Els malalts de Covid persistent fa molts mesos que estan aguantant com poden els símptomes del virus i la intranquil·litat de no saber si algun dia estaran completament lliures d'ells. Aquests malalts veuen amb optimisme la creació d'unitats específiques per aquesta mena de pacients com s'ha fet als hospitals Germans Trias i Pujol i Bellvitge, però són conscients que encara queda molt per investigar per trobar una solució als seus problemes crònics derivats de la Covid-19.
Una malalta de Covid persistent ha escrit una carta a 'La Vanguardia', on narra en primera persona que fa vuit mesos que està lluitant contra els símptomes del coronavirus. Una crida a tot el món perquè aquest col·lectiu no sigui oblidat amb el pas del temps.
La carta comença fent una crida a aquest col·lectiu oblidat: Sóc una Covid persistent, una de les moltes persones que vam contraure la Covid-19 durant la primera onada de la pandèmia, a mitjans de març. Les abandonades. Vuit mesos després encara patim algun símptoma persistent, encara arrosseguem símptomes persistents que incapaciten el nostre dia a dia, les relacions socials i l'activitat laboral. La vida. Fa vuit mesos que lluito per curar-me. Lluitarem per curar-nos, per tornar a ser les persones que érem abans de caure malalts. Sense símptomes ni seqüeles».
«La incertesa és la pedra més punxeguda d'aquest llarg camí»
«A principis de març, com molts dels Covid persistents de la primera onada, era una persona sana, sense patologies prèvies i amb una vida al davant. Parlo de mi, de tu, d'ells, de vosaltres i d'un d'ells. El nosaltres, l'hem estat construint dia a dia des de meitats de maig, quan ens agrupem i comencem a cooperar amb altres comunitats com Madrid, Andalusia, Euskal Herria i València, on també hi havia casos com els nostres. Hem construït una xarxa col·laborativa que ens ajuda a visibilitzar-nos, a cuidar-nos!», relata la malalta de Covid persistent.
«El nostre recorregut no és més dolorós que els altres malalts de la Covid-19 que han hagut de ser ingressats o intubats o que han passat molt temps a l'UCI. Segur que no ho és. Però possiblement, la incertesa és la pedra més punxeguda d'aquest llarg camí de la malaltia».
«Fa molts mesos que arrosseguem simptomatologia compatible amb el maleït virus, majoritàriament sense cap patologia greu a priori, però amb l'inconvenient que ningú ens sap dir què ens passa i quan podrem recuperar la salut que tenim abans de la Covid-19. Sense cicles de recaigudes, sense febrícula, sense cap dels símptomes que ens desperten cada matí. Necessitem fortalesa i valentia en dosis molt altes, per no deixar-nos arrossegar pel desànim en la (re)caiguda. Som els resilients que no ens aturen, encara que seguim malalts», continua la carta.
«Estem davant un dèbil sistema sanitari que no estava preparat per la pandèmia»
«Vivim en una muntanya russa cíclica, en un projecte de vida que hem hagut de reaprendre: canviar l'alimentació, gestionar l'energia que consumim, adaptar-nos, mentre els símptomes no marxen, a viure el dia a dia com un carpe diem permanent. Les recaigudes sempre tornen sense avisar i no les podem preveure. Són incertes i inesperades com una tempesta d'estiu i no et pots preparar per sostenir-les», confessa la pacient.
«El nostre objectiu és demanar que es canviïn els protocols rígids i inflexibles que el departament de Salut va implementar als Centres d'Atenció Primària i als hospitals del nostre país al principi de la pandèmia. A les persones amb simptomatologia lleu o moderada se'ns demanava que ens quedéssim a casa, perquè no hi havia suficients llits a l'UCI, no tenien proves PCR per tota la població i les poques proves que hi havia eren per les persones greus o per al personal sanitari. Estàvem davant un dèbil sistema sanitari que no estava preparat per afrontar la pandèmia amb totes les eines necessàries. I ens corresponsabilitzem», critica l'autora del text.
La lluita dels malalts contra aquells metges que «no ens volen escoltar»
«Lluitem contra aquells professionals sanitaris que no ens volen escoltar, que creuen que tenim problemes d'ansietat o de depressió i que no entenen que, els símptomes persistents, segueixen vivint al nostre cos durant molt temps», prossegueix.
En aquesta carta anònima, es denuncia l'exclusió que estan patint aquests malalts de Covid: «Ens sentim abandonats per la sanitat pública en la primera onada de la pandèmia perquè érem pacients lleus o moderats i es pensaven que podíem guanyar el virus a casa. Ara, després de vuit mesos, pretenen excloure'ns amb l'excusa que no tenim proves científiques PCR o serològiques positives quan els estudis publicats en tot el món posen en dubte les proves i el seu temps de realització. Encara hem de lluitar contra molts metges inclús quan la clínica de la malaltia és d'una evidència irrefutable».
L'agraïment final de la malalta de Covid persistent
«El que sí conec com Covid persistent és que, la millor medicina mentre no hi hagi investigació específica sobre la Covid de llarga duració, passa per l'honestedat, l'empatia, l'escolta activa i el respecte. Sense el suport incondicional de la família i dels amics, l'infern hauria estat devastador. Sembrades de dubtes, dolors, ofegaments, febrícula continuada, sense la nostra xarxa de suport, els Covid persistents no hauríem pogut resistir. Gràcies a totes les xarxes de suport, continueu cuidant-vos perquè seguim malalts. Us necessitem», continua l'autora de la carta.
«Us agraeixo que ens llegiu i compartiu aquesta carta. El nosaltres ho tenim; és un col·lectiu de 1.200 persones a Catalunya; ara ens falta la difusió que fareu vosaltres, un vosaltres ple de complicitat. Seguim malaltes, però fermes; seguim per curar-nos», finalitza el text.