Cada 25 de desembre, la majoria de les llars catalanes, i especialment aquelles amb xiquets i xiquetes, acompliran d’una forma escrupolosa la tradició de fer cagar el tió.
Aquest ritual, gairebé sagrat i venerat, és exclusiu de les festes de Nadal dels Països Catalans, i en concret del Principat de Catalunya, Aragó i Andorra.
Durant segles, s'ha transmès de generació en generació gairebé d'una forma inalterable, però en les últimes dècades el costum ha patit algunes modificacions que l'han actualitzat al nou mil·lenni.
Avui Catalunya Diari t'explica d’on ve la tradició de fer cagar el tió i et descobreix algunes de les seves curiositats i singularitats.
La dinàmica és fàcil. Diu la tradició que un tronc o tros de soca amb una forma especial i foradada arriba uns dies abans de Nadal a les llars on hi ha infants.
Quan es troba, cal col·locar-lo en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'ha d'alimentar diàriament fins que està ben tip.
El dia de Nadal o de Sant Esteve, depèn de la família, és el moment que se'l fa cagar.
Per a fer-ho, prèviament cal que els xiquets escalfin o mullin el bastó i resin davant del pessebre.
Un cop davant del tió, se l'haurà de picar a l'esquena fins que deixi anar els regals i les llaminadures, al so d'una cantarella que variarà segons el poble o ciutat, però que sempre comença amb l'imperatiu «Caga tió...».
Cal cremar el tió després de la cagada
Per a fixar l'origen d'aquesta mostra de cultura popular, cal fer un salt d’uns quants segles enrere, cap a una societat amb costums precristians i litúrgies paganes.
Es tracta d'una pràctica relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.
En aquest sentit, el tió és un ritual d'origen rural que vol evidenciar l'abundància d'un tronc vell i sec que regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies.
Aquest fet, res més simbòlic, pretén funcionar com un auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal.
Originàriament i fins fa pocs anys, moltes cases conservaven l'acció de cremar el tió després de la cagada.
Les cendres que quedaven eren utilitzades com a elements de protecció contra les tempestes, les cuques i les plagues, tant a l'interior de les cases com als camps.
Els «caçations»
En els últims anys, com una mostra més de la pèrdua del sentit original de les coses, s'ha estès el costum entre les associacions i els centres educatius d'anar a buscar el tió al bosc.
Aquesta activitat, ben lícita com a exercici d'esbargiment, es podria considerar una aportació del segle XXI a la tradició, ja que fins fa pocs dies, no existia.
Fins ara, el tió apareixia en el lloc on havia d'aparèixer, sense més, com una nota afegida a tot l'embolcall d'enigmàtica i màgia que envolta l'element.
Els tions de tota la vida tampoc tenen cara, ni cames, ni barretina. Són troncs simples i a través de les seves formes i línies sinuoses desperten l'inventiva dels xiquets, que tracten d'aplicar-los-hi el major realisme possible en la seva estètica.
Fins ara, per a molts, el mínim forat o cavitat del tronc ben bé podia servir per a menjar o cagar, sense importar el diàmetre del forat en qüestió.
Alcover té el tió més llarg del món
El dia de Sant Esteve, al municipi d'Alcover, és sinònim de fer cagar l'espectacular tió. La plaça Nova acull el tió més llarg que existeix al país en aquests moments, va de punta a punta de la plaça i està pensat amb la finalitat que cagui per a 500 nens alhora.
Fa entre 30 i 40 metres de longitud i la tradició ve de 4 dècades enrere, quan l'Associació Sardanista va impulsar l'acte.
Tió o cagatió?
Per últim, cal tenir en compte quina és la forma correcta per a la denominació del tronc que caga dolços. Un tió és just això: un tros de soca o branca gruixuda destinada a ser cremada al foc.
En els últims anys, però, trobem molt implementada la paraula «cagatió» per a referir-se a la soca, cosa que és totalment incorrecta.
Com a molt, ens podem referir d'aquesta manera a l'acte nadalenc de fer cagar el tió.
En aquest sentit, podem dir que «l'Ajuntament ha organitzat un cagatió popular», però mai que «hem fet cagar el cagatió».
A més, la paraula té l'origen en les cantarelles que acompanyen l'activitat, i que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu: «Caga tió / pixa vi blanc / el dia de Nadal...».