Cada família té els seus mites. Aquelles històries que van passant de generació en generació i que van conformant una genealogia en què tens la sensació que coneixes de tota la vida parents que ja feia anys que colgaven quan tu vas néixer. A la meva família, a més de la història de quan mon padrí Ramon va arribar a casa del camp de concentració amb dues sabates esquerres o d’aquella altra en què un de mons tiets, no direm quin, va fer cap a la presó per estraperlista, la història que més m’ha fascinat és la d’una de les meves rebesàvies, l’Estefania Salvadó.
Aquesta història sempre l’explicava mon onclo Salvador, el germà gran de mon padrí. Home d’una memòria prodigiosa, la història de la padrina Estevania, que en deia ell, l’explicava amb tants pèls i senyals que sempre vaig pensar que hi posava més pa que formatge. Fins que, per curiositat, vaig anar rascant una mica i vaig trobar documentació que corroborava tot allò que deia l’onclo.
La padrina Estevania i el seu home, el padrí Xeu, eren els majordoms de ca l’Espinach, que fins fa uns anys encara s’aixecava al carrer de Sant Josep de Vila-seca. Com a totes les cases fortes, hi tenien uns quants mossos treballant, sobretot en les èpoques de més feina, com la de la verema. De fet, va ser justament en aquells dies que un d’aquests mossos, anomenat Antoni Grimau Alemany a la crònica judicial que va aparèixer al Diario de Tarragona, va aprofitar que tots els homes de la casa havien marxat aviat a veremar per esmunyir-s’hi i violar i assassinar l’Estevania. El seu home va trobar-ne el cos al celler, entre les botes de vi, quan va tornar de les vinyes i va sospitar de seguida d’aquest mosso, perquè es veu que l’Estevania ja se n’havia queixat i era l’únic que no havia anat a treballar aquell dematí. Segons explicava mon onclo, el sometent del poble el va encalçar als afores de Vila-seca i el van portar a Tarragona perquè el jutgessin, tot i que ja se li havien ofert per pelar-lo allà mateix. La condemna no va ser poca: disset anys, que en aquell moment, el 1897, s’havien de complir al penal del Miracle, fent treballs forçats al port.
Recordo molt el dramatisme amb què mon onclo Salvador anava explicant tots els detalls, com quan al judici van fer pujar com a testimoni la filla de l’Estevania, ma padrina velleta, que llavors tenia amb prou feines deu anys. O quan hi afegia un personatge secundari, una dona del poble, la casillera del pas a nivell de la via, amb qui el mosso hi tenia molta relació i a qui li va demanar que anés a comprar vi del ram a ca l’Espinach i que li deixés la porta oberta perquè ell hi pogués entrar sense problemes. Segons mon onclo, aquesta dona era quasi tan culpable com el mosso de l’assassinat de la padrina Estevania.
Això, i el fet que recalqués tant que la padrina era una dona molt guapa, eren uns detalls que sempre m’havien cridat l’atenció i que fins més gran no he interpretat com aquesta necessitat misògina de donar alguna culpa o altra a la dona fins i tot quan és la que ha estat assassinada. Aquesta culpa, de fet, és la mateixa que ens seguim trobant ara en tots aquells assassinats en casos de violència masclista en què encara es pot sentir algun comentari maliciós del tipus “alguna cosa haurà fet” o “ella s’ho haurà buscat”, que no són pocs. Com si el fet que una dona sigui atractiva o que visqui la vida que vulgui disculpi d’alguna manera el seu agressor que, pobret, ha perdut el cap, si sempre saludava, no ho hagués dit mai.
Aquest relat en què es relativitza la responsabilitat dels únics causants d’aquests assassinats, que són els homes que els perpetren, l’únic que fa és minimitzar l’abast de la violència masclista, que és molt més ampli del que volem admetre. Només canviar aquest relat ja és un pas important perquè hi hagi menys famílies que incorporin un cas com el de ma padrina Estevania en la seva història.