Manifestació contra el Departament d'Educació a Tarragona

La invasió Cambray

Ningú donava ni un duro per la convocatòria d'una vaga d'ensenyament de cinc dies, però la inutilitat manifesta del conseller Cambray i el Govern, que ja s'han vist forçats a moure posicions malgrat la negativa inicial, està aconseguint cohesionar uns docents emprenyadíssims. Croniqueta al canto

El Govern té un problema. Bastant gros i tan mal calibrat que si no fos perquè la coalició entre Junts i ERC se la farà petar Rufián tot sol —amb la natural aquiescència de Junqueras, que és qui amolla el dòberman de Santako quan fa falta— fa pinta que pot soscavar un dels fonaments de la base electoral catalanista fins a la descomposició.

Uau. Que fort. Ara sense la cosa hiperbòlica i amb una mica menys de wishful thinking: tots els governs de la Generalitat saben, històricament, que hauran de sofrir i aguantar una vaga educativa. És un peatge a què es resignen com qui espanta les mosques enganxoses de setembre. Quatre sindicalistes, un parell d’exaltats i tothom cap a casa, amb quatre retocs cosmètics de la conselleria de torn i el pagament d’alguns endarreriments (des de la popularització de les retallades, l’administració sempre deixa alguna cosa a deure als seus treballadors, encara que tingui liquiditat per pagar, perquè així sempre té els mestres i professors agafats per les gònades). Però aquesta vaga és diferent.

Josep González Cambray, l’actual detentor del càrrec de conseller d’Educació, ha seguit el manual d’instruccions de pe a pa. Ahir mateix, durant el primer dia dels cinc que han programat els docents, Cambray va mirar de subornar els directors dels centres educatius pagant-los un d’aquests endarreriments. Potser massa descarat i tot. També ha començat a atendre demandes del sector que dormien la pau dels justos en algun calaix del Departament. No les té totes i la sensació a Palau que es pot perdre el control del professorat és ben real.

Això no és poca cosa. El cos de docents de primària i secundària és la pedrera tradicional de vot d’ERC i inclús, tot i que els últims anys s’ha moderat la tendència, d’on surt el gruix dels quadres executius del partit. Aquesta vaga insòlita en nombre de treballadors mobilitzats, en dies de protesta i, sobretot, en el nivell de cabreig general es pot llegir perfectament com una rebel·lió social interna, que són les més perilloses. Ara l’enemic ja no és el Tribunal Suprem ni la Guàrdia Civil, els trets venen de dins. Per tant, podem reformular el començament: si el Govern no té un problema, el té (o el tindrà) ERC.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Tarragona. Dos quarts d’onze del matí. Segon dia de vaga. La capçalera de la manifestació 'territorial’ es va congriant a Imperial Tàrraco. El dia abans, a Barcelona, els representants sindicals van intercanviar impressions amb el conseller Cambray, que no va cedir en res. Cambray, doncs, ha quedat amortitzat com a interlocutor, però no com a boc expiatori. La seva figura s’ha revelat inesperadament útil per unir els sindicats —que normalment no es poden veure entre ells— i els professors. Tots estan d’acord en què no el poden veure, per superb i per inútil. Això té mèrit.

L’èxit de la convocatòria del primer dia, a més a més, desperta la mala consciència de molts professors que no veien clara la utilitat i la repercussió de la vaga. Avui tenen menys dubtes, m’expliquen, i surten a queixar-se. Durant la marxa, arriben algunes notícies a la formació. La posició dels directors de centre —amb unanimitat a Girona— impressiona, sent usualment un col·lectiu de posicionaments tebis. Cambray, que ahir es negava a moure un coma dels seus dictats dèspotes, ara ja dona un any de coll per aplicar el polèmic nou currículum. Els mobilitzats ho consideren insuficient, però a ningú escapa que una postura inamobible ja s’ha mogut en menys de dotze hores. I la cosa s’anima, amb la demanda de dimissió del Conseller com a emblema.

