Cada dia que passa m’allunya més del món d’ahir, de la vida ràpida i exhausta, i m’apropa a un tipus de retir intern que em fa reflexionar sobre noves formes de subsistir i de ser. He de reconèixer que no sé si estic preparat pel final d’aquests dies: preferiria quedar-me a casa, seguir llegint llibres, escoltarI follow rivers en bucle i dormir com qui vol evaporar-se i aparèixer a un altre món.
Tenim por a morir, a contagiar-nos, i és una por nova. Ningú es mereix morir, ni en aquestes circumstàncies ni en altres. No em deixen de sorprendre aquells que asseguren que la pandèmia ha destruït la vida social, que ha col·lapsat la sanitat o que som al davant de la catàstrofe més mortífera de l’Europa postmoderna, que estem vivint una guerra... De veritat ho creuen? Ara?
El que portem del segle XXI, si abaixa la vista, descobreix un món torbat on la conformitat i supervivència ens han dut a la construcció de projectes d’estat que procuren pel rendiment i la producció econòmica -—allò que Richard Sennet anomena “cultura material” —, deixant als marges valors com el de l’experiència, el respecte o la multiculturalitat.
El paisatge del món d’ahir és ben gris i el color negre pren protagonisme cada any amb la consecució de tota mena de desenganys que fan difícils la reparació. Les últimes dècades ens deixen un deute difícil de pair que podríem resumir amb els següents titulars: omissió de socors a famílies a la deriva; privatització de tota classe de serveis públics; la mort de més de 30.000 persones durant l’èxode per la mediterrània; la política de fronteres tancades; l’augment de la vigilància i el control social; l’auge de l’aporofòbia i el racisme; l’increment de les taxes de pobresa o la pugna insuficient contra el canvi climàtic. Això és només un retall de l’herència miserable del món d’ahir, que després de molt temps comparteix la por, també, amb el nostre aïllament. Abans de la pandèmia, la més bestial indiferència cap al sofriment ja existia, sí, i deixava milers de víctimes en vida i en mort.
Serà la pandèmia això: un amagatall per exculpar-nos de les barbaritats comeses al món d’ahir? Serà una oportunitat per donar un valor essencial, històric, a tot allò que hem amagat sota l’estora de la conformitat i la supervivència? Serà la pandèmia un drama innocu, que deixarà el nostre estil de vida al mateix lloc que era abans?
De nou són les cuidadores, les activistes socials qui juntament amb el personal sanitari han fet d’escut altruista davant la crisi. Ells són la política, l’economia, el poder popular i la solidaritat; ho eren abans i també ho són ara. Em pregunto si després del retir podrem sumar-nos plenament a la seva lluita, i sentir que vivim a un món on l’oprimit disposa de la veu que el segle XXI li ha denegat fins ara. Hem de quedar-nos a casa, sí, per salvar-nos la vida, sí. Quina?
Serem capaços d’escatir una nova forma de cuidar-nos, o els privilegis del món d’ahir ens ho impediran?
Xifré Ramos és psicòleg i activista de Reus Refugi i Cuidando Assoc.
