Record de l’editor i activista cultural Manuel Sayrach

Va ser l'impulsor de la nova etapa de la revista infantil Tretzevents

Manuel Sayrac davant la seu d'Òmnium Cultural
Davant la seu d'Òmnium Cultural. D'esquerra a dreta, Josep Almeda, Jordi Manent, Manuel Sayrach i Xavier Polo | Cedida

El diumenge passat, 3 de maig, va morir a casa seva l’editor, periodista i activista cultural Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers, a l’edat de 92 anys, a causa d’una malaltia no relacionada amb la Covid-19.

Sayrach va néixer a Barcelona el 1928 en el si d’una família de la petita-burgesia catalana, i era fill de l’arquitecte, dramaturg i assagista Manuel Sayrach i Carreras (Barcelona, 1886 – Sant Feliu de Llobregat, 1937), que morí d’una pneumònia causada pel disgust d’estar a punt de ser afusellat per un piquet de la FAI.

Sayrach pare, modernista i gaudinià, era conegut per haver fet els plànols de la coneguda Casa Sayrach de l’avinguda Diagonal de Barcelona, on actualment vivia en Manuel i la seva muller Isabel Ferran. La casa va commemorar els 100 anys el 2018.

Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers era el segon de cinc germans, dels quals només és viu Jaume-Patrici. Els Sayrach han estat, són, una família brillant, ple d’artistes, religiosos i de patriotes compromesos amb el país. Miquel Àngel, dibuixant i editor; Manuel, editor i periodista; Jaume Patrici, escriptor, editor i capellà; Abelard, capellà obrer; i Narcís, historiador, promotor cultural i capellà.

Quan alguns dels germans Sayrach van acabar els estudis secundaris als escolapis de Sarrià, van convertir el pis on vivien en una mena de centre d’activitats de signe catalanista, cultural i social.

Fou allí on va néixer el grup clandestí Mau-Mau, que tres anys després donaria pas a la creació de l’Acadèmia de Llengua Catalana de la Congregació Mariana de Barcelona. Si fem una mica de perspectiva històrica, podrem constatar que l’Acadèmia de Llengua Catalana és una baula important, en ple franquisme, que lliga les principals associacions del país que han lluitat o lluiten per la llengua: Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1898-1939), Nostra Parla (1916-1923), Palestra (1930-1938), en una primera tongada; Acadèmia de Llengua Catalana (1953-1965), Òmnium Cultural (des de 1961) i Obra Cultural Balear (des de 1962), en una segona tongada; Acció Cultural del País Valencià (des de 1978), Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981-1993), Plataforma per la Llengua (des de 1993) i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (la CAL, des de 1996), en una tercera tongada.

L'Acadèmia de la Llengua Catalana, referent de l'activisme catalanista

L’Acadèmia de Llengua Catalana va ser una entitat important. El mateix Manuel, juntament amb el seu germà Miquel-Àngel (primer i segon president de l’organització respectivament), en van publicar la història en el llibre Pas a pas, camí de l’alba. Memòria de l’Acadèmia de Llengua Catalana (2007), que en el seu moment vaig tenir el goig de presentar a la seu d’Òmnium Cultural.

Tot i els migrats recursos, l’Acadèmia va dur a terme diverses accions que van mantenir el caliu de la catalanitat i del catalanisme i que s’inscriuen en tot l’entramat d’entitats, catòliques i no catòliques, que es van alineant a poc a poc a l’entorn de la figura de Jordi Pujol.

Els diversos membres de l’Acadèmia, entre els quals destaquen Josep Almeda, Guiomar Amell, Jordi Argemí, Jaume Casajoana, Enric Cirici, Èrika Daunert, Josep Espar, Isabel Ferran, Josep Maria Macip, Xavier Polo i Pilar Porcel, entre molts altres, participen en accions antifranquistes com la primera vaga de tramvies, la campanya de la “P”, l’afer Galinsoga, els Fets del Palau i les campanyes “Pujol-Catalunya” i “Volem bisbes catalans”.

L’Acadèmia tenia com a referents ideològics Josep Benet, Aureli M. Escarré, Raimon Galí, Albert Manent, Jordi Pujol i Jaume Vicens Vives.

Pare de la revista 'Tretzevents'

Una altra vessant remarcable de Sayrach va ser la d’editor i periodista. Juntament amb el seu germà Miquel-Àngel van crear, a partir del gener de 1963, la segona etapa de la revista L’Infantil, la qual havia nascut el 1951 sota l’empara de la diòcesi de Solsona. Els dos germans foren els primers directors d’aquesta nova etapa, i el 1968 la revista passà a dependre de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que el 1973 li canviaria el nom i s’anomenaria Tretzevents. 

És durant l’etapa dels Sayrach que Miquel-Àngel publica les diverses històries de còmic de Bibi i Tobi, una metàfora de l’opressió que Catalunya patia en mans del franquisme. L’Infantil, igual que Cavall Fort, importà còmic francobelga i potencià l’obra dels dibuixants autòctons. Des de les Publicacions, Manuel col·laborà en la creació de les col·leccions d’historietes “L’Ocell de Paper” i “La Xarxa”.

Manuel Sayrach era, com recorden els seus amics, desolats per la seva desaparició, una molt bona persona. L’editor era amic íntim de Xavier Polo i molt amic del president Pujol. El seu catalanisme insubornable el portà a treballar per la catalanització del Congrés Eucarístic Internacional (1952) i a participar en la campanya de l’Abat Escarré.

No és d’estranyar que amb tantes accions de risc fos detingut i multat per la brigada político-social franquista. A banda, com a periodista fou membre fundador de les publicacions “Estrella de Mar”, de la revista Panorama del Fòrum Vergés i de l’APPEC, d’on en fou president entre 1985 i 1989. També fou fundador, el 1989, dels Amics de Sant Jordi, i col·laborà a les revistes La Roda i Lligams.

A més del llibre sobre l’Acadèmia, la seva gran passió, Sayrach també és autor del llibre Manuel Sayrach 1886-1937. Arquitectura i modernisme a Barcelona (2018), un estudi aprofundit sobre l’obra arquitectònica del seu pare que va escriure conjuntament amb Núria Gil, Francesc Fontbona i Jaume-P. Sayrach.

Darrerament estava a punt de publicar una història de la seva família, projecte que acabaran les seves filles Eulàlia i Elisabet i el seu germà Jaume. Entre les aficions, destacava també el col·leccionisme: tenia una col·lecció important de llibres de poesia catalana dels segles XIX i XX que hauria de conservar-se en algun arxiu.

Ens deixa una persona discreta i que ha fet un gran servei al país. El 1995 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

Portada de 'Pas a pas, camí de l'alba'
Portada de 'Pas a pas, camí de l'alba' de Sayrach | Cedida


Comentaris
Erika Daunert
Pilar maca: T estem molt agraïts el que haigis fet aquest escrit en honor del nostre estimat amic Manel. mai millor descripció del qué en Manel va ser per tots nosaltres . i per Catalunya. Grácies Pilar . Erika

envia el comentari