Desencantats. Una mica de coragre recorre l'estómac d'Europa. Fa deu anys el periodisme i, sobretot, alguns sectors polítics entreverats de periodisme van veure en les xarxes socials la possibilitat de fer política d'una altra manera. En horitzontal, afavorint la participació i superant la unidireccionalitat clàssica de la comunicació de masses. En aquest lapse de temps, hi ha hagut el Brexit, l'arribada de Trump a la Casa Blanca o el Procés català. Fenòmens polítics de calibres molt diferents però que tenen tots en comú l'ús i abús de les xarxes socials. Segons els ponents de la sessió d'ahir a Cal Massó de Reus, més aviat abús. La nova política 2.0 no ha acabat d'anar com esperaven. Ara ve la reacció.
L'abús polític de les xarxes socials
Potser conscients que el tema convidava a tirar-se a la beguda, l'organització de la jornada de la Mobile Week a Reus va requerir el suport de Damm i es repartien mitjanes a l'entrada de l'acte. És un detall que s'agraeix. Davant, dues files d'estudiants de l'INS Baix Camp són advertits severament que vagin amb compte amb el que expressen a les xarxes, que els passarà factura més aviat que tard. Concretament alumnes del Cicle Formatiu en Desenvolupament en Aplicacions Web, que escoltaven molt atents —bastant més atents que els adults del fons— les decepcions del regidor de Promoció Econòmica de Reus Marc Arza, l'expresident del Parlament Ernest Benach i els periodistes Cristina Salvadó i Josep Martí Blanch. Tots ells significats i interessats en com les xarxes han modulat les noves relacions entre poder polític i societat. L'acte clausura el pas per Reus de la Mobile Week, inclús amb retransmissió de TeleReus i un gran èxit de convocatòria que provoca maldecaps logístics amb les cadires i la megafonia.
En totes les intervencions hi plana el mateix desencís. Segons Cristina Salvadó —consternada per la banalització actual de la mentida— si bé Twitter i Facebook podien haver representat al començament una democratització dels intermediaris entre el missatge polític i el votant-consumidor, l'evolució natural o interessada de les xarxes han tornat a fer sorgir tota mena de filtres i restriccions en l'accés a la informació. Marc Arza expressa la mateixa idea quan exposa una paradoxa: si bé fa només pocs anys era inconcebible que un polític no tingués Twitter, ara potser ja és recomanable no tenir-ne, en un espai virtual minat de paranys, trolls i debats estèrils.
No només això. L'onada reaccionària pot abastar fins i tot la transparència, un dels grans valors polítics dels últims temps, de la qual s'afirma que no ha de ser indiscriminada. El joc polític necessita la discreció i la negociació translúcida, i esdevé impossible amb l'exposició pública constant a les xarxes. Una campanya permanent. De fet s'arriba a insinuar que la transparència és l'anti-política, cosa que presagia que els quadres que van apostar per això del 2.0 estan a punt de fer un pas al costat.
Una Constitució Europea dels Drets Digitals que no arriba mai
Entre tot el pessimisme general i la nova era de control de la informació que s'acosta, el més pessimista és Martí Blanch, que traça una trajectòria històrica de la influència de les xarxes en política, des del 'Pásalo' que va portar Zapatero inesperadament a la Moncloa el 2004, passant per la segmentació personalitzada de consignes a Facebook de la campanya de Trump o l'atzagaiada final del Brexit. Un procés de degeneració que ha desembocat en un estat actual que no va tenir problemes en titllar de pornografia i segrest de la gestió política per part de l'activisme de les xarxes.
Amb especial esquírria contra el President actual de la Generalitat Quim Torra (tot i que a l'anterior, el de Waterloo, tampoc li té gaire estima), segons l'analista un exemple clar del mal ús polític de les xarxes socials. Qui menys va estripar va ser Ernest Benach. I podria tenir-ne motius, perquè no es va estar de tornar a destacar la seva obra magna, la digitalització del Parlament de Catalunya i el relat de com va passar d'un hemicicle on només el socialista Donaire, el periodista i pastisser gironí KRLS i ell mateix tenien un compte de Twitter a una institució completament connectada i oberta virtualment a la ciutadania. Tot i això, Benach —amb la mirada perduda al sostre de Cal Massó i amb cert aire de guru a qui els fidels han abandonat— reconeix que totes les esperances que va dipositar en el poder d'internet per generar una nova cultura política no han reeixit.
De fet, afirma que «la nova política no existeix», cosa que sorprèn amb els anys que fa que ens la volen vendre com a la següent revolució cultural. No tan sols per culpa dels polítics, però. En bona part, també carrega els neulers en els periodistes i en la rumorologia dels cafès de poble com a gènesi de les fake news.
La política ja no es podrà deslligar de l'era digital i de les seves xarxes d'influència, però a partir d'ara s'hi valdrà tot. Com una clau de judo, el sistema se les ha fet seves i ara les fa servir contra el que havien de combatre. Twitter ja no mola, qui ho havia de dir.