El racisme del padró

El tema de l’empadronament és un embús que ve de lluny, una espina burocràtica més de les que el govern de Reus no sap posar fi. Tot plegat acaba convertint-se en un tràmit frustrant, on els ciutadans amb més dificultats, sovint extracomunitaris, hi surten més perjudicats. Des de les altures, l’Ajuntament s’ho mira amb la perplexitat de qui no sap què fer.

 

Com ja sabem, el padró municipal és un registe administratiu que inclou les dades de les persones que resideixen a una localitat. Empadronar-se és una obligació jurídica de qui habita en una ciutat, —encara que no tingui llar— i també una obligació jurídica per part del l’Ajuntament. ¿Per què tantes traves i tanta dilació administrativa? Doncs perquè Reus no és una ciutat d’acollida. No ho era l’any 2015, ni tampoc ho és durant la pandèmia.

 

No es poden adquirir els permisos de treball i de residència sense l’empadronament. No és pot disposar l’accés a la salut pública ni a l’escolarització sense l’empadronament. Si una persona no està empadronada tampoc té dret a vot, ni tampoc pot sol·licitar ajudes o prestacions socials, etc.

 

Les conseqüència de dificultar aquest tràmit administratiu no recau únicament en el temps d’espera sinó també en la construcció de la identitat de les persones nouvingudes. La regressió psicològica que això genera en molts sol·licitants del padró és estremidora, i no ajuda en absolut a crear bons contextos de convivència.

 

Un passaport és suficient per empadronar a una persona, encara que aquesta no disposi de visat o d’altres documents que acreditin que la persona viu al municipi. En cas de no tenir el passaport, amb el resguard del procés de renovació ha de ser suficient. En menys de tres mesos l’administració ha de resoldre la situació de qui sol·licita el padró (ho diu la llei) i en cas contrari, aquest silenci positiu ha de fallar a favor. Per si no fos bastant, l’article 26 de la llei estatal, afirma: «els alts càrrecs (inclou els municipals) estan obligats a assegurar un tracte igual, sense discriminacions de cap tipus en exercici de les seves funcions». El 29, afegeix, «són infraccions greus aquelles que suposen una discriminació per motius racials o ètnics, religiosos o de convicció, discapacitat, orientació sexual, llengua, lloc de naixement, opinió, edat o qualsevol altre condició o circumstància personal».

 

Encara que les paraules se les emporti el vent, Reus va declarar-se institucionalment com a ciutat d’acollida l’any 2015. Si l’administració no té l'enginy d’afavorir un empadronament tal i com recomana la Generalitat i descriu la legislació: què han de fer les persones nouvingudes que volen teixir la seva vida a la ciutat?

 

Tot i que alguns ja no recorden el dolor de la seva última ferida, o això sembla, la situació actual hauria d’impulsar-nos a obrir i a curar; a ser curosos sense por i sense el racisme. Fer el contrari i acomodar-se en la perplexitat només alimenta l’odi tant dins com a fora de les nostres fronteres.