Lax’n’Busto publiquen aquest divendres 15 de febrer el seu nou disc d’estudi, després d’una aturada de gairebé dos anys que ha servit per tancar la seva etapa amb Salva Racero al capdavant. Els del Vendrell tornen amb ‘Polièdric’ un àlbum diferent en el qual s’han rodejat d’un elenc de cantants entre els quals hi ha Miquel Abras, Pol Fuentes, Ramon Mirabet, Nerea Bassart o Pemi Fortuny, que ha tornat a gravar dues cançons amb el seu grup de tota la vida. Des de Tarragona Digital hem parlat amb el guitarrista Pemi Rovirosa perquè ens posi al dia de l’actual moment del grup.
—Què us han aportat aquests dos anys d’aturada del grup?
—Han servit per a moltes coses. Primer per tancar una etapa, la del Salva, i després perquè cadascú tingués un temps per fer la seva mentre anàvem fent cançons. Volíem que la mateixa inèrcia ens anés portant a tornar a quedar. Quan vam tenir suficients cançons, vam tornar a arrencar.
—Per què es va acabar l’etapa del Salva?
—L’any abans de l’última gira ens vam reunir per planificar què faríem després, i ens vam adonar que ja tornàvem a estar planificant un nou disc, les dates d’estudi i tot això, quan ni tan sols teníem aquest disc. Teníem 30 anys com a grup i ja en portàvem deu amb el Salva i... a veure, vam estar molt bé, però volíem tancar aquesta etapa perquè teníem maneres diferents de veure la música. Vam pensar que era un bon moment.
—Teníeu clar que no volíeu un cantant fix?
—Primer no, no sabíem si buscar-ne algun o fer el nou disc amb diversos cantants. La idea de fer alguna cosa amb diferents cantants ens rondava de feia temps, però no ho teníem gens clar. Però el temps ens va portar a veure que ens feia molta mandra tornar a començar amb un cantant nou, i tornar a fer un disc, i una gira... Vam veure que era una etapa que no ens agradava començar ara, potser més endavant sí.
El retorn puntual de Pemi Fortuny
—Com vau escollir els cantants pel disc?
—Vam fer una pluja d’idees i cadascú va fer les propostes segons els seus gustos personals o la gent que ens atreia. Després hi va haver gent que no li anava bé, altres que no s’hi veien amb la cançó... perquè nosaltres volíem que cadascun d’ells se la fes seva, s’identifiqués amb el tema, i tingués un compromís. Al final, els que hi són, hi són perquè volien. Algun que ens hagués fet gràcia no hi ha pogut ser...
—Han fet aportacions a les lletres i les melodies de les cançons?
—A les lletres no. A les melodies sí, per això que deia de fer-se-les seves. Nosaltres estàvem totalment oberts en aquest sentit. La majoria van poder triar la cançó, tret d’un parell que ja les teníem molt clares. Per exemple, una de les que ha cantat el Pemi Fortuny, que era molt d’ell, sabíem que sonaria a Lax de tota la vida, i ho teníem clar des del principi. És un tema que recorda altres temps.
—Com ha estat tornar a gravar amb el Pemi?
—Bé, rememores moltes coses, moltes vivències. No deixa de ser el mateix, tot i que han passat tretze o catorze anys pel mig. Ell des del primer moment s’ha portat molt bé. S’ha preocupat, vam assajar abans d’anar a l’estudi, sempre que li vam demanar va venir....
—La manera de gravar també ha estat molt diferent aquest cop, oi?
—Sí, cada dia o dos dies fèiem una cançó i la deixàvem llesta. Això ha implicat que hem hagut d’estar tota la banda junta durant tres setmanes a l’estudi fent cançó per cançó. Ha estat una bona experiència, perquè tots hem participat en tot, mai ho havíem fet així. A més, cada dos dies començaves fresc amb una cançó nova.
—Teníeu por que, amb cantants tan diferents, pogués quedar un resultat molt dispers?
—Bueno, anàvem a experimentar, era una cosa molt motivant, però teníem molta confiança en els dos productors, el Santos i el Fluren, que eren els que dirigien i ho endreçaven tot. Jo, quan escolto el disc ara, tinc la sensació de sentir un disc molt homogeni, no pas set grups diferents. Els productors hi han fet molt, són molt creatius a l’hora de treure un bon so, a més són músics, i ens han ajudat molt implicant-se amb la banda. El Fluren, que és pianista, ha fet els teclats del grup i ha treballat com un músic més. El Santos és el que ho endreçava més tot.
Un disc reflexiu i humà
—Pel que he sentit fins ara, sembla un disc més reposat.
—És un disc molt reflexiu i molt humà, amb lletres molt personals. Un disc de gent que porta molts anys i que cada cop li costa més fer cançons, perquè vol dir coses noves i d’una manera millor. Però tot i ser un disc amb lletres més aviat serioses, hem buscat que les cançons quedessin simpàtiques. Que no quedés trist o fosc.
—Algun tema que li tinguis un afecte especial?
—Tots, però si n’haig de destacar un, diria el que ha cantat la Nerea Bassart (‘Quan em diguis que m’estimes’). És una cançó que, quan fèiem les maquetes, tenia la pinta que es quedaria fora, perquè tenia un aire més roquer, més de sempre de Lax... però de mica en mica la vam anar posant a un altre nivell, i al final m’ha sorprès com ha quedat. Quan ella va guanyar el càsting ja vam pensar que li podia quedar molt bé, pel punt rocker que té.
—Com heu vist la Nerea en tot aquest procés?
—Bé, és una treballadora, té moltes idees i, pel jove que és, és molt bon músic. Hi ha posat una il·lusió i una implicació enorme. La cançó se la va fer completament seva.
—Feu només cinc concerts de presentació. Serà, doncs, una cosa puntual?
—Sí. Eren només tres concerts, però hem tingut la sort que a Reus i Girona es van vendre totes les entrades i hem obert un segon dia. No tenim pensat fer res més, el 24 de maig es tanca la gira de presentació. A veure, ens agradaria que anés tot bé, tothom quedés molt content, i potser d’aquí a uns mesos es podria fer alguna cosa especial per fer un concert, i trobar-nos tots... no diguis mai...
—Com s’estructuraran els concerts?
—Farem les deu cançons del disc amb els cantants i, després, cadascun d’ells farà algunes cançons més del grup, fins a arribar a un repertori de 24 o 25 cançons. Ara estem mirant quines els agraden més a cada cantant o els van millor.
Sense plans de futur
—Què suposa aquest disc en tota la trajectòria de Lax’n’Busto? Com el veus?
—El veig com els últims que hem fet. Ja fa anys que anem només al moment, no mirem més enllà, això ja ho vam fer. No té cap sentit anar a mirar què hem de fer d’aquí a quinze anys.
—És a dir, no hi ha cap planificació del que pot passar després d’aquests cinc concerts?
—No, no, no (rotund). Veurem què ens ve de gust després, està tot obert. Potser d’aquí a un any surten cançons noves... no sé.
—S’han reeditat els vostres primers vuit discs just ara.
—Sí, els discs de l’etapa Discmedi, gairebé tots els del Pemi Fortuny. Ells tenen els drets i ho van voler fer, i a nosaltres ens va semblar bé. És una caixa xula per regalar, amb un format molt xulo.