«Que em diguin que això és un Bé Cultural mentre veiem com cau és absurd». Aquesta frase la verbalitzava fa uns dies Martí Torrell, un jove de Vilaverd que és al capdavant d’una campanya ciutadana per salvar la guixera del Tòfol, una antiga fàbrica de guix del poble que cau a trossos.
Paradoxalment, acaba de ser declarada Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Com a espectadora de tot plegat, sentint parlar el propietari de la guixera (un particular) i en Martí Torrell, queda una sensació que s’ha catalogat l’immoble com a BCIL per calmar una mica els ànims o la pressió popular, però amb poques intencions d’actuar-hi.
Aquest reconeixement hauria de servir per protegir l’edifici i per facilitar la inversió pública. Si no, de què serveix tenir un edifici patrimonial a punt de caure?
La setmana passada vaig visitar la guixera. Vaig poder veure una gran biga que penja d’un fil, literalment. Les darreres pluges no han ajudat i l’edifici corre el perill d’esdevenir runa d’un moment a l’altre.
La maquinària que es conserva a l’interior, fa única aquesta guixera a tot l’estat. Si algun dia cau la biga, es desplomarà tota l’estructura i l’espai no es podrà salvar. Llavors ens lamentarem. I tothom es passarà la pilota.
A més, aquesta guixera sembla que només és notícia quan cau alguna paret o s’esfondra el sostre. Llavors tothom corre. De seguida ve un tècnic a inspeccionar-la, que casualment abans no podia pels motius que siguin, però quan hi ha una desgràcia, llavors té disponibilitat, segons comenten al poble.
Però oh, el patrimoni, quina mandra. Sempre és a la cua de totes les inversions i és l’aneguet lleig de les administracions. D’acord. Des de la campanya ciutadana per salvar la guixera no es demana una restauració immediata o integral de l’espai. Només es reclama que l’edifici no sigui perillós, que s’apuntali, s’hi posi ciment o s’asseguri l’estructura: en definitiva, que sigui segur. Res que valgui milions d’euros, només una mica de voluntat. Després, ja es veurà pas a pas què s’ha d’anar fent.
Cada dia que passa l’espai es deteriora i el perill que caigui és més gran. Reconèixer el patrimoni està molt bé, és necessari, però aquest reconeixement ha d’anar acompanyat d’alguna cosa més. De fets. No s’hi val declarar un edifici com a Bé Cultural mentre des de fora veiem com cau, com deia en Martí Torrell. Si no s’hi intervé aviat, la guixera del Tòfol esdevindrà una muntanya de runa i el BCIL no haurà servit per absolutament res. És la història del poble, d’una època, és un testimoni únic a l’estat. Cuidem-lo.