Pere Aragonès és un jove veterà de la política. Quan encara no ha complert 38 anys —els farà el proper mes de novembre—, ja n’acumula 14 a la primera línia de la política institucional: diputat des de 2006, després secretari d’Economia (2016-2017) i ara vicepresident del Govern, assumint les funcions de la presidència que ha deixat vacant la inhabilitació de Quim Torra.
Aragonès, que encara no ha estat designat oficialment, serà el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat. Junqueras el va ungir ja mesos enrere, poc després d’entrar a la presó, i l’única figura amb projecció que li hauria pogut plantar cara, el president del Parlament Roger Torrent, ha renunciat, des de fa temps, a plantar cap mena de batalla.
Tota una vida a la política
L’home cridat a ser el relleu d’Oriol Junqueras al capdavant d’ERC —mesos enrere se li va crear un càrrec ‘ad hoc’, el de coordinador nacional—, assenyalat com el representant d’una nova generació i exemple de saba nova a les files republicanes, no ho és tant. La seva edat és indiscutible, però contrasta de ple amb la seva llarga trajectòria en política. Una carrera sorprenentment àmplia per una edat tan primerenca.
Tot plegat, contrasta amb la imatge que ERC ha volgut transmetre en els darrers anys, cercant perfils independents i persones allunyades de la política —en contrast amb els polítics de llarga trajectòria que sovint dominaven l’espai convergent. Aragonès no encaixa, doncs, en la definició d’un novell; s’allunya de l’«aire fresc i renovador» que han exhibit els republicans des que els dirigeix Oriol Junqueras.
Pere Aragonès ha estat un home polititzat des de ben jove, marcat pel seu passat familiar al seu poble natal, Pineda de Mar. El seu avi, Josep Aragonès, va ser alcalde de la població durant els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia, entre 1966 i 1987. Empresari tèxtil i hoteler molt conegut al Maresme i amb negocis en altres punts de Catalunya, l’avi Aragonès, afiliat a Aliança Popular, va ser alcalde de Pineda sota unes sigles independents. Als anys 90, el pare del vicepresident també va ser regidor al poble, en aquest cas a les llistes de CiU.
L’actual president substitut, doncs, va mamar política gairebé des del bressol i s’hi va llençar de cap a l’adolescència, quan va afiliar-se a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) amb només 16 anys, el 1998. Dos anys més tard entraria a militar a ERC. Ja a les JERC va començar a despuntar, exercint com a portaveu nacional entre 2003 i 2007. Seria llavors quan Aragonès començaria la seva carrera a la política institucional, amb només 24 anys, sent escollit diputat a les eleccions de 2006.
Diputat al Parlament (2006-2016), regidor a l’Ajuntament de Pineda de Mar (2011-2016), secretari d’Economia (2016-2017) i, finalment, vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda des de 2018, a més de president substitut. Al marge de la seva carrera professional —llicenciat en Dret, ha exercit com a professor i assessor empresarial—, Aragonès és eminentment un polític professional que, malgrat la seva joventut, compta amb una trajectòria de veterà. Un «polític de tota la vida», vinculat al poder, que podria ser contraproduent per al discurs d’ERC.
Un candidat desconegut, però marcat per diverses polèmiques: de l’«Espanya ens roba» a un casament de l’«establishment»
Malgrat aquesta dilatada trajectòria, el fet que Aragonès sigui candidat compta amb diversos hàndicaps per part dels republicans. Tot i haver estat el vicepresident del Govern en els darrers anys, Pere Aragonès compta amb un elevat índex de desconeixement entre l’electorat i, tot i la importància del càrrec, ha passat força desapercebut mediàticament. Durant el mandat de Torra, ERC no l’ha visibilitzat en excés i això podria jugar-li en contra a l’hora de ser cap de cartell si els seus competidors electorals tenen més tirada mediàtica i acaben fent-li ombra.
Si en alguna ocasió Aragonès ha estat al centre del focus mediàtic, però, ha estat en negatiu. Tot i presentar-se com un «independentista pragmàtic», en la línia estratègica d’ERC en els darrers anys, hi ha una imatge que li juga en contra i que demostra que Aragonès ha estat defensor de postulats radicals que ara diu que rebutja. El famós «Espanya ens roba» va ser el lema d’una campanya de les JERC mentre Aragonès n’era el portaveu nacional. Les imatges de l’actual vicepresident amb cartells i pancartes amb el polèmic eslògan danyen la seva imatge d’independentista moderat i li resten credibilitat davant l’electorat d’ERC menys inclinat cap a les postures radicalitzades.
Altres imatges, però, li resten adeptes en les esferes més nacionalistes i independentistes de l’electorat. La seva imatge com a convidat al casament de la filla d’un alt càrrec de la banca catalana va permetre veure’l al costat de personalitats de l’alta societat catalana i espanyola, com Josep Sánchez Llibre, Florentino Pérez, José Luis Rodríguez Zapatero o Pedro J. Ramírez, entre d’altres. Una fotografia que ha servit per reforçar la seva imatge de vinculació amb l’«establishment», de «candidat del poder», que compta amb el vistiplau de la burgesia; posició que fa que perdi suports entre una significada part de l’electorat republicà, partidària de la confrontació amb els poders de l’Estat i de trencar-hi definitivament.
Una mala imatge reforçada per la campanya que mesos enrere es va impulsar des de l’esquerra anticapitalista contra l’anomenada Llei Aragonès, on se l’acusava de propiciar, amb aquell text, la privatització de serveis públics. La llei va acabar sent tombada pel Parlament de Catalunya, però durant mesos la imatge d’Aragonès, incapaç d’explicar públicament amb èxit el sentit del text, va patir un important desgast entre les files de l’independentisme més abrandat que també el podria perjudicar ara, quan es produeixi la cita electoral.
En definitiva, doncs, l’aposta d’ERC per Pere Aragonès com a relleu d’Oriol Junqueras aporta sens dubte un relleu generacional, però es produeix amb un perfil de polític de llarga trajectòria i mermat per algunes de les polèmiques que ha protagonitzat en els darrers anys. Aragonès haurà de lluitar contra el seu propi passat i també reforçar la seva exposició pública per consolidar la victòria electoral d’ERC que pronostiquen totes les enquestes però que, en unes eleccions al Parlament, encara se’ls resisteix.