En tant que persona materialista i pagador impenitent de peatges, em fa una il·lusió màxima agafar l’AP7 i no parar fins a València, ara que ja no et fan dipositar l’impost revolucionari de la mobilitat capitalista. Faig baixar de Barcelona uns amics i em recullen a la benzinera de la Cooperativa de Cambrils. Menció especial per a Maria Nicolau, cuinera i dona d’una intel·ligència precisa i boscana, que s’escapa del Pantà de Sau que habita, hores després del pas del temporal. Aigua per tot arreu, fang, carreteres enfonsades i tota una divertida gimcana off-road que supera connectant les Guilleries amb l’Eix Transversal.
Però un cop a Cambrils entrem a l’autopista i deixo anar amb entusiasme un «Tot recte fins a Mestalla!» que recorda el «Conec el camí!» de Marcus Brody a Indiana Jones i l’Última Croada. Una mica ingenu i geomètricament discutible, però sortit del cor. Amb els anys he descobert que els catalans no tenen una relació normalitzada amb el Regne de València. El continuen veient com un territori exòtic, una colònia cultural, un país de gent estranya però alhora pròxima d’alguna manera. Com un germà tonto, més o menys. L’escriptor de La Sénia Joan Todó, que viu just a la frontera, sempre se’n fot que els camptarragonins reivindiquem el concepte de Sud quan som tot just uns nordistes un pèl escorats. Un altre novel·lista, oblidat, Jaume Fuster, hi va veure un jardí de palmeres ple de llum i ressons orientals que oposava a la boira i la foscúria dels comtats catalans. El Sud és un concepte relatiu, com és obvi, i Tarragona sempre ha estat el centre de la nació.
No és el tema. Per a mi València sempre ha estat el pla B, la metròpolis alternativa per quan Barcelona ofega amb la seva artificiositat burgesa, que és molt sovint, i es torna un embut d’idees que no duen enlloc, com ara. Però, com deia, la perifèria nacional no contempla la ciutat del Túria com una vàlvula d’escapament necessària i alliberadora. És una cosa que recomano. Passejar per València és com ajaure’s al sofà de cals sogres: t’hi sents com a casa però si estires un braç i trenques un gerro sense voler doncs tampoc passa res perquè el pis no és del tot teu.
Vaig descobrir aquesta fabulosa sensació de llibertat espiritual a finals dels 90, quan Eliseu Climent i Jordi Pujol eren col·leguis i movien pastarrufa amunt i avall amb euromeds —llavors paraven a Tarragona. Amb motiu dels Premis Octubre de la Fundació 3 i 4 —que molts anys més tard i no sense certa angúnia vaig descobrir que volia dir ‘tres països i quatre barres’— molts joves universitaris d’aquells temps baixàvem una setmana a l’any a València amb les despeses pagades. Ens entaforaven a l’arxiconegut Expo Hotel i ens deixaven voltar per l’Albereda o pel Barri del Carme, a canvi d’una assistència enraonada a actes d’adoctrinament catalanista. Era molt formatiu i penso que, realment, aquell programa va fer que molts joves catalans, balears i fins i tot valencians de comarques aprenguessin a estimar la ciutat més fascinant del món (de parla catalana).
No tinc ni idea de si aquestes estades es continuen fent, perquè ara la cultura immaterial m’interessa molt menys que llavors i baixo a València a menjar, que es una cosa que els valencians saben fer molt bé. Avui amb els amics de Barcelona anem a dinar a cal Ricard Camarena, que ha obert xiringuito a l’antiga nau industrial de Bombas Gens a l’Avinguda de Burjassot. Fent el símil barceloní, Camarena s’ha muntat a València un petit imperi gastronòmic com Jordi Vilà. Hi toca tots els pals: des del bar del Mercat Central, a la gastrotonteria dels Canalla Bistró o el comfort food d’Habitual al Mercat de Colon. Tot ho fa bé i bo. Això sí, la casa gran on anem avui és en un barri espantós i si et distreus podries pensar que ets a Torreforta o a la Floresta, tot i que prou a prop del centre de la ciutat. La Fundació Per l’Amor a l’Art hi ha fet una mena de museu que per descomptat passem de llarg i entrem de pet al restaurant. I quin restaurant.
Camarena ens rep en una petita barra que s’ha engiponat per preparar els aperitius. Ens comenta que ell també és de comarques —de Barx, 800 ànimes, a La Safor— i que pateix per si es trobarà la casa dreta quan hi torni, després de la llevantada. Same energy, que diuen els joves d’ara. Ens explica que el que ens donarà es basa en la verdura i una mica de peix, del poc que ve aquests dies de la llotja. I se’n va cap al poble a fer el control de danys. Ens deixa molt ben apanyats. No faré la llista de tot el que ens va treure a taula però he d’esmentar que la genialitat del cuiner valencià rau en què fa caldos. Treu el suc de les coses i en concentra el gust, la intensitat i la textura de manera que les parts sòlides que complementen els plats passen a tenir una importància relativa. És molt fort. Està entre els cinc millors cuiners mundials de parla catalana, però s’ha d’anar a València, esclar. A més a més és el responsable del millor programa de televisió gastronòmic (Cuineres i Cuiners a À Punt) que s’ha fet mai en aquest país —en sentit ampli— encara que nord enllà sembla que no existeixi.
Els valencians són una gent equivocada, en termes col·lectius. Això no mereix gaire discussió. Cert que el projecte de nation building català fa aigües per tot arreu però és que el valencià encara no l’han començat i és poc probable que s’hi posin mai d’acord, entretinguts com estan amb aquest amor servil a Espanya i un hedonisme encara més radical que el tarragoní. València, com a país, és un gran fiasco. Però a escala individual el poble valencià té una empenta i una creativitat genuïna que de vegades sembla que al Principat s’hagi extingit. Fruit d’això —i s’ha tornat a recordar ara arran de la mort d’Isabel-Clara Simó— Catalunya ha pogut drenar un talent del sud en un camí que mai ha estat, tret de comptades excepcions, recorregut a la inversa. Potser és hora de mirar avall i anar-se cobrant els favors entre germans. Hi ha una carretera que du a València en dues hores (Girona és més lluny). És tota recta, és gratis, no passa per Barcelona, al final hi ha Mestalla.