Tothom diu quan tot això del coronavirus s'acabi moltes coses canviaran. Una de les que hauria de canviar ara ja és la nostra percepció de les distàncies, i no em refereixo a aquest metre i mig o dos metres entre persones que tant ens recomanen i obliguen per estar tranquils, sinó a les distàncies geogràfiques que l'extensió de l'aviació arreu del món a preus baixíssims ha polvoritzat fins al punt d'haver deixat de relacionar els indrets més llunyans del globus amb l'esforç ecològic necessari per arribar-hi.
Hi hagué altres temps en què viatjar era aprendre el paisatge, entre altres raons perquè els desplaçaments eren lents i sense pressa. I, quan vas a poc a poc, el paisatge te l'acabes fent teu i alhora compartint-lo amb qui sigui. La gent no anava amunt i avall com bojos sense esma, consumint kitch sense parar, sobretot perquè no tothom viatjava. I no, no era només un tema de diners sinó, sobretot, d'atreviment. Ara, amb la globalització, el planeta no només és finit sinó que qualsevol indret dels que hi ha és a tocar de la mà i en no res s'hi pot ser.
Alí Bey ben Uthman al-Abbasí era el nom complet amb què se'l coneixia, tot i que si diem Alí Bei ja ho tindríem. Si busquéssim com li van posar en néixer faríem cap al nom de Domènec Badia Leblich, i més concretament Domingo Francisco Jordi Badia Leblich. Nascut al voltant de 1767, és un d'aquests catalans universals no perquè fos conegut arreu per consumidors de coneixences sinó perquè en el seu moment va viatjar per bona part del món conegut i del desconegut, explicant com era el tros de planeta que des d'Europa es coneixia i com era el que se sabia que hi era però no se'n sabien els detalls.
Alí Bey era un barceloní, funcionari del rei Carles IV d'Espanya, que va viure vestit i amb la identitat d'un príncep musulmà bona part de la seva vida i que va ser el primer europeu que va poder visitar la Meca per explicar com era aquest espai sagrat del món musulmà. Fascinat pel món àrab i per l'Islam, Badia va arribar a recollir informació per preparar una conspiració contra el soldà del Marroc al costat dels amazics, amb ell al capdavant. I viatjà prenent nota de tot el que veia, del que entenia i el sorprenia i del que no entenia i també el sorprenia. Va anar al Marroc, Líbia, Grècia, Egipte, Aràbia, Palestina, Síria i Turquia i tot el que hi va veure ho va convertir en escriptura i, finalment, en llibre, amb el títol de Voyages d'Ali Bey El Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807.
Per fer-ho aprengué idiomes però, també, dominà molt diverses disciplines del coneixement humà, sense haver anat mai a la universitat. Coneixia la geologia, l'astronomia, l'arqueologia, la geografia política, l'urbanisme, la zoologia, la botànica... un perfecte il·lustrat i com a tal es comportà. Llegir-lo en la traducció al català de Cèsar-August Jordana és un goig i ens il·lumina no només sobre els seus viatges sinó, sobretot, sobre com era el món en aquell moment, un món sense turistes on els viatgers eren qui es movia amunt i avall sense pressa o amb només la necessària per conèixer el món que volien conèixer.
* * *
Una història magnífica, no? Doncs bé, també es pot explicar d'una altra manera ben diferent: Badia era membre d'una família de les que tallaven el bacallà a Barcelona, sempre al costat de qui manava, amb un pare que era secretari del capità general de Catalunya. Fidel als Borbons, va tenir càrrecs diversos, des dels 14 anys, com a funcionari de l'Estat a Granada, Còrdova i Madrid.
A la capital de l'Estat, conegué Manuel Godoy, el ministre amb més poder de Carles IV, i Simón de Rojas, botànic i gran coneixedor de l'àrab. Projectà un viatge a Àfrica per tal de conèixer-ne les possibilitats de la seva colonització i, un cop conegudes, iniciar una ocupació militar per tal d'espoliar els seus recursos naturals. De 1803 a 1807, Badia va fer el seu gran viatge, recollint molta informació i enviant a Godoy tota aquella relacionada amb la capacitat militar dels països que visitava. Tot això no va valer per al seu objectiu colonial ja que Godoy va caure en desgràcia i el rei Carles IV no tingué interès per mantenir projecte.
Badia se n'anà a França i allà fou molt ben acollit, tant que li encomanaren una missió secreta d'espionatge de 1817 a 1818 que seria molt important per a l'inici de la colonització del nord d'Àfrica per part de França. A més de tot això, observava, dibuixava i escrivia molt i molt bé tal com es pot comprovar a la seva obra.
