Es fa una mica difícil saber des d’on escriure aquest panegíric. La successió natural i històrica dels fets ens hauria d’empènyer a la frustració i a la ràbia. Un esperit constructiu ens aboca a la queixa, a la pedagogia i a la recerca de vies d’entesa i respecte, encara que no ens hagin funcionat mai. La realitat ens deixa més aviat resignació i una tristesa confortable. Hem pecat una mica de supèrbia. Unes decimetes de la hybris tràgica. Aquella fal·lera que tenien els mortals de la Grècia antiga de rebel·lar-se contra els Déus i el destí, com Prometeu quan va robar el foc i va acabar castigat per a tota l’eternitat a què els voltors li devoressin el fetge lligat a un roc.
Naltros volíem fer, santament, com Prometeu, el mateix. Vam voler prendre el que crèiem nostre. Ens vam engiponar i aprendre de memòria tot allò de la segona àrea metropolitana de Catalunya, per exemple. Aquí ja vam començar a fer una mica de trampa, perquè hi ha el cas singular del Vallès, que és una àrea metropolitana que sap jugar molt bé amb la seva proximitat amb la capital i ha aconseguit un sistema de comunicacions bastant fetén. Però si prescindim d’aquells urbanites mig feréstecs que viuen enclotats entre Terrassa i Sabadell, nosaltres —ens dèiem— som la segona Catalunya urbana. I com a tal —ens continuàvem enganyant— mereixem més, hem de ser més importants, no ens podem deixar abassegar.
A l’hora de la veritat, hem vist, pensar així és pouar aigua amb un cistell. Fa temps que ens martellegen, per exemple, amb la voluntat ignorada de dos milions de catalans el Primer d’Octubre del 2017 o amb la vulneració de la representació política de les 700.000 persones que van votar Oriol Junqueras com a eurodiputat. Sense negar en cap moment aquestes omissions poc democràtiques, aquest és també el nombre de tarragonins que no compten per a res als despatxos de Barcelona o de Madrid. Bé, insinuo que ens falten al respecte però posats a dir les coses pel seu nom podem dir que se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Tarragona, sembla que ens vulguin fer entendre és, merament, un erm, un territori de pas on els trens hi poden circular a 250 quilòmetres per hora sense aturar-s’hi. I per aconseguir-ho, per fer que els barcelonins puguin anar a Madrid i a València en el que duren dos o tres capítols de qualsevol sèrie de merda de Netflix, es pot desballestar el que ja era un sistema de transports local feble i deficitari.
El que no podem pas al·legar és ignorància. Fa anys que ens avisen. De fet, l’estació de l’AVE a la Secuita, lluny de Tarragona, lluny de Reus, lluny de l’aeroport, era un anunci gairebé pornogràfic de les intencions dels poders tous que governen les direccions tècniques de l’Administració. Com a territori, com a regió, fins i tot com a província, hem tingut més de deu anys per reaccionar a aquest insult. No ha passat res. Ni els ajuntaments grans, ni els petits, ni la Diputació, ni els membres tarragonins del Parlament o del Congrés. Ningú no ha aixecat la veu, ningú s’ha plantat. Tampoc la societat civil, a qui ja li està bé passar-se el dia amb el cul enganxat al cotxe cremant gasoil, sempre que pugui fer una escapadeta els dissabtes a les Gavarres, i que no s’ha posat mai de veritat —perduda en batalles de campanar— a reivindicar seriosament un sistema de mobilitat eficient i sostenible, com a mínim, en el triangle entre Tarragona, Reus i Salou que habiten mig milió de persones concernides, com a presumptes membres de la humanitat, pel drama puixant del canvi climàtic.
No som res, no som una comunitat sinó una aglomeració d’ànimes en pena. I quan falla la idea i el programa col·lectiu, només queda el greuge i el lament, individual. El dret, eixorc, a la rebequeria. El que ens diu la història de la mobilitat al Camp de Tarragona és no només que no hi ha avenços cap a l’articulació d’un sistema eficient i sostenible —imprescindible per aconseguir una unitat social i el creixement d’una consciència cívica única— sinó que anem enrere com els crancs. De fet, haver-nos d’acomiadar de mitjans de transport públics està estretament lligat al nostre caràcter local. Trobem el cas flagrant del troleibús entre Reus i Tarragona, que va operar l’empresa Firtesa entre 1952 i 1974. Era un mitjà de transport emblemàtic, ja en aquells temps elèctric i molt més sostenible que la línia d’autobusos que el va substituir, imposada pels interessos econòmics foscos de sempre. A més a més, les altes freqüències i les parades en punts cèntrics vertebraven també les dues ciutats internament. Cinquanta anys més tard, els tarragonins i els reusencs encara es veuen abocats a agafar el vehicle privat si volen moure’s de manera efectiva entre els dos nuclis urbans.
