Abans d’entrar en les consideracions artístiques i sociològiques hem de fer números. Com a hores d’ara ja sap tothom perquè se n’ha fet prèdica exhaustiva i s’hi ha donat bombo generós, aquest cap de setmana passat hem tingut òpera a la ciutat de Tarragona. Això hauria de ser una notícia de relativa importància, si no fos pels merders constants que tenen els tarragonins amb les seves arts escèniques, la seva afició a tenir teatres a punt d’enderrocar-se, el seu atàvic complex d’inferioritat cultural respecte dels reusencs o —sobretot— la singular singularitat que, en aquest cas, representa que hagi estat el mateix Ajuntament de Tarragona qui ha produït l’espectacle.
Ignoro si és gaire habitual que els consistoris es dediquin a fer òperes i, de fet, no m’importa perquè ha sortit bé. Si no voleu continuar llegint la crònica ho podeu deixar aquí, perquè aquest és el resum. Ha sortit bé. Si hagués sortit malament tant l’oposició municipal com jo ens hauríem de tirar al coll de l’alcalde Ricomà. Una bala que ha esquivat. L’altra potser encara no l’ha disparat ningú perquè Tarragona és una ciutat privilegiada i tropical on de juliol a setembre ningú no té ganes de barallar-se. I, a més a més, produint una òpera gairebé íntegrament tarragonina ha passat la mà per la cara als de Reus i la seva cultura decadent, i això és el que compta.
Però el cas és que el Camp de Mart té un aforament de 1787 espectadors que per culpa de les restriccions pandèmiques s’ha hagut de reduir a uns 1200. A quaranta euros per barba —preus popularíssims— ens surt que a Ricomà —i al contribuent— el capritx de treure’s la seva cigala escipiona i marcar-se aquest Rigoletto de luxe li ha costat la fredolica de més de 150.000 euros. Una nit, una sola representació. Se suposa que per qüestions d’agenda no s’han pogut programar més funcions per acabar d’amortitzar la inversió. Una llàstima, però això col·loca el nostre alcalde en una dimensió russa del dispendi i del ‘que no falte de ná’, i això ens encanta.
Ha valgut la pena amollar aquesta bitlletada pública per donar-nos aquest gust de nou-rics? És clar que sí. No hi haurà pogut accedir tothom, però encara que només hagi servit per donar visibilitat als músics i cantants i gent de la faràndula de la regió —no tothom és coneixedor de la vitalitat i excel·lent nivell d’aquest sector artístic tarragoní— ho hem de donar per bo. Al final, si les empreses privades no hi arriben doncs bé que ha d’actuar l’administració, que per això hi és.
A banda hi ha un factor personal de gran interès, que és la revenja del baríton local Àngel Òdena. Com que estava mig barallat amb l’alcalde Ballesteros i l’antic govern municipal del PSC, ara el govern d’Esquerra l’ha compensat muntant-li aquesta superproducció a mida de la seva megalomania deliciosa. Fins i tot la tria de l’obra no és casual, Òdena es va passejar per l’escenari del Camp de Mart vociferant els famosos ‘Vendetta!’ de l’obra de Verdi que semblaven trufats de dedicatòries als anteriors inquilins de l’Ajuntament. En un moment de la representació, per cert, el director de l’orquestra Oliver Díaz, va haver de parar la música perquè esclatés una traca encesa a peu de carrer que feia una ferum socialista que tirava d’esquena. Això, un parell de motos i un camió de la brossa que no es van donar per al·ludits amb el tall de carrer van ser les úniques interrupcions acústiques en un clima sonor sorprenent i aconseguit, sobretot quan els sons la mitjanit tarragonina sota muralles es confonien amb la inquietud emboscada dels afores de Màntua on es resol l’obra de Verdi.
Òdena, protagonista absolut de l’esdeveniment, ha continuat per cert en el paper de bufó estrafet vindicador hores després d’acabada la funció, i en un divertit post de Facebook, embriagat d’èxit, l’ha agafat amb el Diari de Tarragona, a qui ha acusat de no fer-li cas tot i ser-ne col·laborador esporàdic. Un personatge sensacional que la vida tarragonina ha guanyat i que haurem de seguir amb deteniment els pròxims anys.
