Ara fa dos anys, la premsa benpensant situava Angela Merkel com a la nova líder del Món Lliure. Els deu anys de creixement, la tracció de les exportacions alemanyes i la implicació en l’ajuda humanitària als refugiats de la Guerra Civil siriana feien que Alemanya semblés un model d’èxit amb brúixola moral. El final de l’administració Obama deixava la Casa Blanca en mans d’un nou populisme aïllacionista, culminant un canvi d’era en la geopolítica mundial. El jove megalòman Emmanuel Macron encara no havia entrat en escena i totes les expectatives es dipositaven en la cancellera, exemple d’estabilitat grisa i de lideratge tranquil en un món més insegur. Avui, però, la situació és molt menys afalagadora. Merkel és la història d’èxit de la disciplina i del perfil baix, capaç de negociar-ho tot i de canviar de posició quan convé. Sense idealisme ni conviccions fortes, un pot sobreviure —fins i tot pot manar— però tard o d’hora la grisor amb què has tenyit el camí t’atrapa i la decadència rebaixa inevitablement la mitjana del resultat final.
La desacceleració és un fet i el Bundesbank avisa d’una recessió imminent. Malgrat els tipus d’interès baixos, a Alemanya, país estalviador i auster per història i tradició, ni govern ni empreses no estan invertint. La disputa comercial entre Washington i Pequín està impactant en el comerç mundial i l’alentiment de la Xina, que des del 2017 ja és el principal soci comercial d’Alemanya, està fent caure el ritme de les exportacions. D’altra banda, les relacions bilaterals amb els Estats Units s’han refredat. És explícita l’amenaça d’establir aranzels també als productes europeus i contundent l’exigència del Pentàgon d’elevar la inversió en defensa per reequilibrar l’Aliança Atlàntica.
L’escàndol de les emissions del grup Volkswagen, conegut com a Dieselgate, ha tingut un cost de més de 30 bilions d’euros. Però l’impacte no ha estat només econòmic, és sense dubte un cop dur al prestigi del país. El disseny de tecnologia expressament concebuda per manipular les dades d’emissions dels vehicles, enganyant autoritats i clients a parts iguals, ha ensenyat la pitjor cara d’aquesta indústria, vaixell insígnia dels alemanys. L’actitud contrasta amb el mite de l’eficiència germànica, més encara en un context en què s’amplia el consens sobre la situació d’emergència climàtica. Mentrestant, els cotxes elèctrics, amb Tesla al capdavant, fan somiar al públic en un futur més innovador i més verd.
«Si Alemanya no prem l’accelerador, abandonant l’austeritat i aixecant la democràcia i els drets humans com a bandera, quedarà lligada de mans per salvar Europa del segle asiàtic».
Sense una de visió de futur per mantenir el país unit i despert en la cursa per la preeminència i domini tecnològic, i amb una política basada en l’austeritat i el bonisme, la dona que ha centrifugat adversaris durant dècada i mitja no ha preparat el país pels extremismes que el conjunt de crisis —ambiental, migratòria i econòmica— acabaran reforçant. Un dels indicadors clau d’aquest argument és la paradoxa berlinesa; una ciutat que es ven a si mateixa com a pol tecnològic i que té de les pitjors cobertures d’internet d’Europa. L’Alemanya de les autopistes excel·lents, de moment no domina les Autobahnen del futur, les que transmeten dades.
De l’austeritat no se'n pot fer bandera ni comunitat, per molt religiós que sigui el vocabulari original d’aquestes polítiques revestides de moralitat. Si a Catalunya, anar a mig gas en la promoció de la llengua ha posat de manifest la fal·làcia de la immersió lingüística i la debilitat de la idea d’un sol poble quan ha arribat el xoc nacional, a Alemanya la moral carabassera i tecnocràtica ha posat de manifest que si no prem l’accelerador, abandonant l’austeritat i aixecant la democràcia i els drets humans com a bandera, quedarà lligada de mans per salvar Europa del segle asiàtic.
