Us hi heu degut trobar aquests dies, ho deveu haver sentit. Gent de setanta i vuitanta anys fent sorna: «no pateixis per mi, que han dit que això només afecta els vells». De cop i volta, no ho podem negar, a tots ens ha passat pel cap que els que ara hi són —encara que no els fem gaire cas— pot ser que d’aquí a pocs dies ja no hi siguin. No és parlar per parlar, és una possibilitat real i esfereïdora. En sec, hem despertat de la inòpia. El sistema sanitari, per bo que sigui, no ens podrà salvar d’aquesta angoixa. I pot semblar cruel, però cal treure’ns la bena dels ulls: no ens podrem salvar tots.
Me’n vaig adonar parlant amb ma mare, quan mirava de treure ferro: tu ets jove, tens seny i compleixes el confinament, encara estàs en edat productiva. M’ho va haver de recordar: ja he fet els seixanta, ja m’he de vacunar de la grip, tinc historial de risc, he de pensar en el futur dels que depenen de mi, si aquesta onada se m’endú. Silenci. No havíem tingut mai una conversa en aquests termes i, per molta sorna i frivolitat que hi poséssim, des de dissabte tenim un nou membre a la família. Un fantasma amb els nostres mateixos cognoms que es va asseure a taula, després de dinar, i que va prendre el mateix cafè que bevíem i va fumar el mateix tabac que fumàvem.
Sé que aquesta ombra ja m’acompanyarà per sempre i farà d’intèrpret de qualsevol conversa que pugui tenir amb ma mare. No sé si ella hi parla, però jo ja hi mantinc extensos debats metafísics. Que si estem sols, que si no som res, que fins quan viuràs amb mi, li pregunto. No descarto fer-me’n amic, d’aquest àngel de la incertesa, perquè al cap i a la fi, és prou sociable i enraonat. A estones també l’insulto i li dic el nom del porc. Voldria que no hagués arribat mai o que tornés d’allà on ha vingut, de la Xina, dels Estats Units o d’on sigui. Perquè tot i saber que l’individu és de la família, la temptació de tractar-lo d’estranger i d’invasor és irreductible.
No hi ha quartos per a salvar vells. Aquesta és l’única resposta al misteri. A l’estat d’alarma anunciat i no aplicat fins a setanta-dues hores després. A la consigna estranya d’haver-se de confinar a casa però haver d’anar a treballar. A les perruqueries obertes per deixar cadàvers ben empolainats —com demanava Vito Corleone a l’enterramorts Buonasera que deixés ben guapo a son fill Santino crivellat per les bales. A la falta de recursos per practicar tests a potencials pacients asimptomàtics de COVID-19, com s’ha fet a Corea o a Alemanya. A la corba de creixement espanyola que deixarà tants morts com a la Xina, amb trenta vegades més població. A la negativa d’aïllar les zones de més concentració del virus, per nacionalisme celtibèric i per repartir la malura per tot el territori. A la rucada que la malaltia no coneix fronteres.
Ens ha tocat viure aquí i estem sols amb els nostres mitjans. No ens ajudarà ningú. La decisió presa per l’única autoritat competent és que hi ha gent que haurà de morir i que ja està sentenciada. El bombo de la loteria nacional, unitat de destí en lo universal, ja ha començat a girar. El mateix que s’ha decidit al Regne Unit, però amb la pàtina habitual d’hipocresia hispànica.
El fantasma de la incertesa que ens han encolomat ens acompanyarà els pròxims mesos, com una capa de greix que no se’n va per molt que et rentis les mans. I confinats, només hi podrem debatre per passar l’estona, demanant-li consell per ordir la nostra venjança contra els negligents. Tot i saber el que va establir el xino Confuci, que si prepares una revenja has de cavar dues tombes: una per al teu enemic i una altra per a tu.