El president del Govern Pedro Sánchez ha sorprès Espanya convocant de manera anticipada les eleccions generals, després d’un mal resultat a les eleccions del passat diumenge. «Sorprendre és conquerir», va assegurar el generalíssim rus Aleksandr Suvórov, mestre de l’estratègia bèl·lica del segle XVIII, en una frase que s’ha convertit en dogma de la doctrina bèl·lica russa. La pregunta és: què busca conquerir Sánchez amb aquest moviment?
I és que a la doctrina militar russa, com a molts altres preceptes militars, la importància de la sorpresa radica en el seu potencial de desestabilitzar l’enemic. Així passa també a la política: la sorpresa impacta tant emocionalment com psicològicament en l’adversari acostuma a debilitar la seva moral i confiança. És una eina que busca inclinar la balança a favor de qui la utilitza, proporcionant avantatges competitius.
Si s’interpreta l’elecció des d’una perspectiva merament dicotòmica, la del PSOE contra el PP, la jugada anticipada pot resultar difícil d’entendre. Per al PP i Vox l’avançament els hi complicarà la negociació pels governs regionals i locals a nombroses instàncies. Però, més enllà d’això, és dubtós que l’anticipació electoral de Sánchez perjudiqui Alberto Núñez Feijóo, a Isabel Díaz Ayuso o, en general, al PP, que se senten justificadament eufòrics per la victòria i seran beneficiaris d’aquella aurèola màgica que acompanya, per un temps, als vencedors en política.
L’era del pentapartidisme
No obstant això, els sistemes polítics, complexos, al cap i a la fi, no acostumen a ser dicotòmics. I el sistema polític espanyol, que durant quatre dècades va ser bipartidista, va canviar en l'última dècada. Amb el sorgiment dels tres nous partits a escala nacional (Podemos, Vox i Ciudadanos) el bipartidisme espanyol semblava que arribava a la seva fi, donant pas a una nova realitat política, la d’un pentapartidisme, integrada per dos partits grans i tres petits.
Els partits petits van trobar un clar espai a to amb el populisme europeu contemporani, tant des de l’esquerra com des de la dreta. Però el sorgiment d’aquests partits petits també va venir acompanyat de l’erosió dels grans, no podia ser d’altra manera. Vox va créixer alimentant-se de la base electoral del PP, mentre que Podemos ho feia de la del PSOE. Ciudadanos, durant un temps curt, va menjar d’ambdós.
Un senyal de recuperació del bipartidisme
En les anteriors eleccions autonòmiques del 2019, la sumatòria dels partits històrics PP i PSOE va assolir poc més del 50% de l’electorat, quan tradicionalment els dos principals partits acaparaven al voltant del 80% dels vots. Malgrat això, en les eleccions del passat diumenge la suma dels partits grans gairebé va assolir el 60% del total de vots, la qual cosa constitueix un senyal de recuperació del bipartidisme, amb l’extinció virtual de Ciudadanos i el detriment important de Podemos.
Avui Vox ha quedat convertit en el més gran dels partits petits. Originalment, s’havia posicionat a la dreta del PP, però atès que definint-se com a partit d’extrema dreta tindria un sostre molt baix que dificultaria el seu creixement, van buscar créixer en la transversalitat: en el vot obrer, desencantat, que percep a l’immigrant com a amenaça i a Europa com a entitat que no el representa.
Vox, en l’epicentre de l’agenda política
Vox ha evolucionat de l’extrema dreta al populisme com a oportunitat tàctica en el seu missatge i narratives: «Els de dins contra els de fora». Vox pot ser xenòfob, polaritzant i populista, però, gràcies a això, sovint aconsegueix situar-se en l’epicentre de la discussió pública, un atribut que comparteix amb altres actors populistes del món. L’avançament electoral, alhora que es donen les negociacions regionals entre Vox i el PP, també ajuda al PSOE amb el seu missatge: o Vox (amb PP) o nosaltres.
Davant de la fragmentació de l’espai de l’esquerra, Sánchez ha estat treballant durant els anys anteriors en preservar l’espai natural del seu partit i aglomerar tot el vot progressista entorn del PSOE.
L’avançament de les eleccions no perjudica tant al PP o a la resta de la dreta com a Sumar, a Más País o a altres faccions de Podemos. És a aquestes agrupacions de l’esquerra, que es troben actualment llepant-se les ferides després de la derrota, als qui la sorpresa pot generar confusió i desordre, dificultant la seva capacitat de resposta. En sorprendre l’adversari desprevingut, es poden aconseguir avantatges tàctics i estratègics significatius.
Internament, l’avançament electoral també implica col·locar la mirada del PSOE en el pròxim 23 de juliol i no en l’anàlisi del fracàs del diumenge. Això pot evitar la rebel·lió portes endins i concentrar esforços de manera cohesionada. L’avançament electoral posa fi, a més, a una situació insostenible: sis mesos de desgast continuat amb conflictivitat en el partit i enormes dificultats en l’acció de govern amb Podemos i Sumar al Consell de Ministres.
Per a Suvórov, sorprendre a l’enemic implicava obtenir un avantatge tàctic i psicològic significatiu, el que augmentava les possibilitats de conquerir i derrotar a l’oponent. Potser no ha estat el millor resultat electoral, però per a Sánchez arribar a un partit cohesionat i uns adversaris molt disminuïts pot ser un bon al·licient per a les següents eleccions.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.