La sequera meteorològica, entesa com a precipitació per sota de la mitjana històrica, és un fenomen natural, inevitable i que existeix en tots els climes. Sequeres hi ha hagut i hi haurà sempre –no es pot controlar la quantitat de pluja–, però el que sí que es pot fer és procurar que ens agafi preparats. I aquí és on entra en joc la gestió de l'aigua.
La recepta que solen donar-nos per «estar preparats» és gairebé sempre la mateixa: «necessitem més aigua» o «necessitem més embassaments». Però aquesta recepta funciona cada vegada menys per si sola. I costarà cada vegada més atès que tots els escenaris de canvi climàtic apunten al fet que en la península Ibèrica les temperatures augmentaran. Per tant, què es pot fer?
Planificació: el primer pas
Planificar és un treball de formigueta que llueix bastant menys que anunciar obres d'emergència o sol·licitar milions en ajudes a la Unió Europea. De fet, amb prou feines va aparèixer en els mitjans que el passat 31 de març es van publicar els esborranys dels plans especials de sequera (PES) per a les conques intercomunitàries. Són ja la tercera generació de PES –des que es va aprovar la seva primera versió en 2007–, ja que periòdicament es revisen per ajustar i millorar el seu funcionament.
De la mateixa manera, el 87% de la població a les conques intercomunitàries viu en centres urbans que compten amb plans d'emergència per gestionar la sequera en l'àmbit domèstic.
La planificació de la gestió de la sequera permet evitar danys majors i repartir els recursos disponibles segons prioritats preestablertes. Encara que la majoria de la ciutadania ni sap que existeixen, els PES són fonamentals perquè els gestors de l'aigua tinguin un protocol clar per establir quan ens trobem en sequera, en quin nivell d'alerta estem quant a disponibilitat d'aigua, quines actuacions cal posar en marxa per allunyar el més possible l'entrada en el següent nivell d'alerta, etc.
Els PES són un dels rars exemples d'una societat que no ensopega dues vegades en la mateixa pedra, ja que sorgeixen de la gestió catastròfica de la sequera dels anys 1991-1995. Són una cosa en la qual Espanya és pionera i un exemple reconegut de bones pràctiques a escala internacional.
Segon pas: protegir les fonts
Una gestió realment eficaç de la sequera es fa quan plou, tractant de protegir el bon estat dels rius, llacs i aqüífers, que actuen com a «fàbriques d'aigua», usant les paraules del primer director de l'Agència Europea de Medi Ambient, Domingo Jiménez Beltrán.
A Espanya, més del 44% dels rius i aqüífers estan en mal estat, per problemes de contaminació o per un ús massa intensiu de les seves aigües.
Aquests números ens diuen de manera inequívoca que ens acostem a aquest episodi de sequera amb part de les «fàbriques d'aigua» deteriorades. Això significa, entre altres coses, que no podran proveir tots els «serveis» que són capaços de generar de manera natural. Millorar l'estat dels ecosistemes aquàtics no sols té importància des del punt de vista dels ecosistemes, sinó que a més és un plantejament molt pragmàtic i utilitarista per garantir l'aigua per a les nostres necessitats socioeconòmiques.
Tercer pas: no viure al límit
La sequera ens preocupa quan pot generar un desequilibri entre disponibilitat i demanda, és a dir, escassetat d'aigua. Si explotem els recursos disponibles al límit, no hi ha PES que ens salvi de l'escassetat. Viure al límit ens lleva resiliència.
El professor Ramón Llamas, catedràtic d'Hidrogeologia de la Universitat Complutense de Madrid, parlant de sequera acostumava a citar el titular d'un setmanal alemany sobre la gestió de l'aigua a Espanya. L'article en qüestió es titulava Dürre hausgemacht (Sequera fabricada a casa) per a remarcar que a Espanya les sequeres meteorològiques ocorren i poden ser greus, però que les persones ens encarreguem que els seus efectes ho siguin molt més perquè forcem i fins i tot sobrepassem la capacitat del sistema de proveir-nos d'aigua.
Per exemple, la sequera es «fabrica a casa» quan s'augmenta el regadiu sense que hi hagi recursos disponibles per atendre aquestes demandes. O quan es deixa que el recurs disponible es contamini. A la següent sequera el sistema estarà encara sota més estrès i fallarà abans, deixant-nos en l'escassetat que hem fabricat nosaltres mateixos per no saber o voler posar-nos límits.
Últim pas: reduir el consum
Finalment, una gestió realment eficaç de la sequera requereix reduir consums. Pot ser a través de replantejar usos del sòl, però també a través de bones pràctiques i millores tècniques. Per exemple, a la sequera de 1991-1995 es va arribar a plantejar l'evacuació parcial de la ciutat de Sevilla per la impossibilitat d'assegurar el proveïment. Actualment, després de cinc anys de sequera meteorològica, Sevilla continua tenint aigua suficient per al seu proveïment. La raó? La ciutat andalusa consumeix avui un 45% menys d'aigua que fa 30 anys, malgrat tenir un 15% més d'habitants.
Ho ha aconseguit gràcies a l'aplicació de mesures d'eficiència en l'ús de l'aigua (electrodomèstics més eficients, sanitaris més eficients…) i per reducció de fugides en les xarxes de distribució.
Aquestes solucions d'estalvi, no obstant això, no tenen els mateixos efectes en el regadiu, on passar del reg per inundació o aspersió al reg per degoteig millora la qualitat de vida de l'agricultor i permet afinar més l'aplicació de fertilitzants, però no sol reduir els consums en termes absoluts, ja que sovint els volums estalviats són usats per produir més collites o regar més hectàrees. És l'anomenat «efecte rebot» o paradoxa de Jevons, pel qual la millora tecnològica per estalviar un recurs porta al fet que el consum d'aquest recurs augmenti en lloc de disminuir.
Hi ha regions (Catalunya, part del Guadalquivir, l’Ebre i Guadiana) i col·lectius (els ramaders, els agricultors de secà, alguns petits municipis) que ja estan patint els efectes negatius de la sequera meteorològica. En altres regions d'Espanya, tanmateix, els sistemes d'explotació encara no estan en alerta. Allà encara tenen una oportunitat de sembrar una bona gestió de l'aigua que els permetrà estar més preparats si finalment les pluges triguen a arribar.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.