Estimades amigues gastrònomes i gent desequilibrada en general que llegiu aquestes cròniques amb avidesa: hola. Tard o d'hora tot s'acaba i això no en podia ser una excepció. Encara que el nostre admiradíssim croissant quàntic Marc Ribas ja anunciat el no previst retorn de 'Joc de Cartes' per a l'agost del 2023, aquí s'acaba la temporada i tot té l'inconfusible regust de final. Vés a saber on cony serem l'agost de 2023. Jo, personalment, espero que a Grècia, tocant-me la pampa a dues mans i untant-me els ous amb tzatziki a l'illa de Paros. I normalment me'n surto amb el que em proposo encara que la meva indolència proverbial faci pensar el contrari. Però mentre no es produeixi l'estel·lar reaparició, deixeu-me fantasiejar amb la imatge del petit i hipermusculat barbut i jo, abraçats i deixant-nos caure per les cascades de Reichenbach en l'empat perpetu que ens mereixem.
No ha estat un duel igualat com eren les trifulgues entre Holmes i Moriarty. Bé, jo sí que sóc molt intel·ligent, fumo en pipa i quan m'avorreixo em drogo i menjo compulsivament, mentre que el rival, tot i no estar a l'altura del meu talent té de part seva tot el poder mediàtic del mal, que és la televisió pública de Catalunya. La temporada ha estat un gran èxit per a tothom però, al final i per esgotament l'hem de matar. Per al comiat, TV3 ens va preparar un 'Joc de Cartes' especial, en què quatre periodistes gastronòmics van triar amb criteris més o menys obscurs tres restaurants de Barcelona i un de Gavà i van apadrinar els seus cuiners. No, a mi no m'hi van convidar. Ja sé que no sóc un 'periodista gastronòmic', però almenys el mateix es podria dir de com a mínim una de les participants d'ahir, que és una publicista i 'assessora gastronòmica' que ahir es va aprofitar de la tele pública per fer negoci personal, per la qual cosa seria convenient que el CAC actués d'ofici o almenys la cacatua de l'Anna Grau plantegés una pregunta parlamentària d'aquestes que tant li agraden.
També cal informar el país que la meva humil persona, avui dia, està vetada a TV3. I això no és una conjectura, sinó que tinc proves documentals de la meva presència a la llista negra. No sóc (gaire) rancuniós, no patiu. I a més tampoc hi hauria anat a fer el mamarratxo com els quatre col·legues que van col·laborar amb el programa fluixet d'ahir a la nit. I això que ells ho van fer bastant bé, val a dir. El combat final amb Ribas i la caiguda lliure pel salt d'aigua quedarà a la meva imaginació malaltissa i en la de tots vosaltres.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Ribas va presentar els quatre individus com 'prestigiosos periodistes' i bé, no entrarem a jutjar els motius d'aquest prestigi, però consultat amb amics i coneguts del sector la resposta més habitual ha estat una riallada fonda i sardònica, sobretot en un cas flagrant. Sí que és més o menys respectada Carme Gasull, tot i que acaba de perpetrar el llibre d'autoajuda de Raül Balam, el conegut cuiner cocaïnòman fill de Carme Ruscalleda que ara hem d'empassar-nos a totes hores com a exemple de superació personal, tot i ser un xef que, que jo sàpiga, no ha demostrat res desenganxat de les faldilles de la mama. Gasull ens va portar a La Gormanda, un restaurant de l'Eixample que té com a mèrit destacable estar liderat per una dona. No hi he estat mai, però m'han assegurat aquests mateixos gastrònoms amics, que és un lloc 'infecte' i una 'estafa'. No sé, estimat Watson, algú menteix. Perquè al programa d'ahir va treure unes notes excel·lents, va guanyar els 5000 euros i el millor plat de la nit.
I això que els peridistes es van enfotre d'unes gyozes de carn d'olla, de la moda imbècil dels tàrtars als restaurants barcelonins i vam haver de suportar un plat que es deia 'roastfish', que és com sí una tonyina gegant es tragués la seva aquàtica xorra i se't pixés a la cara dient-te ara et fotràs aquest puto tataki però en direm d'una manera molt més guai. Les valoracions crítiques també van ser per cagar-s'hi, amb definicions com 'albergínia amb molt de volum (?)' o frases per a la història de l'ofici com 'sóc molt fan del peix' o 'és un plat moderno-viejuno' davant d'un simple garrí desossat. Si Pla i Luján aixequessin el cap se'l tornarien a fotre al cul, que és allà on el tenien, tampoc ens enganyem.
La següent cicerone va ser Sandra Blasco, consultora gastronòmica, d'aquests personatges que es dediquen a 'donar visibilitat' a establiments que necessiten desesperadament que els entri gent per la porta. És el cas del Tragaldabas, un típic restaurant per a pijos subnormals barcelonins, i Blasco no va tenir escrúpols de fer servir la visita de la tele per promocionar un client. Bé per ella, fatal per la productora i TV3 per permetre aquestes pràctiques que estan clarament perseguides pel codi ètic de la casa. Blasco és una altra pija amb la cara més retocada que el pare de les Kardashian i li ha quedat un nas rarísissim després de llimar-li el pont. Però no farem aspectisme, que està molt bé per la seva edat.
