Les millors 60 frases de Neruda sobre la vida i l'amor

Els poemes que va escriure de jove ens ofereixen els versos més carregats de romanticisme, com aquest de 'Crepusculario', la primera obra que ens va oferir.

Una de les frases més cèlebres del xilè, que resumeix a la perfecció la concepció que té de l'amor: es tracta de l'únic remei per evitar el pessimisme de la vida.

Dins de la 'Canción desesperada' de l'autor, aquesta frase ajuda a plasmar el gran poder de salvació que té l'amor.

A Neruda li encantava la figura literària de l'antítesi. Aquí, la va utilitzar per poder transmetre el dolor que es vincula amb l'absència d'una persona estimada.

Amb una de les seves metàfores recurrents, la imaginació de l'autor xilè concebia la seva 'bella despullada' d'aquesta manera.

Aquestes paraules mostren els sentiments humanistes que embolcallaven Neruda. 

En aquest poema tan romàntic de la seva obra 'Veinte poemas de amor y una canción desesperada', l'autor fa que dos amants quedin fosos en un únic cos.

El vers s'acabava amb un potent «...Quina solitud tan errant fins a la teva companyia!». D'aquesta manera, el poeta sabia transformar en bellesa també el patiment.

Una descripció molt poètica i al·legòrica de les diferents fases de l'amor, que es poden associar a les etapes vitals.

Una altra antítesi que fa servir per tal de mostrar les diferents contradiccions que té l'amor.

En aquest vers, el poeta ens insta a lliurar-nos del tot a l'aventura apassionant que constitueix l'amor.

Unes paraules que, amb el pas dels anys, han esdevingut tot un emblema a favor de la lluita contra les adversitats i contra la repressió de qualsevol mena. Sense cap mena de dubte, ens mostren el compromís polític de l'autor. 

Una altra frase del mestre de les lletres ens diu «T'estimo perquè no tinc ni idea d'estimar d'una altra forma». Així, Neruda fa servir llocs habituals i senzills en aparença amb una gran altura poètica.

Neruda ens ofereix una descripció plena de força de la metàfora de l'estimada quan sucumbeix, de la figura de l'amor mentre es troba sota del crepuscle del foc, mentre la vida i la mort s'enfronten. 

D'aquesta manera, el xilè té un record per a la seva estimada durant la tardor passada. Neruda sentia comoditat en aquesta malenconia d'absència i amor, d'oblit i record.

Dins de la seva obra, es produeix una barreja de l'amor i la dona amb la natura i el cosmos, tal com demostren aquests versos dins del recull 'Veinte poemas de amor y una canción desesperada'. 

La natura torna a aparèixer, aquesta vegada dins d'una metàfora de l'amor sense barreres que fa que el poeta quedi a l'arbitri de la dona que estima.

D'aquesta manera mostrava les meravelles de l'amor correspost i de la força de l'amor sobre el cor de les persones.

Aquesta frase conté dos elements que Neruda vincula amb les intimitats més profundes de l'amor: els petons i l'aigua. 

No hi ha gaire poetes que, com Neruda, hagin estat capaços de copsar millor i d'una manera tan senzilla el dolor que provoca l'absència i el fet de perdre un ésser estimat.

L'amor esdevé aquí un element clau que ajuda a satisfer una necessitat, per mitjà d'una metàfora ben significativa sobre la gana i la set.

Però va escriure els més bonics de tots: «La nit és plena d'estrelles i, lluny d'aquí, tremolen, blaus, els astres»

Un vers d'un sonet en què Neruda demostra el talent que tenia a l'hora de fer descripcions belles de l'amor al davant de la mort.

Per mitjà d'aquesta pregunta retòrica, Neruda fa una invitació al compromís de l'amor, que mostra que és millor patir per amor que no tenir cap sentiment.

La malenconia és un sentiment que denota aflicció, però el poeta xilè sap treure'ns del fons de la tristesa i obsequiar-nos amb un bri d'esperança a través de la metàfora de la papallona.

Es va mostrar sempre amb aquesta vitalitat i entossudit a viure els plaers vitals de manera extrema, fins i tot corrent el risc d'embogir.

El seu amor prové de les profunditats més absolutes de l'ànima i juga amb l'amor secret i amagat.

