La història de la Nayat va començar ara fa 20 anys, a Smara (Tindouf) , al sud d'Algèria. Allà es troba el camp de refugiats on ella i la seva germana bessona Sara van néixer.
Actualment, el camp de refugiats on van créixer segueix sent casa per a tres generacions de saharauis. Des dels anys 70, ja han passat més de 150.000 persones per aquests assentaments. El Marroc va ocupar la meitat del Sàhara Occidental cap a l'any 79, i justament s'ha apropiat del territori que compta amb recursos extraordinaris de minerals: fosfats i ferro. La frontera que divideix els dos territoris del país està marcada per un mur que va fer construir el Marroc, format per 8 muralles defensives, les quals superen els 2.700 quilòmetres de llargada, i envoltats de camps amb mines antipersones.
El camp, entorn d'amor
«Molta gent em pregunta sobre com era el camp de refugiats on vaig néixer, sobre la gran duresa que devia viure creixent allà. Doncs sento no complir amb les expectatives, però no el recordo com un lloc difícil. El que puc assegurar-te és que vam tenir molt d'amor al nostre voltant, en la nostra família i amb la gent amb qui convivíem. Mira, segur que teníem poques comoditats, però amb el que tenia em sentia la nena més rica del món». És així com recorda la Nayat el camp on va viure de petita. Quan hi pensa, somriu: «Sempre em ve al cap el color d'aquell lloc, el marró, que era a tot arreu», ha explicat la Nayat al mitjà 'Ara'.
La Nayat explica la seva experiència al camp per a desmitificar com és la vida en aquell lloc. Assegura que la clau és intentar portar una vida com més normalitzada millor. «És evident que estàs vivint en un moment i un lloc d'excepció», explica. «T'han expulsat de casa teva i això no és el més habitual, no pots deixar que el dia a dia et faci pensar el contrari. Però ¿què has de fer? Doncs el mateix que qualsevol altre nen del món. Jo anava a una escola, igual que hauria fet aquí», recorda la Nayat.
Després d'anys esperant un sufragi sobiranista per a decidir sobre el futur del Sàhara Occidental, la gent comença a estar cansada. La Nayat ha tingut l'oportunitat de viatjar en més d'una ocasió de nou al Sàhara Occidental i al camp on van néixer, i poder visitar el que encara sent com a casa seva. Explica que el cansament ja es veu reflectit en els ulls de la gent. «Fa massa temps que esperen; el meu camp fa 45 anys que existeix i els habitants han perdut tota esperança d'una sortida pactada. La sensació entre la població és que no hi ha cap altra sortida que la guerra, encara que tinguin totes les de perdre».
[predef]catalunya-diari-81[/predef]
El viatge del canvi
Ella i la seva germana van poder sortir del camp gràcies a la insistència del seu pare. Els antics habitants dels camps que han pogut viatjar cap a Europa ha estat perquè, d'una manera o altra, han estalviat per a poder sortir-ne. És el cas de la Nayat i la Sara. El pare va marxar cap a València i des d'allà va poder estalviar els diners suficients per traslladar a tota la família.
Per la seva condició, el passaport que tenien en qualitat de refugiats no els servia per a poder volar com un algerià corrent, i per tant tenien dificultats per a sortir del país. És per això que van haver de marxar per carretera fins a Mauritània i, allà, comprar un visat al mercat negre.
«La meva arribada la recordo blava, com el cel». Just arribar a València, la primera ciutat on va viure després de sortir del camp, recorda que va pujar a un taxi i no podia parar de mirar per la finestra. Era tot nou per a les germanes: la primera vegada que sentien a algú parlant un idioma que no era el seu, o la primera vegada que veien edificis... Però, per sort, la Nayat i la Sara no van tenir cap problema per adaptar-se a la nova societat. En aquell moment tenien 6 anys, i eren «esponges de coneixement», com apunta la mateixa Nayat. «Quan vaig anar a l'escola no sabia res de castellà, ni de valencià. El primer que vaig fer va ser escriure el meu nom a la pissarra, que, de fet, era l'únic que sabia llavors. Recordo que la meva professora va avisar a tots els que hi havia per allà, perquè estava escrit en àrab i quedava ben bonic».
'Toni Hawk Pro Skate r'
La Nayat no coneixia de res l''skateboard' fins que va descobrir un nou videojoc. 'Toni Hawk Pro Skate r' va ser el joc que va obrir les portes d'un nou món a les germanes Cheikh. «Al principi anava sola davant de casa a veure si em sortien els 'ollies' —salts—, però realment vaig iniciar-m'hi quan vaig conèixer una noia que també patinava. Totes dues vam moure'ns per València i vam entrar en la comunitat de la ciutat. Al cap de sis mesos també va començar la Sara».
Barcelona es va descobrir als 'skaters' a partir d'un vídeo, anomenat 'Menikmati', que va publicar la marca de vambes estatunidenca 'éS' per a publicitar el seu equip d''skaters' professionals. A partir de llavors, tots els patinadors volien visitar els llocs més concorreguts de Barcelona per a patinar en ells: Plaça Universitat, les Tres Xemeneies del Paral·lel... i sobretot, l'esplanada del MACBA.
En aquell moment va ser quan la Nayat va descobrir Barcelona, i el seu somni va passar a ser venir a viure a la ciutat. I, dit i fet, va aprofitar unes pràctiques de feina per venir a viure aquí. Altre cop, la seva germana la va seguir mesos després.
Barcelonines sobre rodes
Les dues germanes són de les patinadores amb més renom dintre de la comunitat a Barcelona. Segons explica la mateixa Nayat, l''skateboard' és un esport que cada cop entén menys de diferències de gènere, encara que hi segueixi havent una majoria masculina. «Som com una microsocietat en l'àmbit mundial. I això no ho té cap altra disciplina esportiva, perquè jo puc viatjar on sigui, que sé que em trobaré algú que patini i possiblement ens farem amics», explica la Nayat, i afegeix que mai ha patit «ni una sola mala mirada» per part d'homes patinadors, sinó el contrari, sempre l'han ajudat i animat a seguir endavant.
Per altra banda, sembla que la indústria també està començant a ser conscient de la problemàtica, i ja inclouen a noies als equips professionals de marques conegudes. La Nayat ho celebra: «Veure que hi ha noies que estan tan valorades com els nois t'ajuda a pensar que tu també pots fer-ho. Són un mirall per a les noies que veuen aquestes professionals i que volen patinar com elles».