Perquè el que no se li pot retreure a Òdena i a la resta del repartiment —amb la soprano Sabina Puértolas i el tenor Antonio Gandía en els papers principals— és l’èxit artístic. Tot i una escenografia notable —una mica justeta pel que fa als moviments actorals— i un nivell orquestral excel·lent malgrat el hàndicap de l’aire lliure, l’exhibició vocal va deixar tothom atònit. Tinc la sensació que el públic, donat l’emplaçament i la novatada, s’esperava una sarsuela de final de curs de batxillerat i es va trobar una òpera més que competent i homologable en l’àmbit dels festivals europeus. No són els Wagners de Bayreuth, naturalment, però el xute d’autoestima per a la ciutat i saber que aquí també es pot fer cultura de masses de qualitat —l'òpera encara és un gènere valuós en aquest sentit de compendi artístic total— sense fer enrojolar la concurrència, no ens ho treu ningú.
També cal dir que haver triat un Verdi i concretamentRigoletto, que és una col·lecció de temassos incancel·lable era jugar amb poc risc. Com diu el nostre músic orgànic Joan Magrané, has de fer molt malament un Verdi per no triomfar. Però feia goig veure el respectable concentrat i gaudint de cada nota del Caro nome sensual de Puértolas, dels seus duets amb Òdena o de les àries en emulació pavarottiana del tenor Gandía —un senyor petit que recordava Pere Aragonès, tampoc devia ser casualitat— com el Questa o Quella o una Donna è mobile que va tenir un espectacular reprise cantat des d’un descapotable que circulava en un pla superior resseguint la muralla i que va provocar uns oh i ah d’admiració que seran recordats molt de temps.
El millor moment, però, va ser el famós quartet Bella figlia dell’ amore, la peça perfecta i insuperada del Bel Canto que desemboca en el tràgic desenllaç, una de les obres mestres de Verdi, on a Òdena, Puértolas i Gandía s’hi va afegir la mezzosoprano Laura Vila per empastar uns contracants deliciosos. I posats a destacar, una menció també per al nivell coral, amb la participació estel·lar i inesperada d’un cor masculí format per veus de l’Ensemble O Vos Omnes dirigit per Xavier Pastrana (en aquesta casa en som fans acèrrims), que per un dia va abandonar la música sacra per brodar els sottovoces romàntics.
Per posar pegues. L’estructura metàl·lica mòbil que protagonitzava l’escena feia patir una mica i semblava un empostissat de festa major, sobretot al començament quan tothom hi picava de peus i semblava que fessin una mena de ball de bastons, flanquejats per unes ballarines de pole dancing que feien presagiar la pitjor de les catàstrofes escèniques. O unes pantalles de sobreimpressió de subtítols amb una llum tan tènue que gairebé m’hi deixo la vista. Sort que la progressiva suspensió d’incredulitat i el fet que ja ens sapiguem l’argument ho va arreglar tot. Un argument, reitero, molt ben triat. Que els estrafets al final sempre acaben venjant-se: el relat que Junqueras i els seus acòlits miren de vendre al poble. És ben bé l'òpera d'ERC i del zeitgeist. Ben jugat, xecs.
Abans de la representació, Jordi Giramé, que havia estat programador del Camp de Mart, ens comentava que molts anys enrere ja s’hi havien fet òperes, però que tant la companyia artística creada per a l’ocasió com l’Ajuntament estaven contentíssims amb aquest Rigoletto. No és per menys. Es pot dir més que mai que l’èxit ha superat la pròpia empresa. Al final de la funció, entre aplaudiments, la gent es mirava incrèdula com preguntant-se «això hem estat capaços de fer? Tan bons som i no ens ho havia dit ningú?’» Coses d’una ciutat i d’una regió a qui han fet creure que té un sostre de vidre i que s’ha de conformar amb el paper provincià que uns altres li han conferit.
Per part meva, res més. Només felicitar l’organització per haver-me posat una barra al costat de la localitat i que em va permetre fotre’m dos gintònics abans d’haver acabat el primer acte. Esperem que aquesta flor de divendres faci més estius i no ho haguem de recordar com un esdeveniment únic i històric. Això sí, el pròxim cop, espero que algú tingui la delicadesa de convidar-m’hi i no fer-me pagar entrada, que d’això encara no n’hem après. Maledizione.