Crisi migratòria, crisi climàtica, crisi de la Große Koalition
Per ara, des del punt de vista de la política domèstica, la llarga temporada al govern dels partits de la Große Koalition els està sotmetent a un desgast sever. La crisi de lideratge a l'SPD els arrossega pendent avall. Molts consideren que es van equivocar reeditant l’acord de govern amb la CDU, atès que els Verds ja els han avançat per l’esquerra. En poc temps han passat de ser una minoria marxista i ecologista a marcar l’agenda progressista del país. A les eleccions europees es van convertir en la segona força política amb un suport del 20,5%, cinc punts per sobre dels socialdemòcrates. N’apuntem tres motius: la professionalització d’un partit amb un cert poder territorial (lidera l’alcaldia de Stuttgart) i governa en coalició en 9 dels 16 Länder o estats federats; l’atenció mediàtica que van rebre durant les converses per la coalició Jamaica —l'acord no-nat de govern entre Conservadors, Liberals i Verds, batejat així pels colors de la bandera de l’illa caribenya—; i pel protagonisme en el debat públic dels temes que els són naturals: el canvi climàtic, la transició energètica, les polítiques d’asil, etc. No és que els Verds s’hagin adaptat a la societat sinó que aquesta s’ha adaptat als Grüne.
La CDU, per la seva banda, es prepara per a l’inajornable relleu de la senyora Merkel. Es podria considerar que ella mateixa és corresponsable de la pujada dels Verds. Doctora en química, del 1994 al 1998 fou ministra federal de medi ambient i seguretat nuclear al gabinet Kohl, i malgrat haver fet curt en els objectius o haver rectificat la seva política pro nuclear, la consciència ambiental ha estat una constant en la seva carrera. La seva reacció va ser immediata després de l’accident nuclear de Fukushima (2011), els reactors més antics es van desmantellar i es van paralitzar les pròrrogues de la resta. Ara, el seu govern tot just acaba de presentar un paquet de mesures multi-bilionàries per reduir les emissions i intentar arribar a la petjada zero al 2050. Si qui té més altaveus per generar estats d’opinió centra la seva narrativa de govern en polítiques verdes, potser no és d’estranyar que acabi guanyant el partit Verd. També és plausible que el conservadorisme nord i centre-europeu prefereixi els verds al davant si això desgasta els socialdemòcrates.
«La política d’asil als refugiats, que ha suposat un augment de la islamofòbia i la xenofòbia, ha disparat els números del moviment de dreta antiglobalista».
Per l’eix de la dreta també s’apropa un opositor amb set de poder. Els rescats dels països del sud d’Europa durant la crisi financera van dur a una sèrie de professors a formar una plataforma euroescèptica: l’Alternativa per Alemanya (AfD). La política d’asil als refugiats —més d’un milió entre nacionals de Síria, Iraq i Afganistan—, que ha suposat un augment de la islamofòbia i la xenofòbia, ha disparat els números d’aquest moviment de dreta antiglobalista. Els seus millors resultats són a les regions de l’antiga RDA, on perviuen fortes diferències i dificultats socioeconòmiques. A les eleccions al Bundestag del 2017 no només van obtenir representació sinó que, amb un 13% dels vots, van passar de zero a 94 dels 598 escons federals. Enguany, ja han quedat segons a les eleccions dels parlaments de Saxònia i de Brandenburg.
Tot indica que els efectes de la crisi climàtica, que a Europa tot just es comencen a fer palpables, faran augmentar el nombre de migrants. Ja no només seran persones provinents de conflictes bèl·lics sinó persones cercant refugi a conseqüència de condicions climàtiques extremes. Un escenari ideal perquè els nous grans partits, l’establishment, passin a ser els ecologistes i ultradretans. La síntesi podria ser la nova CDU d’Annegret Kramp-Karrenbauer (AKK), que té experiència al seu Land pactant amb uns Verds que podrien acabar substituint els socialdemòcrates en una nova gran coalició. En el cas alemany, la capacitat per reinventar-se, de posar-se al capdavant de la innovació tecnològica i de no perdre pistonada econòmica, definirà cap a on es decanta la balança. Una cursa que serà estèril si no s’acompanya d’una exigència democràtica més sòlida i més audaç. El lideratge moral que Alemanya voldria exercir només serà possible si surt de la zona de confort de l'era Merkel i defensa una visió més pura de la democràcia i de la llibertat. Però només podrà oferir-la com a contrapoder al món que s'acosta si parteix de la seva experiència, si realment "lidera el Món Lliure", i no com un exercici de validesa universal buit de tensió.
Si en voleu saber més, cliqueu a continuació i escolteu el podcast «L'Avió a Lisboa Extra», conduït per Víctor Puig i amb les intervencions del professor de la UPF Klaus-Jürgen Nagel i del corresponsal a Berlín Carles Planas. Finalment, analitzem la qüestió des d'un vessant econòmic amb Jon Sindreu: