El gran obstacle per entendre la política mundial actual és Donald Trump. No per cap acció política que hagi dut a terme o pels canvis psicològics estructurals que està iniciant als Estats Units, sinó perquè la seva figura s'ha convertit en la mesura de tot i perquè tot ho enterboleix.
Veiem contínuament a Trump com el primer de la llista dels “líders durs”, “presidents il·liberals” o “autòcrates populistes” que, ens diuen, s'estan estenent arreu del món. Però Trump és una figura secundària davant del gran canvi mundial que veurem al segle XXI. També ho són els brexiters o els populistes de dretes que es consoliden arreu d'Europa.
La tendència realment important és asiàtica. A Orient s'estan creant nous conservadorismes que definiran molt més les dècades vinents que els daltabaixos que veiem a Occident i que ocupen les portades dels grans diaris internacionals. El nou món que està naixent és de dretes. Però d'una dreta diferent de la que estem acostumats.
Rússia, Índia i la Xina. Selecciono aquests tres referents de la nova dreta asiàtica influït per l'assaig The Dawn of Eurasia, de Bruno Maçães. És el meu llibre de l'any. Ha aconseguit que interpreti el món d'una manera nova, combinant coherència, curiositat i risc intel·lectual. Un concepte de què parla molt Maçães —i que troba a faltar a Europa— és el d'aventura. Per entendre el Nou Món conservador hem d'adoptar aquest esperit.
Moscou, novembre de 2017. Al carrer gairebé neva. Entro a la petita església de la Mare de Déu de Kazan. L'encens i el canvi de temperatura em maregen. Em veig rodejat d'icones de sants i verges. Una noia altíssima, amb un voluminós abric que cobreix un vestit curt i uns talons estratosfèrics, entra darrere meu. Potser ha confós la porta de l'església amb la d'una discoteca. Però porta un vel negre que li cobreix el cap i s'aproxima a les icones dels sants. Es planta davant d'un, seriosa. Hi aproxima el cap, li xiuxiueja unes paraules i li fa un petó. Encén una espelma. A pocs metres de distància, una àvia baixeta i arrugada repeteix el mateix ritual. Paraules i un petó al sant.
«L'autòcrata es va reencarnant de Pere el Gran a Stalin, fins a arribar a Putin. Un Estat molt fort per controlar un territori despietadament extens i despoblat».
La tradició d'on agafa energia la Rússia de Putin és el cristianisme ortodox. És una mena de nucli espiritual majoritari —l'esperit, aquest terme tan perillosament infravalorat per l'actual Occident— que permet establir uns valors amb els quals s'identifica l'Estat. Això reforça la gran massa però arracona les minories sexuals i polítiques. També dóna legitimitat a la gran segona tradició russa: el tsarisme. L'autòcrata que es va reencarnant de Pere el Gran a Stalin, fins a arribar a Putin. Un Estat molt fort per controlar un territori despietadament extens i despoblat. Un Estat recuperat després de l'enorme crisi econòmica dels anys 90 —el gran èxit de Putin— i amb força per tornar a influenciar l'exterior. Ja sigui a través del poder dur a Orient Mitjà o a través de l'atracció que el seu tradicionalisme —en l'àmbit familiar o sexual— pot tenir en importants capes d'Occident, que interpreten revolucions com el feminisme com un assetjament a la seva identitat i conviccions més sòlides.
Si la nova dreta occidental té un punt més aviat reaccionari i d'atrinxerament, la nova dreta asiàtica utilitza la tradició com a motor per obrir-se pas al món. La nova dreta occidental, de fet, utilitza el passat idealitzat com a símbol per justificar les barreres contra les influències que vénen d'Orient. El cas d'Europa de l'Est és dels més clars: la tradició cristiana es presenta com a la pròpia de la nació i com a justificant per a limitar l'entrada d'agents forans —els refugiats islàmics. Però és una tradició que no té vocació d'estendre's més enllà de les fronteres pròpies. És més un antídot que un motor. La nova dreta occidental és defensiva.
La nova dreta asiàtica sí que utilitza la tradició com a motor. També idealitza un passat llunyà, però aquest li serveix per justificar el seu conservadorisme fort en política interior i la seva influència creixent en política exterior. Té un projecte que desitjaria que influís més enllà del seu territori estatal. Això no vol dir que vulgui conquerir el món. Més aviat, pressiona perquè el món es vagi adaptant a la seva manera de fer.
«La nova dreta asiàtica no forma part de cap conspiració mundial. No hi ha un Steve Bannon a l'ombra teixint connexions perquè les grans potències orientals dominin el planeta».
La nova dreta asiàtica no forma part de cap conspiració mundial. No hi ha un Steve Bannon a l'ombra teixint connexions perquè les grans potències orientals dominin el planeta. Assumir que funcionen així —com si tot allò que no és Occident funcionés com a mirall d'Occident— és no entendre la importància que totes aquestes potències donen a la seva pròpia civilització i tradició. En aquest sentit, la nova dreta asiàtica és plural. No està unida globalment sota una mateixa ideologia. Agafa el seu impuls de les arrels i la història pròpia. Per això serà més forta que experiments com el comunisme o el panarabisme. La nova dreta asiàtica és nacionalista i conservadora.
I no la podem entendre sense els casos particulars. Està massa arrelada a la seva tradició política i intel·lectual —que a Occident desconeixem quasi completament i, per tant, molts cops pensem que no existeix. No podem obrir un únic llibre —una mena de Das Kapital— i entendre de manera general els seus fonaments. Només podem mirar cas per cas.
Fa poc vaig viatjar a Gujarat, l'estat on va néixer Modi —i també Gandhi. Vaig quedar amb una noia local per anar a sopar al mercat de la ciutat antiga d'Ahmedabad. Mentre tastàvem diferents plats —tots vegetarians, com sol passar a molts llocs de l'Índia—, em va explicar que era atea i em va deixar anar un potent discurs feminista sobre les pressions familiars cap a les dones índies. I, tot seguit, em va explicar com a les últimes eleccions havia votat al religiós i conservador Modi. També ho havien fet molts joves que coneixia.
Per què? Un dels motius, em va dir, era que Modi representava per a ells una renovació davant de la casta familiar del Partit del Congrés. També era l'únic que es prenia seriosament solucionar el problema de Caixmir —encara que fos destruint els consensos de l'Índia republicana. Modi era, a més, el primer ministre que estava fent que l'Índia destaqués realment en l'escena internacional. Dies després, un activista de Bombai radicalment anti-Modi em va reconèixer que, efectivament, molts joves estaven cada cop més atrets per la novetat que suposava el BJP.
«La crítica principal és al fet que el Partit del Congrés —el de Nehru i els Gandhi, que va gestionar la naixent Índia postcolonial— no va saber tenir en compte la tradició de la majoria hinduista del país».
Com en el cas eslau, la fonamentació religiosa es manté present, en aquest cas, en la forma de l'hinduisme. Però a l'Índia hi ha un segon element clau: la batalla de poder postcolonial. Per entendre com s'ha format el “nacionalisme hindú” és útil llegir a Swapan Dasgupta, un dels ideòlegs del BJP, el partit al govern. A l'assaig Awakening Bharat Mata, aquest intel·lectual indi busca connexions entre la política de l'actual primer ministre indi, Narendra Modi, i el pensament de referents del conservadorisme occidental, com ara Roger Scruton, Edmund Burke o Irving Kristol. Però potser el més interessant és que planteja la revolució que ha fet Modi com a una espècie de cultural war amb característiques índies. La crítica principal és al fet que el Partit del Congrés —el de Nehru i els Gandhi, que va gestionar la naixent Índia postcolonial— no va saber tenir en compte la tradició de la majoria hinduista del país, sinó que va imposar una visió socialista-secularista on les mostres públiques de religiositat hindú eren criticades i la de les minories exaltades.
El projecte d'Hindutva de Modi, en el qual la nació quedi aglutinada sota la visió majoritària hinduista —més enllà de castes o divisions territorials— és victimista de base. Abandera el discurs que les elits tradicionals seculars han marginat l'hindú “de peu”, afavorint especialment a la minoria musulmana.
Però aquest discurs trontolla si un passeja, per exemple, per Bombai durant el festival del déu hindú Ganeixa. Jo ho vaig fer fa unes setmanes. En cap moment vaig veure una marginació pública d'aquesta religió, més aviat al contrari: per tot arreu veia templets dedicats al déu, on al vespre es reunien centenars de persones per ballar al ritme de música local a tot volum. Alguns d'aquests templets fins i tot estaven finançats per partits polítics, que posaven enormes cartells amb les cares dels seus líders felicitant a tothom la festivitat de Ganeixa.
L'omnipresència de la religió en l'espai públic indi va ser, segurament, una de les coses que més em va impressionar del país. És indubtable que ha jugat un factor clau en l'ascens de Modi. Però recordem la meva amiga feminista i atea. La consolidació del BJP no es podria entendre, tampoc, sense la pervivència de conflictes com el del Caixmir o el de Pakistan, que el Partit del Congrés no va saber solucionar.
Anem a la Xina. Quan vivia a Pequín, una de les coses que més em va sorprendre va ser quanta gent es queixava de problemes concrets —la corrupció, la contaminació— sense que això impliqués posar en dubte el monopoli del poder del Partit Comunista. Aquesta és la gran victòria conservadora del règim actual —malgrat que cada pocs anys The Economist anunciï la caiguda imminent del Partit. Tant el govern com la població són conscients de la seva enorme tradició com a civilització i es consideren mereixedors d'un paper central a l'escena internacional. Creuen que els dos últims segles de decadència nacional han estat més una excepció que l'inici d'una nova etapa. Tot apunta que tenen raó.
«El conservadorisme xinès és bàsicament d'arrel política».
A diferència de Moscou i Nova Delhi, Pequín no es regeix per un conservadorisme de base religiosa, sinó fonamentalment secular, com ha succeït durant tota la seva història. El tradicionalisme familiar imposat per l'Estat o la repressió de minories sexuals no existeix. Com ja hem dit, la nova dreta asiàtica no és homogènia. El conservadorisme xinès és bàsicament d'arrel política. És el més important d'Àsia i alhora el més difícil de desxifrar. Té com a fonaments la desconfiança cap a les masses, l'elitisme burocràtic i l'estabilitat com a valor fonamental. És més conservador confucià que revolucionari maoista.
Fa uns mesos parlava amb una xinesa d'un autor que tots dos havíem llegit fa poc, Michael Oakeshott. Aquest filòsof del conservadorisme anglòfil m'havia servit, en el meu cas, per repensar de manera forta per què és important la tradició i, d'altra banda, com es forma un bon polític. El seu missatge em semblava potent i fins i tot revolucionari —a quants mitjans o universitats podria llegir un discurs similar?. A ella, en canvi, Oakeshott també li havia agradat, però considerava que les coses que deia eren de sentit comú. Les havia escoltat des de petita a la Xina. Mentre a mi Oakeshott em feia ballar les idees, per a ella era el pa de cada dia. La tradició com a motor i no com a llosa.
«Alhora, la profecia d'inicis de segle que descrivia la desaparició dels estats i de les nacions quedarà com una anècdota. Es prioritzarà la pau per sobre dels drets humans. Al mateix temps, el pluralisme generarà més conflictes».
Repassats aquests tres casos, ampliem el focus i mirem el mapa del món. La varietat d'aquests sistemes en ascens accentuarà el relativisme en les relacions internacionals. Hi haurà més tolerància respecte a la varietat de models polítics —derrocat el mite de la convergència inevitable cap a la democràcia liberal occidental. Alhora, la profecia d'inicis de segle que descrivia la desaparició dels estats i de les nacions quedarà com una anècdota. Es prioritzarà la pau per sobre dels drets humans. Al mateix temps, el pluralisme generarà més conflictes.
El Nou Món serà més complicat. El conservadorisme asiàtic hi jugarà, com a mínim, un paper tan important com el d'Occident. Fins fa no res, els Estats Units i Europa eren els qui marcaven com era el món. La força transformadora del segle XXI, però, vindrà des d'Orient. Pot semblar-nos irònic que sigui conservadora. Però potser caldria substituir la ironia per l'aventura.