Hi ha una guerra a l'interior del centre-dreta catalanista. Des que el President Carles Puigdemont va anunciar la creació d'un nou espai polític, que s'ha de concretar el pròxim 25 de juliol, ja no se n'amaga ningú. A poc a poc, els bàndols es van definint. D'una banda els puigdemontistes, partidaris de mantenir el pols antirepressiu amb l'Estat espanyol. De l'altra l'aparell del partit, hereu de la implantació territorial de CDC, ara estructurats al Consell Nacional del PDeCAT.
En les últimes hores, els moviments de Puigdemont han anat encaminats a sostreure el control de la coalició JuntsxCAT al nucli del partit i sembla que va guanyant. Compta amb el suport del gruix del Govern de la Generalitat, amb els independents i unes prospeccions electorals favorables. També amb el convenciment que el PDeCAT no gosarà escenificar la ruptura i presentar una llista al marge, que podria abocar-los a la irrellevància política. De fet, l'opinió a Junts és que és un farol per obtenir més poder i representació en les futures llistes.
La facció contrària, la direcció del PDeCAT encapçalada per David Bonvehí, compta amb un manifest de 130 alcaldes que donen suport a la via de la desescalada i el retorn a la moderació, i el convenciment que el gruix social del catalanisme liberal i conservador s'alinea amb els seus postulats. Mentre els impàvids observadors assistim a un festival de punyalades estival més que prometedor, esperem amb el pot de crispetes a la mà que s'acabin de definir tots el actors del drama. El President Artur Mas encara no s'ha pronunciat i pot ser l'element que faci decantar la balança, que ara com ara apunta a trencadissa.
Marc Arza és exregidor de Promoció Econòmica de Reus i membre del Consell Nacional del PDeCAT. S'ha alineat amb la direcció per a la reestructura de l'ideari del partit i, en la hipòtesi d'haver de concórrer per separat als comicis, assenyala que s'haurà d'elaborar un programa electoral de bell nou. Des de CatalunyaDiari i TarragonaDigital l'hem anat a buscar perquè ens expliqui com estan les coses i si ja flueix la sang per les trinxeres.
—Abans que res, hem llegit aquesta setmana que JuntsxCat continua desviant diners cap a Convergència Democràtica de Catalunya, que està en liquidació. Et sembla normal, això? Quins deutes té encara el partit amb el passat?
—JuntsxCAT és formalment una coalició entre CDC i el PDeCAT. Quan refundes un partit tindries l'opció de trencar amb tot i fer cau i net. Però perdries algunes coses. Això prové dels drets electorals, de televisió, i de la influència heretada. De totes maneres, pagar els deutes de CDC és un exercici de responsabilitat. Convergència necessita diners i no és estrany que Junts no se'n renti les mans.
—En la disputa entre JuntsxCAT i el PDeCAT, la posició d'aquests últims que representes està en minoria? Quantifica'm els bàndols.
—No. Al Partit Demòcrata hi ha dues opinions. Hi ha una part que no té cap dubte a integrar-se a JuntsxCAT i compartir espai amb tots els independents i el puigdemontisme. I hi ha una part reticent que exigeix una sèrie de garanties i condicions, entre els quals jo em situo. Si l'opció d'integrar-se fos majoritària no hi hauria conflicte: ja s'hauria aprovat i es certificaria al Consell Nacional del 25 de juliol. Tampoc és minoritària: jo crec que estem en una proporció del 60%-40%. Per això la proposta de Puigdemont no s'ha sotmès a la votació del partit, perquè saben que no guanyarien.
—Parlem de les reticències, condicions i exigències que heu posat sobre la taula, des del PDeCAT. És un tema personal contra Carles Puigdemont?
—En cap cas. Tot el respecte i suport personal cap al President Puigdemont, a l'exili. És una qüestió de projecte. L'any 2017 estàvem en una situació excepcional i mereixia una resposta contundent de protesta contra els atacs repressius de l'Estat. Encara no ho hem paït. No ens podem fondre com si res amb JuntsxCAT sense reflexionar sobre el que va passar l'octubre del 2017. Sobre l'èxit d'organització del dia 1 i tots els errors posteriors. És urgent fer-ho. Si la gent que va protagonitzar aquells fets continua al capdavant i no fa aquesta anàlisi, no ens podrem desfer de tots els condicionants emocionals que ens llasten.
«No volem continuar fent política al costat de la CUP»
—Haver-nos lligat una pedra al coll amb les lleis forçades per la CUP, que et treien qualsevol marge de maniobra després del referèndum, és un desastre absolut. La CUP ha estat un nefast company de viatge aquests anys i aquesta reflexió tampoc s'ha fet. La CUP no pot ser un soci de referència per a un espai polític que vol ser central, seriós i constructiu. No pot tornar a passar, no només per nosaltres sinó pel conjunt del catalanisme. Abans del 2017 el moviment era positiu i familiar, després del 2017 —de forma comprensible, perquè ens han reprimit— som un moviment agre, enfadat, subversiu i amb deixos populistes. Això la sensibilitat majoritària del Partit Demòcrata no ho pot tolerar, el partit ha de ser la garantia, dins o fora del pacte amb Junts, que el sobiranisme no continuarà per aquest camí. Algú que diu «Espanya mata» no pot caure al PDeCAT. Aquesta mena de llenguatge, escola Trump-Bolsonaro, no hi té lloc.
