Secret garden és una cançó de Bruce Springsteen amb una lletra lúcida i una tonada massa repetitiva, com totes les del Kefe que, tanmateix, explica molt bé com funcionen moltes persones. Hi ha gent que de petits ens construïm un jardí secret, una cova freda, un amic invisible en el millor dels casos. En aquest jardí hi guardem els nostres somnis i esperances, allò que voldríem ser i que no expliquem perquè tenim por de no ser entesos, perquè no encaixaria de cap manera en la família on creixem, ni molt menys en els rotlles de mocosos on aprenem com diuen que va el món. Llavors muntem una vida paral·lela en aquest lloc íntim i secret. Una vida d’engany? No té perquè, una vida si més no, i perfectament plena i funcional, fet que és ben difícil en els temps que corren. De fet, les persones amb jardí secret, amb cova freda, acostumen a esforçar-se bastant perquè el simulacre sigui estructurat i l’aixequen a consciència, treball i tossuderia. Mai n’hi ha prou, mai riem prou fort, mai estem prou fibrats, professionalment mai hem escalat prou, les ombres que es projecten a la cova freda sempre tenen més gana, l’herba del jardí secret sempre és més verda que la que trepitges.
Sempre anem a petar als grecs, a Plató i al mite de la caverna. Per sortir de la caverna cal escalar en els graus de coneixement, i això costa, fa mal i a vegades sembla que es va de desastre en desastre. Aquesta escalada ésDivorci i aventura(La segona perifèria, 2022) de Leticia Asenjo, una recerca constant de la felicitat real que s’assembli a la imaginada, a aquella que s’espera després del divorci liminar.
Aquesta recerca de la felicitat acaba sent una travessa pel desert, on els hòmens que s’hi va trobant, en un primer moment semblen oasis, però acaben sent esquelets de boscos retorçats pel sol i les tempestes. Aquests hòmens que es troba són hòmens contemporanis, de carn i ossos, massa reals perquè no ens hi puguem reconèixer en alguna de les seves mancances o faltes. Tots tenen defectes que poden ser risibles en un sopar d’amigues, però que la Leticia té el bon gust de no fer-hi molta sang. Si cap dels déus del panteó grec era perfecte, per què ho haurien de ser els mortals? La mirada inquisitiva de l’autora no és fiscalitzadora perquè sap que tots som fets de fang, així doncs podem enfotre’ns de les misèries d’altres que són les nostres i així ens alliberem del jou de la perfecció. Els elements que han assotat aquests esquelets d’arbres-mascle són els mateixos que ens casquen a tots. De fet encara deu faltar bastant pel dia que els catalans ho tindrem tot pagat i esdevinguem éssers de llum.
Malgrat aquestes afortunades metàfores paisatgístiques meues, el llibre és tremendament urbanita, totalment barceloní, com si Gràcia fos el món i les rondes la Via Làctia. Aquest centralisme contrasta amb la literatura que sembla que vulguem llegir: de penya que fot el camp de la ciutat, que canvia d’hàbitat i va a viure sola, o en terres mortes, al costat de muntanyes que ballen el txatxatxà amb mamuts. «A mi no m’agrada la muntanya, perquè em sembla que no podria fugir si ho hagués de fer», clar i català, pixapinisme sense manies. És un llibre que va de cara.
La Leticia Asenjo ens apunta què hi ha al seu jardí secret i a la seva vida simulacre. Al llibre s’entreveu la solució, com s’obre la porta del jardí, com acaba sortint de la caverna, com l’amic imaginari es fa de carn i ossos. Gairebé arribem al punt que ens adonem que la realitat ha superat a bastament al somni, però que l’hem negat perquè era massa real. Però aquest darrer escaló la Leticia el deixa al lector. Com la piràmide dels bitllets de dòlar: la culminació només es pot fer amb la creença.
I tinc la creença ferma, després d’aquesta novel·la i del conte del número 3 de la revista Branca, que la Leticia Asenjo només acaba de començar una carrera de delícies literàries.