Els del restaurant, per una vegada que se'ls asseia algú amb criteri a la sala, estaven nerviosos a més no poder i la Blasco es va amagar a la cuina per no haver de rebaixar-se servint plats i vi. Esperem que la campanya pagada amb diners públics i les corresponents comissions hagin estat satisfactòries per tothom. Sobre el menjar va destacar negativament un tàrtar amb formatge ratllat que semblava una muntanyeta d'allò que li agradava al Balam i uns segons arnats i indignes com un tros d'ànec a la brasa i un bacallà que en teoria havia de portar una escuma d'allioli però que en realitat era un suc de mitjons aigualit. Aquí els crítics no ens van estalviar apel·latius com 'caneló amable' o el clàssic 'li falta punx'.
Lourdes López, que també prové del sector dels influencers encara que fa unes ressenyes de restaurants a ViaEmpresa que estan molt bé, ens va portar a dinar a Gavà, que ja són ganes si no ets futbolista, narcotraficant o especulador immobiliari. Mentre encara em preguntava com havien fet el càsting de periodistes i quines virtuts havien valorat, vaig tornar a preguntar als meus amics entesos qui era el tal Òscar Manresa que porta el restaurant Catalina. Em van dir que és un cuiner mediocre, responsable d'haver enfonsat el mític Casa Leopoldo que han hagut de comprar els xinos per mantenir les portes obertes. En aquesta nova destinació, diuen que fan segons per compartir, que és per agafar la C-32 i fugir tan lluny com puguis, encara que sigui en direcció Lleida. López no va amagar que són amics amb Manresa, que és una relació si més no ocultable amb una periodista, encara que et dediquis primordialment a la promoció d'establiments. S'hi menja malament al Catalina? No ho crec. La valoració que em va agradar més d'aquest àpat va ser una de Blasco després de tastar una amanida de cranc: "com es nota el gust de la brasa".
El plat més destacat va ser un turbot a la brasa amb patates, que va deixar els periodistes incomprensiblement impressionats. Sort que la funció la va salvar Josep Sucarrats, que tenia ganes de petardeig i de cantar la cançó del Banana Split. En un altre capítol ja vam parlar de Sucarrats, l'exdirector de la revista Cuina que és com una rèplica maricona de Pere Aragonès amb camises estampades de Brava, però cal dir que va estar fantàstic i va salvar el programa fent unes divertides ganyotes quan Ribas li va etzibar que era un periodista gastronòmic noucentista. Anava a dir que val més que es dediqui a cuinar abans que a fer descripcions amb paraules que no sap què volen dir, però llavors he recordat les putes hamburgueses amb què estafa els gironins.
En tot cas, Sucarrats té taules i en una defensa encomiable de la cuina catalana popular ens va portar a un cau de Sants que es diu Tr@mendu. Com va definir molt bé Sandra Blasco en la línia de les seves acurades descripcions, "el Tr@mendu és tremendo". En realitat, volia dir que el lloc és una casa de menjars de barri simpàtica i justeta, com en pots trobar a patades a Barcelona, encara que ara estigui de moda dir que la cuina catalana està perseguida a la ciutat. Que és més o menys veritat però sense passar-se. Al Tr@mendu no van tenir el dia a la cuina, i se'ls van aferrar unes patates emmascarades entre d'altres plats oblidables. Blasco ho va trobar 'molt potent' i només Gasull va saber detectar que l'amargor era un defecte d'execució. També li van donar un pollastre eixarreït, però en la sana tradició de la crítica catalana de no dir les coses pel seu nom i voler quedar bé amb tothom, no va tenir els pebrots de dir-ho tot i veure-ho perfectament. Va ser com un dinar de menú a preu de mariscada.
És a dir, que entre els que en saben una mica i no gosen fer una crítica honesta i les que no en tenen ni puta idea de res que no sigui fer fotos cuquis per penjar-les a Instagram, tenim una radiografia perfecta de l'estat del periodisme gastronòmic català. Sobretot del periodisme gastronòmic que ens va voler ensenyar el programa, perquè hi ha gent que en sap i ho fa molt bé però s'estan menjant els mocs fastiguejats a les redaccions de Barcelona. Almenys van tenir la delicadesa de no treure el gripau Nogueres que tenen mandrejant per Catalunya Ràdio o la monja valenciana aquella. La gastronomia de la ciutat, i del país, és un dels pocs reductes de talent que ens queda i que a poc a poc s'anirà esllanguint, entre d'altres motius més estructurals, per la poca entitat de la crítica culinària local, complaent, covarda i comprada, com ahir vam poder veure amb la tria de periodistes. Sense una aposta decidida dels mitjans de comunicació, on només tenen espai les mamades insubstancials als cuiners estrellats, el sector no té cap futur i matarem una altra gallina dels ous d'or. És una llàstima. Per a l'esperança, quedarà l'hòstia que els concursants li van fotre a la cosa aquesta del Tragaldabas, amb la decepció de Blasco que devia haver promès la victòria als seus clients.
I ara sí, és l'hora dels adeus. Aquest article que heu llegit es publica de forma gairebé clandestina, fora d'hora i en un lloc on no hi és ben rebut. M'ho he passat molt bé i espero que tots els que m'heu acompanyat aquests tres anys hagueu rigut tant com jo. Demanaria disculpes per tots els cops que he estat injust i m'he passat de la ratlla, però no creuríeu que ho digués de cor i segurament tindríeu raó. Podeu deixar de mirar la tele, però no deixeu de cuinar i d'anar als restaurants, perquè és cultura i ens explica millor que potser cap altra cosa. Poso rumb a Grècia. Potser em veureu caure per la cascada però tranquils, per sota la roba vaig agafat amb una corda de ràpel. Lligada a la polla.