L'any 1995, l'escriptor portuguès José Saramago va publicar Assaig sobre la ceguesa, una novel·la en què una estranya epidèmia es presenta de sobte en un ciutat i se'n fa l'ama i senyora. La malaltia, absolutament infecciosa, no responia a les característiques mèdiques de cap malaltia infecciosa coneguda fins aleshores ni tenia els efectes que cap altra pogués provocar però Saramago no buscava en la seva obra realisme sinó fer literatura d'idees i per això inventà una epidèmia de ceguesa que esdevenia alhora terriblement metafòrica. Saramago era ja considerat un escriptor de primera línia, autor d'una densa obra que incloïa títols com Memòria del convent, L'any de la mort de Ricardo Reis o Història del setge de Lisboa, i tres anys després seria distingit amb el Premi Nobel de Literatura sense deixar d'escriure, tot el contrari.
La seva literatura si té algun tret destacat que puguem qualificar com a característic és que és escrita per un home compromès amb la causa de la justícia social, d'esquerres i dempeus contra les opressions de tot tipus. Aquesta definició general pren formes diverses en les seves obres, des de la descripció de les condicions de vida i treball de les classes populars fins a la construcció de personatges que s'enfronten a les adversitats i les vencen a partir de la voluntat de ser i de no deixar-se emportar per la desídia o aixafar pel poder.
A Assaig sobre la ceguesa, un conductor pateix un accident de trànsit com a conseqüència d'una ceguesa sobtada, una «ceguesa blanca» que fa que la seva vista passi a veure només una superfície blanca semblant a la llet. El conductor cec intenta arribar a casa i aconseguir que un metge l'ajudi però en unes hores tothom amb qui ha tingut contacte, inclòs el metge, es tornen cecs. Aquesta ceguesa sobtada, a banda d'inexplicable, és incurable i s'estén en forma d'epidèmia primer pels carrers de la ciutat i després a tot el país on passen els fets.
Les característiques de l'epidèmia, que ningú sap d'on ve ni com curar, provoquen una por generalitzada que es converteix aviat en pànic, el que provoca esclats de violència i descomposició social extrema que el govern intenta aturar aplicant cada cop mesures més repressives i dures.
Cap personatge té nom propi a la novel·la, ni tampoc en té la ciutat ni el país on passen els fets. Tot i això, a través d'un narrador omniscient i les seves detallades descripcions dels personatges, la tria d'elements diferenciadors per a cada un d'ells ens permet diferenciar-los sense cap problema. El grup més compacte de personatges s'organitzarà al voltant de l'«esposa del metge», a qui misteriosament no ha afectat l'epidèmia, un grup format pel seu marit, diversos dels seus pacients i altres personatges que s'hi ajunten per casualitat.
Aquest grup de gent i els primers infectats són tancats en un vell psiquiàtric vigilat per militars que si bé en un principi sembla només un espai de confinament per tal de no estendre la malaltia ben aviat entenen que es tracta d'un camp de concentració on es generen unes relacions basades en els instints humans més baixos. La por davant la manca d'aliments destrueix la possible solidaritat entre els cecs i la justícia desapareix davant la impossibilitat d'organització dels interns i la violència amb què són tractats pels soldats encarregats de vigilar-los. A poc a poc, els mateixos soldats s'infecten i això els torna encara més violents. A ells i a grups d'afectats que s'organitzen per controlar l'espai i el menjar i acaben esdevenint amos de la situació. Un cop exerceixen el seu domini, estableixen noves normes que passen per posar preu material al menjar, ja sigui en forma d'objectes o del lliurament de dones que són violades brutalment i en algun cas fins i tot assassinades. Els afectats per la ceguesa s'enfronten entre ells i acaben cremant el lloc de confinament en descobrir que els militars han abandonat l'indret i poden sortir a fora. A l'exterior, però, l'epidèmia ha convertit en cecs la majoria dels habitants de la ciutat i la lluita per la supervivència esdevé general.
L'«esposa del metge» passa a ser l'única persona que no ha emmalaltit de l'epidèmia i s'ha convertit en la líder del grup de sis persones creat en entrar al camp de concentració. Les lluites a mort per aliments esdevenen la normalitat, tot sembla afonar-se quan, de sobte i sense avís previ, igual que va arribar, l'epidèmia desapareix i la vista retorna a les persones que es mantenen amb vida.
Saramago construeix en aquesta obra una extensa metàfora sobre el món que vivim, perquè la societat que hi és descrita, on passa l'acció, és la nostra d'ara, no la del segle XV o la d'un planeta llunyà sinó aquesta i ara, encara que l'obra estigui escrita fa 25 anys. A Assaig sobre la ceguesa la gent que hi surt, que es mata, que viola i que deixa anar els seus instints més animals i la seva violència més forassenyada és la gent de final del segle XX i començament del XXI que, davant d'una situació extrema d'estrès social, causada en aquest cas per una epidèmia desconcertant, reacciona fent cap a formes violentes i cruels, insolidàries i de darwinisme social, que es troben amagades sota capes de maquillatge però que són la base conceptual de la societat capitalista. L'egoisme dels personatges mentre lluiten per la supervivència deixa clar que la ceguesa que pateixen com a malaltia vírica no deixa de ser una metàfora que descriu la manera com competim més que no col·laborem com a humans que som.
Al costat d'aquests aspectes sinistres de la condició humana, s'aixequen les possibilitats de redempció, els exemples dels que no han sucumbit a la degradació i a la putrefacció de la humanitat a què hem assistit com a lectors al costat del personatge de l'«esposa del metge», la dona que fa de testimoni de la baixada als interns de la condició humana quan la crisi. Aquest personatge i la seva relació amb el grup de gent amb qui acaben establint relacions de solidaritat i fraternitat deixa ben clar que hi ha formes diverses d'encarar els problemes i les crisis socials i que la confiança en els altres, exemplificada aquí per la confiança en l'única persona que hi veu, és possible. La dona es fa passar per cega per poder continuar al costat del seu home cec, i és alhora qui carrega amb «la responsabilitat de tenir ulls quan altres els van perdre». És, doncs, l'esperança que Saramago té en la humanitat, una humanitat que l'escriptor veu a punt de perdre's però en la qual continua confiant.
Aquesta solidaritat i aquesta fraternitat possibles, però, s'ha de correspondre amb una organització social i és, precisament, per això que el sistema dominant actual és el més interessat en la no creació de cap organització social, de cap possibilitat d'alliberament. En aquest sentit, en un moment de l'obra, el metge diu que «el més dolent és que no estem organitzats, hi hauria d'haver una organització a cada casa, a cada carrer, a cada barri. Un govern, va dir la dona, una organització, el cos també és un sistema organitzat, està viu mentre es manté organitzat, la mort no és res més que l'efecte d'una desorganització.»
José Saramago deia que havia escrit l'«Assaig sobre la ceguesa» per recordar que «quan degradem la vida, pervertim la nostra raó, que la dignitat dels éssers humans és abusada tots els dies pels que estan en el poder, que la mentida universal reemplaça moltes veritats i que l'home perd la seva autoestima quan perd el respecte pel seu pròxim.» Tota una lliçó de vida i d'humanitat aplicable a qualsevol crisi, ja sigui epidèmica o no, ja sigui inventada com la de la novel·la o real com la que vivim avui mateix.
Referències
-José Saramago (1995). Assaig sobre la ceguesa. Traducció de Núria Prats Espar. Edicions 62, Col·lecció El Balancí. Barcelona.