Spiriman sempre va estar acostumat a bregar amb la polèmica des que es va donar a conèixer com a abanderat de la lluita per la sanitat pública. Quan li van diagnosticar el càncer, les seves paraules sobre els tractaments i mètodes de cura també van ser objecte de crítica. No combregava amb els sistemes que feien servir els metges.
Va ser a finals de l'estiu del 2020 quan la seva vida va canviar per sempre, li van diagnosticar un càncer de pulmó amb metàstasi. Els professionals que el van tractar ja el van advertir que no hi havia possibilitats de salvar-se.
Això el va portar a apartar-se de la vida pública i centrar-se completament en la malaltia. En aquell moment li havien donat només tres mesos de vida, però, al cap de poc temps, Spiriman va anunciar una recuperació miraculosa que acabaria donant pas a una recaiguda.
La seva decidida lluita contra el càncer que molts tenen al cap
Tot i la duresa del càncer, va tractar de centrar els seus esforços en la Unitat de Suport a Pacients Oncològics. Ell s'encarregava de dirigir aquest projecte basat en una sèrie d'estratègies per lluitar contra la malaltia. Entre altres coses feia molt èmfasi en la fisioteràpia, la força física i la ment.
En una entrevista que concedia fa uns mesos a El Español assenyalava que «estic vivint les coses que he atès sempre i que he llegit en llibres». El seu dia a dia era molt tranquil, sense grans ensurts.
Després de passar una nit a l'UVI assenyalava que es trobava «bé», però és «'durillo' tot». Tot i ser un defensor de la sanitat pública, ell va decidir intervenir-se del càncer de pulmó en un centre privat.
La seva postura davant dels tractaments tan agressius del càncer
Spiriman havia dit que «es parla molt dels avenços per a la cura del càncer». Tot i això, al final «seguim tractant-nos amb fàrmacs dels anys 70 o 80», que resultaven «molt agressius» per a les persones. Considerava que són «una barbaritat». A parer seu, «si el càncer no et mata, et maten els tractaments», advertia que «o estàs summament fort per suportar-ho o et donen pel cul».
Sempre va assenyalar que per combatre la malaltia hi havia una sèrie de claus, entre elles «tenir el cos, la ment i l'alimentació molt cuidada». Si escau, li dedicava tres hores diàries a l'exercici físic cada dia.
Es mostrava contrari a confiar-ho tot als fàrmacs, trobava a faltar «a la sanitat pública molts tractaments que no provinguin de la indústria farmacèutica». Esgrimia que hi ha molts professionals que esmenten «la importància de la microbiota intestinal, és que és ciència».
També es preguntava els motius pels quals no hi havia preparadors físics a la sanitat pública. «En això no s'invertirà mai. Si no s'inverteix en el que és bàsic...», apuntava.
Spiriman va posar en marxa una unitat de suport als malalts
Sabia que el cas no era únic. Per això, des que li van detectar el càncer es va centrar en la posada en marxa de la Unitat de Suport a Pacients Oncològics. La va crear a Granada, però fins allà es van desplaçar persones de tot el país: «Ve gent de les Canàries, La Corunya, Madrid».
Advertia que qualsevol ciutadà podia tirar endavant aquest tipus de projecte al seu lloc d'origen. «Només ha de trobar la gent que aporti el capital necessari per pagar els professionals i trobar el lloc». Això sí, presentaven seriosos problemes perquè els cedissin espais, denunciava.
Spiriman es mostrava molt agraït pel suport que rebia i va voler recordar una de les netejadores de l'hospital de Granada. Ha explicat que amb el sou «ha comprat una màquina de gimnàs i l'ha portat allà». Afegia que «té ous, que s'ha deixat el sou del mes» amb l'objectiu d'ajudar els altres.