La influència que l'amor tenia en Neruda era molt notable. L'home va viure a Valparaíso i va passar molt de temps dedicant les nits a la contemplació del cel ple d'estrelles i del mar, com fan els poetes. 

La foscor i la nit també gaudien d'un important efecte sobre l'amor, per a Neruda, com una expressió de les intimitats més profundes.

En aquest poema l'autor xilè es demana: «Com et podria estimar, dona», i ens explica que l'amor que sent és infinit.

A la seva poesia, entre altres recursos habituals, destacava el fet que es posava al davant de l'estimada amb una gran humilitat, com aquí, que recalca els seus defectes.

Aquesta metàfora romàntica ens parla de la separació de tots dos amants: tot i que la distància faci viatjar el cos, l'ànima es queda amb la persona estimada.

Un vers al voltant de la dimensió de l'amor, superior a tot, i de la nostàlgia que comporta el fet de mirar de trobar-lo en un passat que ha quedat ben enrere. 

Forma part d'un dels seus 'Cien sonetos de amor' i, a partir d'una hipèrbole, ens fa veure que l'amor és fonamental.

De nou, fa una evocació de l'amor del passat, que té més força que el desamor actual.

Ha esdevingut un dels versos de Neruda més populars entre les persones més romàntiques.

Per mitjà d'una metàfora indirecta, Pablo Neruda ens diu que ara els amants són una única persona.

...fins que els ossos se'm tornin cendres i els batecs del cor s'aturin.

Tant el rosa de l'amor com el blau del mar tenyien de color el món de Neruda.

L'autor xilè no només va saber trobar l'amor a les estrelles i al mar: també va saber-lo localitzar dins del cos femení, i els poemes que va escriure estaven farcits de descripcions a nivell físic. 

L'autor ens deia que la vida és un regal fantàstic que s'ha d'aprofitar al màxim. Llegir, viatjar i escoltar música són bones maneres de treure-li tot el suc.

Així, mostrava clarament el seu pensament contra les coses materials, perquè apostava per la recerca de tot allò espiritual.

Neruda va voler exportar la felicitat sempre, era un individu optimista que sempre tenia missatges vitals.

A través d'aquesta ironia, el poeta de l'amor Neruda ens revelava que està totalment enamorat de la vida.

Una autèntica filosofia de la vida i de l'art: el geni de les lletres xilè pensa que l'alegria és quelcom absolut i que, en canvi, el dolor és un mitjà a través del qual s'origina la poesia com a mètode per expressar-se.

Aquí es vol reivindicar i remarcar la vitalitat de les persones extravertides contra les restriccions i limitacions que imposa la timidesa. 

Es qüestiona la justícia dels burgesos, que estaria al servei de les persones poderoses i prou.

La saviesa es troba dins de la humilitat, la senzillesa, l'austeritat i la discreció.

La voluntat i l'objectiu de no tirar mai la tovallola són els motors que ens mouen.

Una oda a la lleialtat incondicional, a l'amistat eterna i al valor que té l'amistat per tal de tirar endavant mentre estiguem vius.

Així, reflexiona al voltant de la finalitat de la poesia, que tot i que s'escriu a partir de l'ànima hauria de tenir un objectiu específic i terrenal, un rol determinat.

Pablo Neruda tenia una perspectiva antropocèntrica de la vida i considerava que la persona era qui creava el seu destí.

El pas del temps i els efectes inevitables que té per a les persones queden reflectits en aquesta frase en què la malenconia torna a ser protagonista.

Aquesta frase, més que un vers d'un poema de l'autor xilè, podria semblar-nos un proverbi. Això ens demostra la gran saviesa de Neruda, que ens vol alertar dels riscos que té el fet de precipitar-se.

Tota una demostració de compromís amb el socialisme, un manifest polític a favor de la justícia i la igualtat. 

D'aquesta manera, ens oferia una explicació del projecte polític que tenia, que deixava de banda les individualitats i es fonamentava en el treball col·lectiu.

Bon amic i col·laborador de Salvador Allende, Neruda era un utòpic i pensava que aquestes armes eren les més eficaces a l'hora d'enfrontar-se a un enemic. 

Amb això, ens volia dir que hem d'aprendre a acceptar les circumstàncies que vivim per tal d'acabar superant les adversitats que ens envolten.