Vesteix un uniforme militar de color blau amb tot de condecoracions a la pitrera. Posat altiu. No el deixen parlar gaire. Nascut al Montsià, concretament a La Galera, fa seixanta-dos anys, no se li nota cap accent. De fet, podria tenir el castellà més infecte que ningú se n'adonaria: les imbecil·litats que diu ho tapen tot. Miguel Ángel Villarroya i Vilalta va ser nomenat Jefe del Estado Mayor de la Defensa el passat dia quinze de gener. Fa un parell de mesos, doncs, que és al càrrec. Ha fet tota la carrera militar a l'exèrcit de l'aire. D'aquí el color blau de la roba. Potser per aquest motiu els que havien d'assaltar la celístia fan els ulls grossos. En el fons és un dels seus. No gaire en el fons, molt em temo.
El govern espanyol va decidir que en les rodes de premsa on s'informaria els mitjans de la situació provocada pel Covid-19, el cap de l'exèrcit, hi havia de dir la seva. No sabem si el senyor Villarroya va agafar-se a la màxima warholiana de voler acaparar els seus minuts de glòria. De moment el soldadet ens ha deixat perles com «Avui és divendres però en aquests temps de guerra o crisi, com en vulguin dir, cada dia és dilluns», dit el vint de març o «Avui vint-i-tres de març la Guàrdia Reial s'incorpora a les tasques de l'operació Balmis posant de manifest, una vegada més, que el rei és el primer soldat d'Espanya». N'hi haurà més, segur.
El passat nou de març va fer dinou anys que a l'estat Espanyol es firmava el decret en què el servei militar deixava de ser obligatori. Des del 1770 que als joves espanyols se'ls obligava a vestir-se amb un uniforme i a fer el carallot amb una arma durant un temps determinat. Els catalans, bascos i navarresos des de 1877. Els senyors de panxa prominent, alè de Magno i caliquenyo enforquillat als dits, diran que allò va ser cosa del Pacte del Majestic entre Pujol i Aznar el 1996; altres diran que sense el moviment dels objectors de consciència i els insubmisos, no s'hagués aconseguit mai aquell avenç social tan important.
El 1976 a les presons espanyoles hi havia detinguts dos-cents vuitanta-cinc objectors. Eren persones que es negaven a fer el servei militar. Molts d'ells eren Testimonis de Jehovà. L'exèrcit espanyol era considerat com una institució renyoca que malgrat la llum democràtica al final del túnel que s'albirava, continuava funcionant amb una extrema nostàlgia pel passat. De fet com la judicatura o com les altres forces de seguretat de l'estat del moment que no van passar per cap sedàs que en destriés el gra de la palla. D'un dia per l'altre van passar de grisos a marrons passant la maroma damunt un fil feixista que ha augmentat de gruix segons la necessitat però que tallar-se, allò que es diu tallar-se, no s'ha tallat mai.
L'arribada al govern el 1982 del PSOE va posar damunt la taula la necessiat que hi hagués una llei sobre l'objecció de consciència. Va arribar el 1984. Paradoxes: el codi penal castigava amb dos anys de presó el fet de negar-se a realitzar la prestació social substitutòria quan el codi penal militar condemnava a un any de presó els qui es neguessin a fer la mili. El 1988 es va confeccionar el reglament. El 1990 cent mil joves es van declarar objectors de consciència.
El vint de febrer del 1989 cinquanta-set joves de tot l'estat espanyol declarats objectors, van negar-se a fer la prestació que se'ls obligava a fer segons la llei. Començava així el moviment dels insubmisos que portaria al 1990 que dues mil quatre-centes cinquanta persones se'n declaressin La repressió no es va fer esperar. El 1994 eren cent vuitanta-vuit els insubmisos empresonats, el 1996 ja eren tres-cents quaranta-vuit.
La lluita persistent del moviment insubmís contra el servei militar però també contra la militarització de la societat, va ser l'avantguarda per fer-los adonar que aquella cosa tant ridícula de la mili que amenitzava sobretaules i espitregava mascles que potser a la vida no s'havien sentit part de res si no era d'aquell estol d'aguerrits jovencells, calia liquidar-la perquè no tenia cap sentit i perquè als nascuts a finals dels setanta, aviat ens explotaria el cap amb aquella fraseologia repetitiva formada de mots com "imaginaria", "cetme", "brigada" o "jura de bandera".
Ben mirat si el preu que hem de pagar perquè els nostres joves deixin de passar una temporada de la seva joventut a les ordres d'energúmens armats sense cervell és haver d'aguantar les impertinències del senyor Villarroya, potser sí que és una minúcia. De fet quan t'assabentes que la Unidad Militar de Emergencia es dedica a fumigar amb aigua i lleixiu un parc de bombers del segon aeroport de l'estat espanyol, deixant-lo inutilitzat doncs o es ventilava o es corre el risc de morir, no pel coronavirus sinó pel tuf de lleixiu, t'adones per on van els trets; i disculpeu-me l'acudit.