El cementiri és l’espai on reposen els morts. Segons el cristianisme, el recinte funciona com un gran dormidor fins al moment de la resurrecció, i la majoria dels equipaments funeraris catalans compten amb una simbologia sacra que evidencia el pòsit religiós de la societat que hi descansa.
En aquest sentit, abans de l’arribada de la democràcia actual, algunes de les persones traspassades podien quedar excloses de rebre sepultura en aquest espai, per desmarcar-se dels paràmetres socials establerts. On reposaven, doncs, els no creients, els no batejats, els maçons, els homosexuals o els suïcidats?
La legislació funerària a Catalunya preveia, al segle XIX, la construcció d’espais civils al costat dels cementiris catòlics, amb una entrada independent i deslliurats de qualsevol simbologia religiosa. Diverses poblacions del país, com Barcelona, Vilanova i la Geltrú o Almenar van comptar amb aquests recintes, en ús, fins a meitats del segle XX.
1906: el primer enterrament a Valls
Vallstambé tenia el seu cementiri civil, annexat a la part posterior del cementiri municipal. La seva construcció data de finals del segle XIX i amb tota probabilitat, la primera persona enterrada en aquest recinte va ser Ramon Pedro Moix, l’any 1906. Altres noms que destaquen són els de Bonaventura Boronat Batalla, Ramon Badia Rovira i Ramon Cosidó Tells.
L’espai, de planta quadrada de dimensions reduïdes, estava envoltat per murs perimetrals i tenia, com a punt d’accés, una porta de forja. Fins fa tres anys, l’indret patia un estat d’abandonament absolut, amb la porta totalment desquadrada i a l’interior era difícil de distingir-hi les sepultures, ja que estava ple de malesa i algunes làpides havien marxat del seu emplaçament original.
En aquest escenari, el plenari municipal s’ha fet ressò d’aquesta realitat en moments puntuals de les legislatures passades. L’any 2003, per exemple, amb el pacte de govern entre PSC i ERC, els socialistes volien eliminar aquest espai en desús, a causa de l’estat d’abandonament en què es trobava. Més recentment, el 2010 l’afer es va tornar a posar sobre la taula quan ERC va qüestionar la situació de deteriorament de l’espai, considerat d’interès històric i patrimonial.
L’esclafit de 2017 escombra el cementiri vallenc
Lluny de revertir-se la situació límit que pateix l’espai, l’any 2017 empitjora. El cementiri civil queda greument afectat durant l’esclafit que escombra Valls el 18 d’octubre d’aquell any. Damunt de la porta i de les parets mitgeres cauen diversos pins i s’ensorra part de l’entrada i de l’accés.
Davant d’aquesta situació, el govern i els tècnics municipals d’aleshores decideixen enderrocar la totalitat de la construcció sense preservar-ne cap element. Les obres també servirien per eixamplar l’enjardinament de la zona verda iniciada per Incasòl, ja que el lloc s’ha reconvertit en un parc caní de 1.200 m equipat amb un circuit d'agility.
D’aquesta manera, es tancava l’últim capítol del cementiri civil vallenc. Ara, la construcció ha entrat a formar part de la llarga llista d’espais patrimonials que la capital de l’Alt Camp s’ha deixat perdre. Queda per al record, i com una simple anècdota, un element arquitectònic singular que podria haver esdevingut un lloc d’interès i de memòria històrica per a reconèixer i dignificar els col·lectius minoritaris que dècades abans havien reposat allà.