Miro al voltant. Hi ha alguna rasta i algun pentinat cupaire, però la majoria són gent neta i acabada de dutxar, entre els trenta i cinquanta anys, roba sense descolorir i sabata de no més d’una temporada. Encara que en algun moment es cau en el mal costum de cantar i ballar, no és una manifestació de diàbolos. El que abans en dèiem classe mitjana, amb poques traces de precarietat laboral. Sensació que poden permetre’s un dia i dos de vaga. Deuen ser com a mínim dues mil persones que, si fan tots els dies de vaga programats, poden deixar de cobrar gairebé cinc-cents euros. Avui ja no els dolen tant, i més d’un ja crida a la vaga indefinida o a rebentar l’inici del curs vinent. Els docents són un mal adversari si s’ha de reduir a un pols econòmic: el mateix privilegi del funcionari —en menor mesura de l’interí— que permet mantenir el control polític del cos se’t pot girar en contra si el col·lectiu se sent traït. I és el cas. L’emprenyamenta és profunda, general i acumulada.

N’hi ha que estan especialment indignats amb el tracte informatiu dels mitjans del règim. TV3, Catalunya Ràdio o RAC1 han repetit fins a l'avorriment que se’n van a la vaga per la modificació del calendari i per fer-los pencar una setmana més. És una cosa absurda, perquè els docents ja treballen tots des de l’1 de setembre i l’ampliació de les hores lectives els afecten més aviat poc, sobretot a secundària. Però entre la població cunyadesca catalana sembla que fa forat l’acusació ridícula que ha infiltrat el Govern a través dels seus opinadors a sou.

Altres es posen les mans al cap perquè hagin intentat fer passar la mesura de l’avançament del curs escolar com una mesura feminista, que és com dir que la cura dels nens i la conciliació és una cosa de dones. La majoria, quan saben que sóc periodista, em demanen que, sobretot, que digui la veritat, que no se saben avenir que el seu propi conseller els posi als peus dels cavalls i hagi orquestrat aquesta campanya de desprestigi contra els seus treballadors. Un estès sentiment —una mica incrèdul, una mica ingenu— d’haver estat traïts. Una professora de secundària em confessa: «Ahir, mirant el Telenotícies, em vaig posar a plorar».

És com si haguessin tingut una epifania mística i, en sec, hagin entès que no poden fer cas de les consignes dels mitjans oficials i que només es poden informar per Twitter. Bueno, mai no és tard per enamorar-se. Només fa una setmana, el Govern va dictar un article al digital El Món on tenien la barra de presentar Cambray com el nou home fort de la Generalitat, creixent políticament contra els capritxos sindicals dels professors, i inclús s’insinuava la seva figura com a possible delfí del President Petit Aragonès. Avui ja no tenen collons de dir res semblant. I no ha fet ni falta treure els draps bruts del conseller i les seves relacions perilloses amb l’exsecretari d’Organització d’Esquerra Xavier Vendrell, que estan sent investigades arran de les filtracions de l’Operació Volhov. Uns indicis més que sospitosos de prevaricació quan era director general de Centres Públics i li va arreglar la concertació d’una escola d’educació especial al seu amic i correligionari.

Cambray no dimitirà. Per la mateixa raó que el govern de Junts i ERC no es trencarà malgrat els estirabots dels Rufiannis i els deliris soviètics dels Puigdemontis: han vingut a imposar la seva contrareforma, a col·locar tants inútils de partit com puguin a la Generalitat, a robar a mans plenes i a implementar els seus protocols d’idiotització dels catalans fins a l’última conseqüència. No els traurem, de moment, d’aquí.

Però amb la invasió del general Bum-Bum Cambray no han calculat bé i han perdut el primer bastió. Caldrà veure fins on hauran de recular i per on vindrà el pròxim bombardeig de neollenguatge competencial i collonades woke. De moment ja han unit unes tropes, les dels docents, que eren l’exèrcit de Pancho Villa. Demà hi tornen, i els he vist molt engrescats.