Dissabte passat Els Jóvens van fer un concert memorable al Teatre Calderón d’Alcoi, en el qual s’aplegaren gents arribades de tot arreu de l’allargassat territori valencià, des de Vila-real fins a Elx. Però era el seu darrer concert, el de comiat. No feia ni dos anys que havien presentat les onze cançons del seu primer i últim disc, amb les quals van sacsejar el panorama musical valencià. Una mena de rondalla pop-folk que revolucionava la tradició, feia de la cançó d’arrel una cosa nova i gojosa i prometia, doncs, enormes alegries de cara al futur. Però ja està. Ja s’ha acabat. Era una formació impossible de mantindre pel fet que els dos líders del grup, Pep Mirambell i René Macone, de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), viuen i treballen respectivament a Barcelona i a Madrid. I com que de la música en valencià, per molt revolucionària que siga, pràcticament ningú pot viure, pleguen. Per a tristesa infinita dels seus milers de seguidors. Però això és tot, xim pum catapum.
És una bona metàfora del país dels valencians: estructures menudes, inestables i malauradament quasi sempre dependents, per a prosperar, dels països veïns. Passa en molts altres sectors, com per exemple l’editorial, un dels motors culturals de qualsevol societat. Lluny de la xarxa de grans grups amb seu a les capitals de Catalunya i Espanya –fins a 44 dels 50 més importants de tot l’Estat, amb facturacions de centenars de milions d’euros–, l’estructura editorial valenciana, més enllà de tres grans empreses especialitzades en llibres universitaris i escolars com Tirant lo Blanch, Bromera i Rubio, es caracteritza per la seua menudesa i diversitat, sostinguda en iniciatives de volum i abast modest. O també passa el mateix en un altre sector totalment diferent, el dels partits polítics propis: si bé a Catalunya hi ha fins a cinc partits d’àmbit català amb representació parlamentària, PdeCAT, ERC, la CUP i, dins d’En Comú Podem, ICV i EUiA, amb més de 30.000 militants, a València, en canvi, únicament hi ha una coalició d’àmbit valencià, Compromís, integrada per tres partits, el BLOC, IPV i VerdsEquo, que conjuntament no superen els 5.500 militants. Això per no parlar dels més de 150.000 socis d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana pels pocs milers que tenen Acció Cultural del País Valencià, Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc o altres organitzacions semblants.
«La menudesa de les estructures valencianes és proverbial des de la mateixa fundació del Regne de València».
No debades, la menudesa de les estructures valencianes és proverbial des de la mateixa fundació del Regne de València en el segle XIII. Quan Jaume I va conquerir les terres islàmiques sobre les quals es va construir un nou país cristià no hi va trobar, evidentment, la potent noblesa que tradicionalment importunava els monarques a Aragó i Catalunya i ocasionalment els considerava un primus inter pares. No hi havia ni els grans barons aragonesos, com els Alagón, els Entença, els Luna o els Urrea, ni els nombrosos comtes i vescomtes catalans, com els d’Empúries, Urgell, Pallars o Cabrera. Al nou regne valencià, per contra, no hi hagué noblesa titulada pròpia d’alt rang fins a mitjan segle XIV, amb la creació dels primers comtats de Dénia i de Xèrica, i la major part d’ella sempre va estar estretament vinculada a la família reial. Tot quedava, al remat, dins del mateix nucli del poder central. D’altra banda, tot i que evidentment hi hagueren forts desequilibris, també el nou punt de partida marcat per la conquesta, amb el repartiment de lots semblants de terres entre els cristians que hi arribaven, va donar com a resultat una menor presència de les grans explotacions, agreujada per l’habitual distribució testamentària entre els fills barons de cada família. Sense la figura de «l’hereu», que concentrava les hisendes, el minifundisme va caracteritzar també, i encara caracteritza, el camp valencià.
No és d’estranyar, doncs, que ja a finals del segle XIV Francesc Eiximenis qualificara els habitants de la ciutat de València de «poble ajustadís», de gent «comunament pobra e deserta en béns materials», atesa aquella fragilitat estructural que mostrava el regne. Així les coses, més que amb el suport d’elits tradicionals que mostraven el seu malestar amb el poder central, habitualment les grans revoltes valencianes van nàixer de les classes mitjanes de la mateixa capital, en delicada unió amb sectors anàlegs d’altres ciutats del país, com així va succeir en la Unió de l’esmentat segle XIV, les Germanies del XVI, la Guerra de Successió del XVIII, les revoltes liberals del XIX o la Guerra Civil del XX. En relació amb això, cal remarcar, a més, que l’estructura urbana del territori valencià ha anat equilibrant-se de manera progressiva i, per exemple, si bé a Catalunya les quatre principals localitats de fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, Lleida, Tarragona, Reus i Girona, no sumen més que una quarta part de les xifres demogràfiques de la mateixa capital (1.600.000 habitants), en el cas valencià, per contra, Alacant, Elx, Castelló de la Plana i Torrevella agrupen tants o més pobladors que la ciutat de València (800.000 habitants). És un país, doncs, que presenta majors dificultats per a la centralització i la unificació, atesa també la fragmentarietat i diversitat dels principals nuclis econòmics que han anat desenvolupant-se en època contemporània.
«L’estructura urbana del territori valencià ha anat equilibrant-se de manera progressiva».
