada con mis amigos. Estuvimos como una hora y se me pasó volando.

Y una de las pocas alegrías que me dieron fue al día siguiente cuando me dijeron que, si no hoy, mañana me daban el alta. Me hicieron una placa y todo estaba casi perfecto pero un día más necesitaba para terminar la medicina. Aquella noche solo pensaba en dormirme y despertarme tarde para no seguir mucho más tiempo allí. Y así fue, me desperté, desayuné, y me fui. Mi padre y mi hermana estaban esperando en la puerta. Al fin todo acabó. 


Comentaris

envia el comentari