La Maite i el Xavier despengen la trucada i saluden, simpàtics, des del menjador de casa. La Covid-19 està restringint les activitats, els aforaments, les aglomeracions o les abraçades, però no pot restringir-ho tot. No pot limitar els suports, ni pot limitar la tendresa, ni pot tallar les paraules. El matrimoni ho sap i ho posa en pràctica a consciència. Se'ls veu tendres i forts. I decidits, molt decidits.
Fa prop de set anys que la parella va perdre al petit Joan i va topar «amb què ni se'ns ha educat ni se'ns ha preparat per a la mort», en especial «quan aquesta mort arriba en el començament de la vida». El tabú del dol perinatal afecta cada any prop de 2.500 nadons d'arreu de l'Estat. «I apareix un dol tan específic, tan poc visible, que gairebé t'obliga a patir-ho sol», valora ell. «Com haguéssim agraït poder acudir a un espai preparat amb professionals!», afegeix ella. Però no existia.
El dol perinatal afecta cada any vora 2.500 famílies d'arreu de l'Estat
A partir d'aquesta tardor, l'hospital Joan XXIII i la Fundació Mémora han acordat fer-ho realitat i engegar un projecte especial, sota el nom 'Espai de Paraula', per posar llum a la foscor i per posar veu als silencis del dol perinatal. A Barcelona i a Girona ja existia, no encara a Tarragona. «Estem parlant de crear un recurs de suport i acompanyament emocional per a les famílies que ho necessitin», detalla la Isabel Román, gestora de Mémora a Tarragona.
El projecte és gratuït, consisteix a una trobada mensual —el segon dijous— entre pares i mares conduïda per un psicòleg especialitzat i està a disposició de les famílies que ho puguin sol·licitar. El Xavier i la Maite són voluntaris, i ja feia temps que abraçaven la causa, «perquè sabem quina falta fa un espai d'expressió per parlar, plorar o ser escoltat amb total llibertat i sense que ningú et jutgi» en plena fase de dol. Ofereixen l'espatlla a qui pugui ajudar el seu testimoni. Sense tabús.
Un dol clandestí: Tarragona fa els deures amb un servei que fins ara no existia
«Abans de la posada en marxa del servei, cada família havia de lidiar per si sola amb un dol immens, indescriptible i gairebé clandestí», exposa la Isabel. Ja no. La taula de l'Espai de Suport de Mémora està disponible per omplir un forat que només descobreix qui s'hi veu a l'esvoranc. «S'hi està treballant molt per poder oferir el que nosaltres no vam poder tenir», exposa la veu dolça de la Maite. Coincideixen que era una necessitat clara. Una necessitat, per fi, ara satisfeta.
«L'objectiu de l'Espai de Paraula? Fer visible i fer audible un procés de dol que ningú ens ha d'obligar a fer invisible», explica el Xavier. En el seu cas personal, encara hi ha lloc per a «la lluita diària amb un mateix» i per a les anècdotes grises de qui «amb la millor de les voluntats del món, potser fica la pota» fins al fons. Volen ser la figura de comprensió que en el seu dia no van trobar. I desprenen una tendresa tant sincera com gegantina.
Voluntaris que han passat per la mateixa experiència formen part del projecte
L'aportació de professionals com la neonatòloga Mar Albújar —a qui TarragonaDigital ja va 'descobrir' en aquest reportatge sobre l'UCI Neonatal de Joan XXIII— han marcat el punt d'inflexió per fer avançar la cura psicològica de qui sempre tindrà un buit. L'Espai de Paraula ha de ser, ni més ni menys, que una ajuda a disposició de qui necessiti aquesta paraula. «Estem disponibles», atén el Xavier.
La Fundació Mémora signa un acord amb l'@hjoan23 de #Tarragona per posar en marxa el projecte "Espai de Paraula"un espai de suport al dol per als pares i mares que han perdut un fill o filla durant l'embaràs . per visibilitzar el #dolperinatal.
— HJ23 (@hjoan23) October 5, 2020
+info: https://t.co/kfC6Kw6QgOpic.twitter.com/D9y0MnrSpG
«La meta del programa és ajudar els pares a no estancar-se», detalla la Isabel. Sense pressa, al seu ritme, només faltaria. «De vegades oblidem que el dol té un ritme i molta gent té pressa perquè estiguis bé», somriu la Maite. No va així. El programa també té una branca específica per a l'atenció psicològica dels professionals «ensenyats a salvar vides, però que no sempre ho poden aconseguir». Perquè aquí ningú és de pedra.
Els mons del Joan
«Què ens va ajudar a nosaltres? Mira, tinc una anècdota», explica la Maite. «Coneixes l'obra de teatre 'Llibert'?», pregunta. És de la Gemma Brió: el relat biogràfic d'una mare que va viure el mateix a la seva pròpia pell. «Veure aquella obra i conèixer la Gemma va ser l'abraçada més terapèutica del món: l'abraçada de qui sabies que, per fi, et comprenia», recorda. Ara, són ells qui les ofereixen. Terapèutiques, també.
El dol perinatal, aquell que fa referència a la pèrdua de nadons d'entre les 22 setmanes de gestació i els pocs dies de vida, és encara massa sovint «el dol invisible» de què parla el Xavier. Aspiren a què no ho hagi de ser per manca d'alternatives: serà invisible només si la família així ho vol. Però, per primer cop, existeix l'opció i el suport per a fer-ho d'una altra manera. Parlant, escoltant, abraçant —virtualment—. Perquè hi ha uns pares i unes mares que necessiten aquesta taula on seure.
Abans d'acomiadar-nos, la Maite pren la paraula de nou amb dolçor. "I per què, voluntaris? I per què, de tot plegat?", es pregunta a ella mateixa. «Perquè estic del tot convençuda que totes les vides tenen sentit, i que tenen la funció de fer el món una mica millor», somriu. El Xavi també. «I el sentit de la vida del meu fill Joan era poder ajudar a altra gent, tot i que haurà de ser a partir dels seus pares», raona. Acompanyar el dol, que sempre serà millor que silenciar-lo. Que un pare i una mare sempre seran un pare i una mare. I sí, Joan, ajudar a fer una mica millor el món d'algú que et pugui necessitar.