Les darreres setmanes, el grup municipal de la CUP ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d'intervindre d’urgència al conjunt patrimonial dels Mongons; un nucli medieval originari del segle XII situat al polígon industrial de Riuclar, que encara compta amb les restes visibles del que havia estat el seu castell i l’església romànica de Sant Julià, i que malgrat la seva rellevància històrica i ser declarat Bé Cultural d’interès Nacional el 1966, no ha vist mai un condicionament de l’espai.
El passat divendres, el ple de l'Ajuntament de Tarragona va aprovar per unanimitat la moció de l'Esquerra independentista per tal d'adequar l'espai i alertar la Generalitat, propietària dels terrenys, de l'estat crític del conjunt. Un bri d'esperança per a la recuperació de l'espai, però amb la incertesa de si es materialitzarà a temps una solució, que arribi quan arribi, arribarà tard.
La rellevància històrica dels Mongons
Els Mongons fou un poblat Medieval fundat a mitjans del segle XII pels senyors feudals del casal de Timor, en plena expansió catalana sobre la Catalunya Nova. Entorn del seu castell, documentat ja l’abril del 1149, s’erigiren habitatges, alguns d’ells excavats a la mateixa roca, i una església de planta romànica; que de confirmar-se la seva cronologia, podria esdevenir l’edifici religiós d’aquesta tipologia més ben conservat del Tarragonès.
El terme va restar independent de la capital del Camp fins al segle XVI, moment en què els cònsols tarragonins n’adquiriren tots els drets senyorials (1575). Al voltant d’un segle després i com a conseqüència dels conflictes i crisis creixents al Principat, quedaria completament deshabitat com a tal, si bé contemporàniament, l’església seria transformada en un mas per a l’explotació agrícola de la zona.
La seva importància rau doncs en esdevenir un exemple plenament Medieval de l’expansió catalana al voltant de la ciutat de Tarragona, que des de la seva conquesta (1116), esdevenia la seu episcopal per excel·lència dels comtats catalans i un símbol de la seva independència respecte dels reis de França.
Els habitacles excavats a la roca, el castell fundacional del segle XII i la molt probable església romànica, fan d’aquest antic nucli de població un exemple únic del naixement i creixement de la Tarragona Medieval.
D’altra banda i no menys rellevants, són les puntuals prospeccions arqueològiques que s’han fet a la zona, que han posat sobre la taula un passat molt més antic. En els darrers cinquanta anys, la zona dels Mongons i de l’actual polígon industrial de Riuclar, ha procurat restes prehistòriques, un jaciment ibèric i fins a l’existència de dues vil·les romanes. Tot plegat un patrimoni importantíssim i completament desconegut per la majoria de tarragonines i tarragonins.
Runa, brutícia i espoli
L’estat actual del poblat Medieval dels Mongons és preocupant. La zona ha esdevingut un abocador de tota mena de deixalles i l’estat que presenten les restes medievals les fa quasi irreconeixibles. La runa dels antics murs i habitatges, juntament amb atzavares, esbarzers i matolls cobreixen completament el terra, dificultant força l’accés a la zona.
El que havia estat el castell fundacional del terme conserva poc més que la base de pedra natural que el sostenia i l’edifici més ben conservat, l’església de Sant Julià, presenta un panorama descoratjador, amb el terra cobert de runa i deixalles, així com bona part del sostre cremat i cobert de sutge.
El deteriorament accelerat dels darrers anys es fa evident no només per la no intervenció de les institucions en la seva restauració i adequació, sinó també per l’acció humana de brètols i persones que de ben segur no eren conscients del patrimoni que tenien davant.
En aquest sentit, ja el 1992 es documenta l’espoli de l’arc d’entrada a l’església, de part d’una cantonada de carreus, un permòdol interior i part de la finestreta de la capella annexa. Un acte que quedà impune i que va suposar la pèrdua dels elements històricament més rellevants de l’edifici.
Actualment, l’antiga església encara presenta evidències d’ús indegut de l’espai, amb cadires de plàstic, una bobina de cable usada com a taula i escombraries recents. Un fet que evidencia encara més la necessitat d’una intervenció immediata tant de l’Ajuntament de Tarragona, com de la Generalitat, que és propietària dels terrenys a través d’Incasòl.
Manca de rumb en la gestió del patrimoni tarragoní
Sense entrar en les trifulgues polítiques de qui és el culpable de la mala gestió endèmica del patrimoni històric tarragoní, la realitat és que més enllà del conjunt arqueològic romà, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, les institucions municipals i supramunicipals no han destacat per preocupar-se i saber explotar l’enorme llegat patrimonial de la ciutat.
De fet, qualsevol tarragoní que passegi pels carrers de la ciutat pot posar en dubte la mateixa gestió del patrimoni romà, ja sigui per la degradació dels monuments, la construcció d’elements divergents amb el rigor arqueològic, l’accés restringit a monuments rellevants com el teatre romà, o entre d’altres, la incapacitat de proporcionar un espai museístic modern i a l’altura del que va ser la ciutat més important de la península Ibèrica.
En aquesta línia, si la gestió del conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat ja es pot posar a debat, tots aquells elements històrics de la ciutat que escapen aquest àmbit, han patit durant anys l’inexplicable menyspreu de les institucions; un fet que els ha suposat un abandonament lamentable que ha accelerat el seu deteriorament i la desaparició i espoli de bona part del seu valor patrimonial.
