No m’agradaria haver de convertir aquestes divertides i angèliques columnes en un observatori dels mitjans de comunicació tribals, però em sento arrossegat per la voràgine de l’actualitat. No ens enganyem: el tauró fa quinze metres de llarg del nassiró a la cua i té unes ganes boges de fotre’ns queixalada al coll.
Espectacular dilluns de la maquinària propagandística autonòmica, que ahir va centrar els seus titànics i entranyables esforços en intentar convèncer-nos de les bondats incontrovertibles dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. De res ha servit la humiliació del president aragonès i catalanòfob Lambán al nostre President Petit ni sembla que li importi a ningú que no hi hagi res sòlid darrere l'última proposta de pillatge de les elits extractives barcelonines.
És que realment no hi ha res. Cap projecte sobre la taula. Cap estudi d’impacte econòmic real, sense fer castells a l’aire. Cap consens a la regió, més enllà d’una enquesta tramposa amb una mostra que no arriba ni als mil individus. Però això no va ser impediment perquè els Jocs de la Fam ahir rebessin ahir una injecció comunicativa global. Vam tenir un davantal lamentable de Jordi Basté —just abans de saber que té els mugrons empitonats per Rigoberta Bandini—, una entrevista de Laura Rosel a un senyor del Comitè Olímpic Internacional més fals que un duro sevillano —no podia evitar que la veu li dringués com monedes d’or caient a la butxaca de la seva organització mafiosa—, una editorial del diari Ara que ens tractava de subnormals tal com sol fer el Pravda d’ERC i les habituals distraccions woke del Planta Baixa de TV3. El paquet complet de la desesperació governamental.
Em pregunto com s’ho deuen fer, des del punt de vista logístic. M’afiguro que deu existir un grup de whatsapp auspiciat per Sergi Sol on els líders de l’opinió nacional es comenten les banalitats periodístiques usuals —el Barça, les mamelles del festival de Benidorm, les infidelitats d’Urdangarin, etc…— i de tant en tant una veu no identificada escriu alguna directriu sibil·lina, no gaire autoritària, que els catalans no som així, som tots bones persones. “Aquest dilluns estaria bé que demostréssiu el vostre patriotisme i parléssiu tots de com lligarem els gossos amb llonganisses si demanem els Jocs”, “haha, sí, estaria bé perquè lo de les bruixes ja no ho podem estirar més”, “per mi cap problema, que sóc un estómac agraït”, emoticona de l’albergínia, del senglar de Collserola i de l’ànec de coll verd.
El cas és que no hi ha projecte, no hi ha entesa, no hi ha infraestructures dissenyades, res que quantifiqui els presumptes beneficis dels Jocs per a la regió. Ni cap argument —no espanyolista— que justifiqui perquè s’han de fer juntament amb l’Aragó però no amb Andorra o amb el vessant francès del Pirineu. Tampoc hi ha, i això és de traca, cap opció per a la candidatura, en el cas improbable que tiri endavant. Per no tenir no tenen ni una mascota, que és l’únic que ens importa d’uns JJOO. (A mi m’hauria agradat reciclar el Tàrracus disfressant-lo amb un cap d’os bru i ensulfatant-lo de cocaïna, dues de les icones característiques de la Catalunya muntanyenca). Tanmateix, res d’això ha estat possible. Només hi ha la voracitat depredadora de la bèstia empresarial concertada i la campanya mediàtica que l’acompanya. A banda, esclar, del ridícul efectiu en què queda l’Espanya autonòmica, cosa que, ben mirat, a mi ja em va bé.
Aquest monstre s’ha de matar. Em direu il·lús, i és possible que ens hi deixem alguna extremitat, però bé que hi haurem de fer alguna cosa. Ara tapeu-vos les orelles que escriuré una frase òbvia i pedant: no hi ha espai per a la veritat en els mitjans públics i concertats catalans. I la veritat rai, no serem tan justets com per fer-ne un valor absolut. Però és que tampoc queda gaire lloc per a l’expressió lliure.
El cas de Joe Rogan em dona certa esperança. El resumeixo: Rogan és un excomentarista d’esports de contacte i exhumorista que fa un podcast anarco-carlí als Estats Units. S’hi parla de tot, en to satíric, amb un biaix ideològic allunyat del discurs woke que s’està carregant la cultura occidental i defugint la correcció política. S’ha volgut identificar Rogan amb el trumpisme, però la veritat és que va fer campanya activa pel demòcrata Bernie Sanders. Actualment, a Amèrica hi ha mastegots perquè t’entrevisti Joe Rogan, que reuneix onze milions d’oients a cada emissió. Una bestialitat que ha fet que Spotify el fitxi en exclusiva per cent milions de dòlars.
Doncs bé, Spotify ha estat sotmesa a una extorsió indigna perquè al programa de Rogan es van defensar tesis dels antivacunes. Extorsions fins al punt que Joni Mitchell i Neil Young —aquell home que canta com si l’estiguessin estrenyent els ous— han retirat els seus discos de la plataforma perquè Spotify no ha cedit al xantatge. Han saltat inclús Harry i Meghan, els hipòcrites ducs de Sussex, que encara és hora que facin contingut amb els vint-i-cinc milions de dòlars que van signar per fer el seu propi podcast. Spotify ha fet números, i li surt més a compte ignorar les pressions que els demanen censura i crema d’infidels.
És clar que Spotify és un gran transatlàntic i que Catalunya no és navegable per aquestes eslores. Però no tot està perdut. Com tots els tinglados mafiosos, el nostre caurà quan ja no sigui rendible. Hem d’esperar una mica més i es començaran a menjar la pròpia merda i a beure’s els propis pixats. Només necessitem una barca més gran, i mirar de no mullar-nos els peus.