El purgatori dels autònoms

Fins i tot els gestors catalans, sempre tan pacients i primmirats i conciliadors, no han dubtat de qualificar l'episodi del repartiment d'almoines com a una completa vergonya.

Meritxell Budó i Pere Aragonès.
Meritxell Budó i Pere Aragonès, els caps visibles de JxCat i ERC al Govern. | ACN

Tinc la sort de tenir com a amic el millor gestor de Catalunya. La gestoria, tan sovint menyspreada, és un art. Un art entès com aquelles disciplines tècniques que estan entre el coneixement enciclopèdic i la creativitat. Entre la ciència i l'humanisme. És sabut, per exemple, que els catalans comptem amb una tradició secular, que es remunta a l'Edat Mitjana, d'eminents metges i advocats, com és el cas d'Arnau de Vilanova o de Ramon de Penyafort, pioners europeus en els seus camps del saber. Però també tenim una gran tradició gestora i comptable i, moltes vegades, el gestor català és una barreja entre el metge, l'advocat i el confessor indispensable per fer que un país tan desballestat com el nostre rutlli.

La majoria dels més de mig milió d'autònoms catalans necessiten un gestor, a no ser que vulguin perdre dos dies de vida i de salut al trimestre fent els ives, els irpfs i passant el rosari de la comptabilitat. La figura del noble gestor, a qui ja era hora que algú honorés com estic fent, és, a més a més, indispensable en aquest país de picaresca, de pillatge i campi-qui-pugui: en un país en què l'evasió fiscal és premiada socialment sort en tenim d'ells que paren els peus a les nostres temptacions més fosques i ens assenyalen el recte camí de com s'han de fer les coses. 

Una classe cabdal, la classe gestora. Necessària perquè com a defensors del poble s'han d'enfrontar a l'Administració i ajudar-nos a pidolar a la màxima institució de govern del país  que és, com sap tothom, una gestoria —La Gran Gestoria— que es dedica a administrar les molles de pa que gràcilment arriben des del Ministeri d'Hisenda de MadridMadrid se'n va i Madrid ens roba, això no s'ha d'oblidar mai.

El fet gestor és per tant indestriable de la vida política i social de Catalunya, com hem pogut viure i veure el dia nou i (mig) deu de novembre de 2020. Però fins i tot els gestors, aquests moderns Virgilis que ens agafen de la mà i ens ajuden a transitar pel purgatori administratiu per on penen els autònoms catalans, han desistit i han entregat les armes, que deuen ser els seus ratolins amb bluetooth, els seus excels i els seus talladets amb la llet tebiona de mig matí. El meu amic el millor gestor de Catalunya m'ho va reconèixer, minuts després de començat el carnaval dantesc —aquí sí que s'escau l'adjectiu—de dilluns a les nou del matí: com que no podia garantir als seus clients la tramitació de la sol·licitud d'ajuda als autònoms, en previsió del pitoste superlatiu —ell que és molt fi i cristià en va dir cafarnaüm— que efectivament es va produir, els va haver de dir que s'espavilessin sols, que s'asseguessin davant de l'ordinador i que prenguessin paciència. Una paciència esperançada, com de matí de Nadal escoltant els repulsius nens de San Ildefonso.

També cal dir que hi ha de tot a la vinya del senyor i que de gestors també n'hi ha molts de fillsdeputa que vendrien sa mare per la ronya dels dits dels peus de José Antich i han enganyat els seus clients dient-los que donessin els dos mil euros de la rifa per cobrats. Altres gestories, desbordades de bona voluntat, han dedicat tota la plantilla a connectar-se a l'aplicatiu infernal del Departament de Treball perdent dues jornades laborals per, literalment res. Avui, plens de ràbia i frustració, han hagut de comunicar als seus clients que ha estat impossible accedir al web de la Generalitat i processar una sol·licitud que era, d'altra banda, innecessària. Els gestors catalans, sempre tan pacients i primmirats i conciliadors, no han dubtat de qualificar l'episodi del repartiment d'almoines com a una completa vergonya.

He volgut incidir en el punt de vista dels gestors perquè em consta que han patit, i no se'n parla tant, però qui ha estat la víctima d'aquesta primera estampa d'una república digital devastada han estat els autònoms. Ahir, a les nou del matí milers de catalans estaven davant de l'ordinador, preveient que amb la llei de la selva a què els abocava el Govern hi hauria corredisses, però ningú podia imaginar aquest desgavell moral i informàtic tercermundista. El web va caure ja als cinc primers minuts i ja no se n'ha restablert el funcionament normal fins que ha hagut de tancar per haver cobert el nombre màxim de sol·licituds avui al migdia. Entremig, múltiples i delirants missatges d'error, com ara que l'ajuda ja no era vigent o el baneig de totes les IPs procedents d'Espanya. Si li haguessin deixat dissenyar l'aplicatiu a John McAfee des de Can Brians, amb el mòbil que té amagat a la tassa del vàter, hauria sortit millor.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Com en temps de misèria que ja creiem passats —tot i que els temporers subsaharians encara ho han de patir a cada collita— els catalans hem experimentat en carn contemporània les èpoques de postguerra, on els jornalers es reunien al mig de la plaça del poble i demanaven al cacic de torn que els pugés al carro per anar a veremar. Els pocs escollits que tenien dret a guanyar-se la vida encara havien de tenir mala consciència per les desenes de treballadors que es quedaven asseguts al ciment amb cara de tontos. Hauria estat més honest, i molt menys vexatori, un sorteig, ja que no tenim ni els mitjans per fer un repartiment just dels pocs recursos disponibles ni som capaços de mantenir una plataforma digital que no caigui als primers embats.

Tot aquest desori té culpables. I s'han de dir i s'ha de demanar que pleguin. És culpable el conseller de Treball el Homrani, que ja es va deslliurar de la purga de Quim Torra perquè era d'Esquerra, després de la nefasta gestió de les residències durant la primera onada de la pandèmia. És culpable el conseller Puigneró de JuntsxCat, incapaç de gestionar una cosa tan simple com un aplicatiu web competent. Amb els agreujants de ser el teoritzador de la puta república digital que ens havia de treure a tots el ventre de pena i d'haver-se gastat fa una setmana el mateix que han rebut els 10.000 autònoms en una Agència Espacial Catalana de pixarrí. És culpable Meritxell Budó per la pèssima gestió comunicativa de la crisi posterior, donant la culpa com sempre a Madrid. I és culpable, finalment, el President en funcions Pere Aragonès, per no donar cap explicació convincent i limitar-se a convocar altre cop els responsables i no fer-los dimitir, com ja s'està demanant des d'una nova plataforma d'autònoms emprenyats i revoltats, amb raó.

La sensació, més enllà de la putada, la humiliació i la pèrdua de temps que han patit els afectats, és de completa inoperància i d'una visió política absurda: ni per fer-se propaganda, ni per la cosa més senzilla que ha de saber fer tot governant, repartir quartos, serveixen. Per fer això, francament, valia més no fer res i deixar que els autònoms se'n surtin sols, com sempre. Només demanen que, sisplau, el govern deixi de tocar-los allò que no sona.


Comentaris

envia el comentari