Què hauria passat si l’accident hagués estat encara més greu? Aquesta és la pregunta que molta gent es fa sobre l’explosió i incendi al complex petroquímic. El Camp de Tarragona és una zona de risc químic i ahir dimarts es van evidenciar les mancances dels protocols de seguretat i, sobretot, que ni la població ni tampoc les institucions saben què fer i com actuar ràpidament davant d’un accident químic.
Repassem, doncs, el minut a minut de l’accident a l’empresa IQOXE de la Canonja per a fer-nos una idea de la capacitat de resposta que és té i com aquesta s’adaptaria en el cas que l’accident hagués estat altament tòxic:
Les càmeres de seguretat de Les Gavarres mostren que l’explosió va ser a les 18:40 hores. Cinc minuts més tard ja comencen a córrer vídeos de l’explosió i l’incendi a través de Twitter i grups de missatgeria instantània. Cap alarma sona i el pla d’emergència PLASEQCAT no s’activa.
Fins a les 18:57 els canals de comunicació d’@emergenciescat no donen cap informació, quan ho fan a través de Twitter i ho comuniquen als mitjans. A les 19:02 informen que s’activa el PLASEQCAT, 22 minuts després de l’explosió. A les 19:06 es recomana confinar-se a les poblacions pròximes, i a les 19:15 Protecció Civil ja demana el confinament a 7 poblacions del Camp. Han passat 35 minuts fins a prendre aquesta decisió i només s’ha donat a conèixer a través de les xarxes socials. Les sirenes, que tenen justament el propòsit de demanar el confinament, segueixen sense sonar.
A les 19:26 sembla que el risc disminueixi i restringeixen el confinament només a La Canonja i Vila-seca, però no és fins a les 19:50 que els Bombers de la Generalitat comuniquen a través del canal d’emergències del pla PLASEQCAT que l’afectació no és externa a la zona del polígon.
Així doncs, des del moment de l’explosió fins al comunicat dels Bombers passen 1 hora i 10 minuts. Com a molt, podríem reduir aquest interval a 46 minuts, entre el moment de l’explosió i quan l’alarma comença a disminuir reduint-se la zona de confinament de la població.
El Conseller d’Interior Miquel Buch és preguntat a les 9 del vespre sobre el motiu pel qual no van sonar les alarmes i en la seva resposta, amb veu tremolosa i dubtes, diu que les sirenes estaven previstes per sonar però justament quan anaven a fer-ho es va confirmar que no hi havia risc químic. Alhora, però, reconeixia que no tenien informació de l’empresa sobre els productes que combustionaven, per tant, no en sabien el grau de toxicitat.
Així doncs, el PLASEQCAT va permetre que les sirenes estiguessin entre 46 minuts i una hora i 10 minuts, depèn del barem que prenguem, sense sonar i sense saber el grau de toxicitat de l’accident i les substàncies que se’n desprenien.
Deixant de banda el grau de toxicitat de l’òxid d’etilè que va combustionar, del qual també hi ha informes contradictoris, sembla evident que el protocol que es va fer servir hagués estat del tot insuficient en el cas d’un accident d’abast i perillositat major.
Tot plegat fa pensar que fer sonar les sirenes és una decisió impopular, ja que podria crear alarma entre la població sobre la perillositat i l’exposició al risc químic del territori on viuen i, sobretot, perjudicar la imatge pública de tot el complex petroquímic. Un complex petroquímic que manté una forta influència en tots els sectors de la societat tarragonina, incloent-hi administracions, mitjans i, fins i tot, el món acadèmic i científic.
Ara bé, justament les sirenes serveixen i han de servir per a salvar vides. I això ha d’estar per sobre de tot. Cal més que mai revisar tots aquests protocols de seguretat i pressionar per a fer un gran estudi independent sobre la perillositat i els riscos que comporta el complex petroquímic. I també, en el context actual d’emergència climàtica, fer un replantejament del model productiu del nostre territori.
Amb tota la informació objectiva, podrem decidir entre els costos, riscos i beneficis d’aquesta activitat a les nostres comarques. Mentrestant, i fins que no es demostri el contrari, no s’ha de minimitzar ni amagar que vivim en un polvorí. Ens hi va la vida, i aquesta és el bé més preuat.