El testimoni dels familiars dels morts per la malaltia que provoca el coronavirus coincideix, desgraciadament. Segons relaten reiteradament, el pitjor de les seves morts és no poder dir-los adéu com es mereixen, acompanyats de les seves famílies i amics. «Els neveres estan plenes», afirma una treballadora d'un tanatori.
Les restriccions han comportat que els professionals que treballen directament amb la mort són qui «han de fer aquesta tasca d'acompanyament». Cinc o deu persones com a màxim per enterrament i protegits amb guants i mascaretes. Els vetlatoris i les cerimònies particulars de les exèquies, totalment suspeses. Impossibles de realitzar. Un adeu que no es materialitza, i fèretres precintats transportats per professionals amb l'equipament del protocol sanitari.
L'avi de María, una dona catalana, vivia a Barcelona i va ser la quarta persona en morir per coronavirus a Catalunya, a l'edat de 83 anys. María reconeix que el seu avi tenia patologies prèvies però que «sempre se'n sortia». La setmana passada, la matinada del dimecres, l'home va morir després d'una considerable pujada de febre. Va ingressar a l'hospital per una baixada de tensió, que tal com pensava la família creien «era una ximpleria», però la realitat va ser molt més dura. «Va morir sol i se'l va enterrar sol», lamenta la seva neta.
Paral·lelament, admet que el dol és molt difícil. «No és una mort normal, no t'ho treus del cap... Està a les notícies, a WhatsApp... Tot et recorda a això. El coronavirus era quelcom de la tele, semblava que mai ens tocaria», relata María. Els morts, però, no són els únics pels quals pateixen: Persones vives, milers de persones a Espanya i al món lluiten cada dia mentre els seus familiars no reben cap notícia sobre el seu estat. Una desassossec per la incertesa de no saber com es troben els seus pares, avis, amics i, fins i tot, fills.
Finalment, lamenta que, malgrat la mort del seu avi, cap dels familiars ha estat sotmès a cap prova mèdica per diagnosticar la malaltia; de fet, denuncia que a alguns fins i tot els van assegura que podien fer vida «normal», tal com recull el periodista Leo Rama. Tant ella —María— com la seva àvia, la seva mare i la seva tieta romanen juntes en la mateixa casa, on vivia el seu avi ja mort.
La seva àvia, de fet, ho feia tot per a ell i, tanmateix, no li han fet proves per determinar si ha patit contagi. María ha aprofitat l'entrevista per denunciar que a l'hospital li van dir que «no li farien la prova fins que no tingués febre». «Quan el meu avi va patir la febre per primer cop, va durar 12 hores».
«Vaig ser l'única que va poder veure la meva àvia el dia abans»
Les abraçades, evidentment, no estan permeses. I les flors, per culpa del tancament de les floristeries pel decret d'estat d'alarma, tampoc. Un dolor que no es pot pal·liar amb el condol físic entre familiars i amics. Laura, una dona que ha entrevistat el mitjà 'Vozpópuli' ha explicat que va ser l'única que «va poder veure la seva àvia 15 minuts el dia abans de morir». Malgrat això, «no vaig poder apropar-me al llit, és clar... Va ser molt dur veure-la en el seu estat, en observar amb més claredat que moriria», relata.
«M'estava dient que l'estaven tractant molt bé i que eren molt amables. La incinerarem i farem una cerimònia al seu poble natal quan passi tot això, així podran ser-hi els seus germans i altres familiars», afegeix Laura.