* * *
Com veieu, la història del passat es pot escriure de formes ben diferents. Els fets són més o menys els mateixos però la seva contextualització, la seva interpretació i fins i tot la seva narració varien de forma absoluta segons qui els explica, per a què ho explica i a qui ho explica. Fou George Orwell qui, en la seva distòpia 1984 ens deixà una frase resum que cal només reproduir per dir-ho pràcticament tot sobre el tema: «Qui controla el present controla el passat i qui controla el passat controlarà el futur». Els fets que avui estem vivint, sense cap mena de dubte seran transcendentals per a la nostra història present i futura, però dependrà de la nostra obstinació per no callar i dir tot el que passa cada un dels dies que vivim que d'aquí a poc temps no haguem passat a recordar les coses de forma diferent a com s'han esdevingut. Tothom pensa que això no pot passar però rellegiu qui era i com es movia Ali Bei i entendreu que la veritat sobre el passat que tindrem al futur dependrà sobretot de no creure'ns el poder, qui mana. I això és una decisió personal i col·lectiva.
Que demà puguem entendre on som avui i per què vam acceptar barbaritats -o no- com el control total sobre les nostres vides mentre ens desconfinem depèn de la nostra actitud davant del poder. Si li plantem cara des de la darrera barricada que tenim, que sempre és el cervell, i no acceptem tot el que ens prepara, demà podrem explicar que vam lluitar en defensa de les nostres llibertats. Si avui acceptem totes les normes que ens preparen, quan ens trobem a on ens volen portar no podrem activar cap pensament crític per alliberar-nos-en perquè el pensament haurà estat prohibit i haurem oblidat que un dia en vam tenir.
I si no, recordeu com molts han oblidat, o ni tan sols saben, qui va destrossar el sistema sanitari català retallant tant com va poder l'assistència a la salut de totes les persones, o qui va decidir que els geriàtrics i les cures a la gent gran grans serien un negoci i no un dret públic. Per saber on som cal que ho recordem sense escoltar-nos qui mana, que recordem quelcom que hem viscut en les nostres vides. És imprescindible que ho fem...
* * *
Després, segur que trobarem qui vingui de lluny, o no, i com Ali Bei ens expliqui l'epidèmia que hem patit. I sabrem, també, que les guerres i la pesta s'alien ara tal com s'aliaven aleshores per destrossar la vida de les persones en llocs com «La ciutat de Marraksch ó Marroc, antiga capital del regne d'aquest nom, arruïnada per una continuació de guerres desastroses, i despoblada a més pel flagell de la pesta» o a la ciutat de Fez, d'on li van dir «que contenia en son recinte cent mil ànimes, i que abans de l'última pesta n'hi havia el doble.»
Però, sobretot, sabrem com n'és de diferent l'arribada de la pesta, o del COVID-19, a llocs amb bons metges i costums higiènics, amb bona prevenció, tal com passava a Damasc en temps d'Ali Bei: «Hom gaudeix usualment a Damasc de bona salut: les dones sobretot hi estan rarament malaltes. Crec que el benestar general, una conducta regular, una vida tranquil·la i moderadament ocupada i, ne fi, l'ús de banys calents, produeixen aquests bons efectes. L'única malaltia endèmia és la febre terçana doble maligna, que, mal guarida, degenera en obstrucció, en hidropesia o en febre quartana.» I això feia que «La durada ordinària de la vida a Damasc (fos) de setanta o vuitanta ants; i també alguns centenaris.»
I podrem constatar que, deixant de banda la Síria d'avui destruïda totalment, en temps d'Ali Bei, la seva capital era un lloc on les pestes no hi podien entrar fàcilment: «La pesta s'hi introdueix difícilment; en vint-i-quatre anys no n'han sofert sinó quatre o cinc cops i encara molt feblement, i ara fa deu anys que no hi ha reaparegut. (...) Les caravanes, els passatgers, els efectes eren expedits o rebuts diàriament sense cap precaució sanitària; i Damasc havia escapat del flagell destructor.» Segons ell mateix, això provava «que el contagi de la pesta no depèn únicament del contacte, sinó que hi calen encara un conjunt de disposicions personals i locals.»
De nosaltres depèn que el món de després de l'epidèmia sigui més com el que voldríem tenir o més com el de 1984, que és com sempre els amos ens volen i ens han volgut. Però avui encara depèn, sobretot, de nosaltres.
Referències
-Domènec Badia «Alí Bei» (2005). Viatges d'Alí Bei. Traducció de Cèsar-August Jordana. Editorial Llibres de l'Índex. Barcelona.
-George Orwell (1984): Mil nou-cents vuitanta-quatre. Edicions 62, Col·lecció Llibres a Mà. Barcelona.