—El PDeCAT, Junts i l'espai catalanista de centre-dreta està desdibuixant el seu perfil ideològic. No temeu que els sectors socials que històricament us havien donat suport es deslliguin del vostre projecte polític?
—El que ha donat legitimitat al sobiranisme és en bona part el bon govern i l'excel·lència dels últims 25 anys. La perdrem per dues coses: pel populisme incipient i perquè el monotema de la independència ha tret el focus del Govern. L'acció de la Generalitat ja no és tan ben valorada com abans. Necessitem bon govern per mantenir aquesta legitimitat. La idea de la unitat independentista tenia sentit en l'escenari anterior, però ara només ha servit perquè l'esquerra més dogmàtica domini el discurs majoritari. Algú ha de defensar l'escola concertada, les distincions entre esfera pública i privada o que les empreses no són el dimoni. O que la idea de renda universal sense topalls i les subvencions sense condicions no són una bona política social.
—Per exercir un 'bon govern' hauríeu de governar, abans.
—Sí. Per això el PDeCAT ha d'anar a les eleccions. Si hi va amb JuntsxCAT ha de fer-ho condicionant fortament el discurs en tres sentits. U: la independència és un projecte a mitjà termini; dos: enmig de la crisi que s'acosta caldrà centrar-se en aquest 'bon govern' i tres: cal fugir del populisme i dels missatges emocionals, abandonant la política de blocs i les companyies extremistes com la CUP. Si ho fem al marge de JuntsxCAT, traurem un nombre de diputats —que no sé pronosticar, però hi seran— que condicionaran el Govern en aquest sentit. Cal evitar una Generalitat que tingui com a únic objectiu mantenir el pols amb l'Estat. La Generalitat no és un instrument útil per fer això, com s'ha demostrat. La CUP ha condicionat la política catalana amb no més de deu diputats i nosaltres podem aspirar a molt més que això. Si JuntsxCAT no accepta modular el missatge en aquest sentit, el PDeCAT ha d'anar sol a eleccions.
«La Presidència de la Generalitat no pot sortir a les tapes dels iogurts».
—Haurem de començar a parlar de noms i candidats. A mi em sembla que és una jugada per garantir quotes a les llistes.
—Si ens posem a parlar de quotes semblarà això que dius, però aquí l'important és el discurs. És clar, que aquest discurs l'emetran persones que se'l creguin i que hauran de figurar a les llistes. L'entorn de Puigdemont pretén una campanya curta, emocional i patriòtico-populista. El PDeCAT, dins o fora, s'hi oposarà. A mi no em ve de gust tractar amb l'Estat, però la Generalitat necessita fer política i entendre-s'hi. La sensibilitat majoritària al partit, doncs, és que el candidat a la Presidència ha de ser un candidat efectiu i que pugui exercir el càrrec sense rèmores judicials. La Presidència de la Generalitat és una institució molt seriosa i hi ha un cansament al catalanisme en presentar gent que no sabrem si podrà exercir.
—Però digue'm noms.
—No te'n diré. Tant a Junts com al PDeCAT hi ha candidats molt bons. Hauria de sortir d'entre els consellers actuals, amb experiència de govern.
—Damià Calvet.
—Damià Calvet s'ha compromès molt amb JuntsXCAT, és vàlid però s'ha significat molt per la dissolució i això li resta força com a candidat de consens. Àngels Chacón, per experiència, per trajectòria i pel fet ser dona, em sembla una candidata excel·lent.
«Que aquesta manera de fer política no guanyi és un servei al país»
—Amb qui va Artur Mas?
—El President Mas voldria que aquest espai no es trenqués i diria que moltes de les reticències que plantejo, basant-me en la seva trajectòria i en el que diu en el seu últim llibre, les comparteix. M'agradaria que en els pròxims dies es pronunciés en aquest sentit. Tinc la sensació que ho farà.
—Fem pronòstics. Hi haurà ruptura o no?
—L'entorn de Puigdemont s'equivoca. Primer perquè no té estratègia, tret de continuar amb la triple competició amb ERC i CUP i amb la fugida endavant del pols amb l'Estat. Jugar-se la Presidència de la Generalitat per una pancarta és absurd. En certa manera, que aquesta manera de fer política no guanyi ja és un servei al país. En segon lloc, perquè menysvalora la implantació del PDeCAT al territori. Comptem amb el suport de molts alcaldes, gent capaç que necessita l'estructura del partit per mantenir-se. Creuen que poden deixar aquest espai al marge, però no és així. Guanyar les eleccions no és l'objectiu final de fer política però no tenim por de perdre. Ara mateix veig molt complicat que Puigdemont pugui acceptar els mínims que exigim per sumar-nos al seu projecte. Ho veig molt difícil. I confio que al PDeCAT no li tremolarà el pols per defensar les seves posicions per separat.