L’asterisc és el signe tipogràfic dels nostres temps. És la porta a l’hiperenllaç, el matís infinit, la impossibilitat de fer una afirmació categòrica, la divisa dels de ‘no es pot comparar’, del sí però no. L'esvàstica del relativisme; la sepultura del dogma però també l’escatimador de la veritat.
La nostra era va començar amb un asterisc que va col·locar Shaquille O’Neal. Era l’any 1999 i els San Antonio Spurs van guanyar el campionat de l'NBA després d’una temporada sotraguejada per un tancament patronal. Eren els Spurs farragosos del primer Popovich —abans que Parker i Ginobili el redimissin—, un equip ultradefensiu i avorrit liderat per Robinson i Duncan que a les finals va donar pel sac als energètics Knicks de Latrell Sprewell.
Com que tothom volia que guanyessin els de Nova York, el talòs bocaxancla de Shaq va interpretar el sentiment i els anhels del poble i va dir que els Spurs del 99, en una temporada tan irregular, haurien de portar sempre un asterisc a la llista històrica de campions. Tenia raó. També s’havia dit dels Houston Rockets d’Olajuwon, que van aprofitar la retirada temporal de Michael Jordan per aconseguir dos títols inesperats.
En l’esport, com en tantes altres coses, compta tant el talent propi com el dels rivals, així com les circumstàncies atmosfèriques i una particularitat tan òbvia com que el teu adversari faci acte de presència. Sé de què parlo, m’hi trobo cada dia: jo sóc molt bo en lo meu però jugo en una mena de desert eixarreït, tirant pilotes contra un frontó. Si voleu que ho redueixi a una baixesa poètica, en paraules d’Ovidi Montllor, per molt que ens esperem no ens torna l’eco i, en presumpte aforisme de Josep Pla, en aquesta merda de país fas mitjana amb la merda que t’envolta i la resultant del teu talent —per descomunal que pugui arribar a ser— sempre acaba sent una merda.
Ara que ha passat una mica la febrada patriòtica després de l’Open d’Austràlia de Rafel Nadal, crec que ja es pot constatar que el títol del mallorquí haurà de portar associat sempre un asterisc. Per una raó primordial: es va quedar sense adversari. Ningú no dubta que Novak Djokovic és un cretí integral i un imbècil a qui mig món li té una mania justíficadíssima. Però cal recordar que en menys d’un any i mig l’han expulsat de dos tornejos de Grand Slam. Primer a l’US Open del 2020 per una simpàtica pilotada al jutge de cadira i ara a Austràlia per exercir la sobirania inalienable sobre el propi cos i no voler-se vacunar.
Si el món no li tingués mania a Djokovic, la cursa per ser el millor tenista masculí de la història —computat en títols de Grand Slam, no entrarem en consideracions morals i artístiques, on Federer és imbatible— ja estaria resolta a favor seu. I, per descomptat, amb Djokovic a la pista, Nadal no hauria guanyat a Melbourne. Així que calma amb les mamades generals a la carnixulla manacorina. Que encara estic encorregut de la vergonyeta que ens va fer passar Àlex Corretja amb la llagrimeta.
Com que Rafa Nadal és un afer d’Estat, hi ha certs aspectes sobre la seva figura que se solen obviar, disfressar o censurar. Per exemple, Nadal no és un jugador limitat tenísticament que basa el seu èxit en la casta i la raça. Això és pura propaganda espanyolista, que se sent còmoda en el relat falangista i ha trobat en el balear el seu Primo de Rivera contemporani. Les revolucions per minut amb què fa girar la bola el cop de dreta de Nadal és un gest tècnic depurat, inigualable. El motiu perquè ha guanyat tretze vegades a Roland Garros, on el bot sobre la terra batuda del seu top spin causa estralls.
Els altres Slams, sobretot sobre superfície dura, els ha guanyat per circumstàncies aleatòries, per asteriscos com deia, i per tenir un do per a la pressió psicològica, que en tenis també és tècnica. Només cal recordar que va arribar a Austràlia plorant i afirmant que tenia l’escafoide del peu partit per la meitat. Miraculosament, a mesura que anava passant rondes els ossos del peu se li anaven soldant i va poder aguantar-li cinc sets a Medvèdev. En la més pura tradició de Marchena i Llarena, Nadal és un triler que adequa el discurs als objectius preestablerts.
Una altra cosa que solem oblidar de Rafa Nadal és que és fatxa. No és un tema menor, quan tots sabem que l’esport és política. Els últims dies hem hagut de tornar a suportar la matraca que no s’han de barrejar els èxits esportius amb la ideologia, però és que en el cas de Nadal em sembla poc menys que indestriable. És ridícul intentar desvincular una cosa de l’altra, sobretot quan el mallorquí és a més un traïdor a la nació catalana i un botifler antològic. Nadal no és Julio Iglesias o Bertín Osborne, és un dels nostres que s’ha venut a l’enemic i ha amagat sempre i deliberadament la seva condició nacional per esdevenir un estendard de l’espanyolisme ranci. I ja li hi ha anat bé. Si Jaume I tornés a conquerir les illes el passaria per la pedra per infidel, cap prova però tampoc cap dubte.
He escrit aquestes ratlles per tots els que teniu el cor dividit, els que no heu sortit de l’armari, als que us agradaria sentir una joia genuïna amb els seus èxits però hi ha una coseta ben endins vostre que us ho impedeix. Sé que sou molts i no han sigut dies bons per a vosaltres. No passa res, és normal vacil·lar i sentir-vos atrets per la retòrica del vencedor. Si us alegreu quan perd és que sou bons catalans i defensors de la terra. No us deixeu endur pels cants de sirena de l’imperi i resistiu, perquè esteu al costat bo de la Història. És cert que anem perdent de molt, que l’adversari és poderós i que juguem amb raquetes de fusta, però el partit és llarg i a cinc sets i som-hi, Rafa. I al final, a la nostra derrota també hi podrem posar un asterisc.