Més sagnant és encara el cas de la línia ferroviària entre Reus i Salou. Un trajecte històric, gairebé sentimental, que va començar el 1887 amb trens de vapor i que després de la guerra es van transformar en dièsels. Quan tocava fer la reconversió elèctrica, però, misteriosament, el Carrilet va desaparèixer. No s’ha acabat mai d’escatir què va passar. Els fets diuen que el servei es va interrompre el 1975 per la construcció de l’Autopista del Mediterrani i no es va reprendre mai. Entremig, el 1970, la línia va ser adquirida per la companyia Hispania —ja desapareguda— de la família Urgellès, que va aprofitar per desmantellar-la i substituir-la per autobusos, en una decisió diguem-ne empresarial que va ser sonada i va aixecar a Reus tota una onada d’indignació. Tan estèril com la que tenim ara. Als anys 80, del Carrilet només en quedava el record i l’estació de Salou no ha comunicat mai més amb la capital del Baix Camp, que era la seva relació més natural.
El que no ens podíem arribar a imaginar mai és que l’estació de trens històrica de Salou acabaria per connectar amb enlloc. I que seria esborrada del mapa. Sembla increïble que hagi d’escriure això, però és així. Salou ja no té estació i diumenge passat vaig haver d’anar-hi a acomiadar-me’n. Quan tot falla, i quan no tenim força per imposar ni tan sols el sentit comú, només queda la nostàlgia —terrible, un dels pitjors vicis que es poden tenir— i aquests paperots teatrals que ens fan fer. No us ho perdonaré mai. Vaig pujar a l’últim vagó cap a Salou a Cambrils, a les 21:53. No van ser ni deu minuts. És bonic anar en tren de nit perquè intentes mirar enfora, al paisatge, i el vidre de la finestra només et retorna el teu reflex. Aquestes imatges reflectides de tren nocturn són, de fet, les més fidedignes. Jo, l’altre dia, m’hi vaig veure fa vint-i-cinc anys, quan agafava cada diumenge al vespre el tren per passar la setmana a Barcelona, quan estudiava.
Van pujar amb mi dues universitàries que repetien aquest trajecte que a tants estudiants ens ha tocat fer. Despreocupades i rialleres, no semblaven pas gaire amoïnades per viatjar en aquest últim tren. Deuen pensar, i fan ben fet, que el bon Déu del transport sostenible proveirà. Una li deia a l’altra: «No t’ho creuràs, però avui porto un túper de bròquil». A mi ma mare m’omplia la bossa de pots de caldo gelatinós, lligats amb gomes de pollastre, que després arrossegava pels túnels eterns de Passeig de Gràcia. Llagrimeta. Vaig deixar les noies entretingudes amb els mòbils i vaig baixar a Salou.
L’estació estava gairebé desmuntada. Cartells informatius multilingües avisaven que a partir d’ara els salouencs que vulguin agafar el tren se n’han d’anar —vés a saber com— a la nova estació de Cambrils, a 13 quilòmetres. Dos companys del Diari de Tarragona entrevistaven una parella amb un cotxet i una indignació molt mesurada; havien viatjat molt des d’aquí, potser s’hi van conèixer i tot, qui sap. Dues o tres persones més feien fotos, mig avergonyits que algú els detectés un bri d’emoció, com si no tinguéssim dret a aquest comiat fred, injust i desolador. En total, mitja dotzena de mitjos somriures callats i resignats que vam veure partir l’últim tren de Salou, 150 anys més tard del primer. Encabat vam assistir cerimonialment a com l’operari de Renfe obria la màquina expenedora de bitllets, en buidava les últimes monedes i la desconnectava per sempre. Enmig d'una quietud silent de cementiri, ens vam mirar tots i ens vam desitjar cordialment bona nit, perquè tot i quedar-nos sense tren encara som gent civilitzada.