Al nord, entorn de la mateixa ciutat de Castelló, destaquen la ceràmica i els taulells; al centre, entorn de València, les indústries de l’automòbil, l’alimentació i els mobles; un poc més al sud, al voltant d’Alcoi, el tèxtil i la jogueteria; i finalment, en l’extrem meridional, sobre el potent eix Alacant-Elx, els plàstics, el calçat i les estores. Interessos divergents, per tant, que han complicat una vertebració econòmica i social que és molt més evident en altres llocs, amb el problema agreujat de l’existència d’unes grans fortunes molt recents i no tan poderoses com en altres territoris. Novament, la contraposició amb Catalunya resulta aclaridora: mentre que els grans magnats catalans provenen majoritàriament de famílies burgeses de fa generacions –els Grífols, els Serra, els Roca, els Carulla– i acumulen vora el 20% de les grans fortunes de l’Estat, els valencians són, com a molt, rics d’una o dues generacions –els Roig, els Soriano, els Lladró, els Colonques– i conformen només un 7% del patrimoni d’eixe selecte club de milionaris espanyols. Així les coses, amb una menor confluència d’interessos, una menor potència econòmica i un menor arrelament social hi ha, en conseqüència, una menor veu unitària i pròpia. És pura lògica històrica.
De fet, eixa menudesa i heterogeneïtat interna valenciana ha obstaculitzat enormement les possibilitats d’enfrontament amb el Leviatan de l’Estat central espanyol. Ja va passar en el segle XVII, quan la ruïna econòmica generalitzada del regne després de l’expulsió dels moriscos va provocar, d’una banda, el refugi en els braços de la monarquia de les elits nobiliàries i, d’una altra banda, uns esclats reiterats de violència que, no obstant això, no anaven més enllà com a conseqüència d’una manca evident d’horitzons ideològics i polítics ferms. Igualment, després d’una centúria de militarització, centralització i oblit del passat foral, la majoria dels valencians del segle XIX es van sumar entusiàsticament a la causa del nou Estat liberal centralitzat, mentre que a terres catalanes, amb una Barcelona pràcticament tan gran com Madrid i una potència econòmica industrial d’alta volada, s’iniciaven ja les reclamacions de descentralització i autogovern sobre la base de les estructures col·lectives històriques del Principat de Catalunya. En definitiva, encara ara, eixes condicions socials valencianes continuen dificultant l’extensió d’una identitat comuna forta i l’articulació d’una veu pròpia i diferenciada dins del conjunt d’un Estat espanyol en què les veus per un retorn al centralisme i la imposició de la matriu cultural castellana es fan cada vegada més potents i desaforades.
«Eixes condicions socials valencianes continuen dificultant l’extensió d’una identitat comuna forta i l’articulació d’una veu pròpia».
Però malgrat això, malgrat eixa menudesa estructural històrica, eixa fragmentarietat, eixa fragilitat, eixa dependència dels grans poders i eixes dificultats constants per cohesionar fortament la societat entorn d’uns interessos comuns, ací estem encara els valencians, amb una particularitat evident dins de l’Estat i amb una posició que en cap cas es pot menysprear. Som cinc milions, vora l’11% de la població espanyola; la quarta economia regional de l’Estat, per darrere de Catalunya, Madrid i Andalusia, amb quasi el 10% del PIB espanyol; amb una llengua valenciana ben viva que malda per dignificar-se entre els seus dos milions de parlants habituals; amb fins a 600.000 persones que declaren que la seua identitat valenciana és la prioritària per damunt de qualsevol altra, i amb una història i un patrimoni cultural de primera magnitud, expressat en monuments festius populars com el Sexenni de Morella, el Misteri d’Elx o la Muixeranga i les Festes de la Salut d’Algemesí. Una societat, la valenciana, que, malgrat els delicats consensos bastits en el marc de l’Estat de les Autonomies, està aconseguint sobreposar-se, mitjançant el Pacte del Botànic –que ja va camí dels sis anys–, al desprestigi provocat per l’assalt previ a les institucions de la dreta més immoral, corrupta i menyspreadora de la col·lectivitat pròpia.
I en esta nova cruïlla en la qual ens trobem, ocasionada per la crisi del mateix Estat autonòmic, cal que els valencians, siguen quins siguen els seus condicionants, trien el seu camí: el de la recentralització, la perpetuació de les polítiques fiscals i d’inversió del Govern Central, i l’eliminació de l’esfera pública de tota llengua diferent del castellà, o el de l’aprofundiment dels autogoverns territorials, el control i la inversió proporcional dels diners pagats per cada col·lectivitat, i la potenciació i l’impuls cap al futur de les cultures i llengües dels diversos pobles que han conformat històricament Espanya. I potser ha arribat el moment de ser conscients que, tot i ser menuts i fràgils, també podem ser valents a l’hora de participar en la tria col·lectiva que marcarà la trajectòria de l’Estat durant les properes generacions. La veu dels valencians serà important en eixe sentit i, mentre esperem la dificultosa irrupció d’una dreta valencianista –Demòcrates Valencians ho ha intentat darrerament, de moment sense èxit–, caldrà que les esquerres, ja siguen les d’àmbit valencià o les vinculades a partits estatals, refermen, reforcen i redoblen, sense por a la fragilitat pròpia, la seua aposta per l’enfortiment de l’autogovern i les particularitats de les nacionalitats històriques. Sí, som un país de coses menudes i fràgils, però també les coses menudes i fràgils, tractades amb respecte i constància, perduren en el temps. I de vegades són les que més brillen i les més belles.